No he vist la sèrie Adolescence, però òbviament n’he sentit a parlar. Me la miraré, perquè tothom em diu que està molt ben feta i que és formalment innovadora i em semblen interessants aquests exercicis de noves formes narratives. També perquè em sembla interessant la temàtica de fons. Sense haver-la vist, per tant, de moment el que m’impressiona –tot i que no em sorprèn- és l’enorme ressò que ha obtingut l’interès que ha despertat. Segurament, és cert, per la seva bona factura tècnica i dramàtica. Però òbviament també pel tema de fons. L’adolescència ha esdevingut el nostre gran tema. Vivim en una societat obsessionada per l’adolescència: ens estem preguntant tot el dia com són els nostres adolescents, què podem fer per què llegeixen o perquè vagin al teatre o perquè no abracin valors i actituds que considerem –sovint amb raó- corrosius, insolidaris i estèrils, si no directament perillosos. Amb un matís interessant: no ens preguntem què hem de fer perquè els adolescents llegeixen allò que ens sembla que té un gruix literari, intel·lectual o moral que valdria la pena que coneguessin, sinó que hem d’escriure perquè els adolescents ens facin el favor de llegir-ho, a la mida exacta dels seus interessos, encara que sigui renunciant a aquest gruix. No busquem tant com ajudar-lo a pujar un graó i millorar com afalagar el que tenen precisament d’adolescent, baixant els graons que calguin, si és que cal.
Tradicionalment, l’adolescència era una etapa de la vida sense gaire bona premsa. Una cosa per la qual s’havia de passar, però un punt antipàtica. No ens la podem saltar, perquè forma part de la construcció de la personalitat, però a veure si la passem aviat. Hi havia, per dir-ho així, una pressa per madurar. L’adolescència, com més curta millor. Però de cop i volta vam començar a allargar l’adolescència, com si fos un període fascinant i envejable en què volem entrar com més aviat millor i no sortir-ne mai, on retardar-ne tant com puguem la sortida. Tot empeny els nens a una adolescència prematura. Tot convida a quedar-s’hi. Tant algunes causes objectives i dramàtiques, com la dificultat constatable per a l’emancipació, com de subjectives: els valors i actituds associats tradicionalment amb l’adolescència han passat a ser considerats pel conjunt de la societat com a positius i dignes de ser imitats. Hi ha un desig d’adolescència i un rebuig a la maduresa que han esdevingut hegemònics.
En els anys vuitanta del segle passat demanàvem ser joves eternament. Ara demanen ser adolescents eternament, i alguns fan esforços extraordinaris per aconseguir-ho. I joventut i adolescència no són sinònims, en aquestes percepcions. De la mateixa manera que hem escurçat la infantesa per tal de construir adolescents prematurs, hem endarrerit la maduració que et porta a desitjar ser un adult. De considerar l’adolescència una primera etapa de la joventut hem passat a identificar els dos termes, de manera que ja tenim joves de vuit anys i adolescents de qualsevol edat. Perquè, posats a allargar-la, hi ha qui ha optat per no sortir-ne mai. L’adolescència era vista com una etapa de formació. Ara veiem els adolescents com si ja estiguessin formats i veiem la maduresa com una etapa de deformació.
Aquesta ampliació enorme de l’adolescència i del seu prestigi social podria explicar aquesta fascinació insòlita per aquest període. Quan parlem de l’adolescència parlem del tronc central de la societat present. I aquesta amplària diguem-ne demogràfica, quantitativa, d’una adolescència allargada en totes les direccions fa que hi hagi una massa crítica d’adolescents -o de persones que es creuen adolescents o que ho voldrien ser, al marge de l’edat cronològica que tinguin- absolutament massiva. Dit sigui de passada, aquesta gran massa és un mercat extraordinari: les pocions màgiques de tota mena per tal d’assolir l’adolescència venint de la infantesa, per exhibir-la orgullosament o per eternitzar-la per tal d’evitar caure en el parany de l’edat adulta són infinites, i cares: des de les que tenen a veure amb la indumentària fins a les que es refereixen al consum cultural o d’oci, passant per totes les relacionades amb el cos i el combat contra el pas del temps. Parlem tant de l’adolescència perquè som una societat adolescent. O més ben dit, una societat que voldria ser adolescent.
I quines serien llavors les actituds i quins els valors associats tradicionalment a l’adolescència que ara ens semblen envejables i que voldríem eternitzar? Alguns que no gaires dècades abans es consideraven antipàtics, a dreta i esquerra. L’adolescència com a eclosió del jo, com a descobriment del jo, i, per tant, com a temps d’autoafirmació a la vegada arrogant o agressiva i insegura i torturada (sovint, més arrogant com més insegura). Una eclosió del jo que porta a l’autoauscultació permanent, a preguntar-te cada mig minut qui ets i com et trobes. Una eclosió del jo que busca afirmar-se en el grup compacte, en la camaraderia gregària. Una eclosió del jo que porta a menystenir tot allò que ha passat abans, com si el món hagués començat amb tu i tot l’anterior fos un pròleg prescindible. Una eclosió del jo en construcció que posa la pròpia voluntat, el propi desig i el propi present per damunt de qualsevol altra cosa i que, per tant, fa pràctica constant d’allò que en una persona adulta seria considerat la frivolitat més gran: perdre la noció de relació entre allò que fas i els efectes que provoca, exercir la llibertat sense contemplar la responsabilitat, dissociar les nostres tries de les conseqüències que ens comporten a nosaltres mateixos i als altres. Unes actituds i uns valors que segurament són un pas obligat, necessari, inevitable, en el camí cap a la maduresa i l’edat adulta. Però que han deixat de ser un lloc de pas i han anat esdevenint un lloc de destí. Volem ser eterns adolescents per tal de poder justificadament no haver de ser mai responsables. Ja vindrà algú que ho assumirà, si cal.
Fa uns anys es van posar de moda –per al públic adolescent!- les pel·lícules costumistes i sovint humorístiques sobre grups de nois i noies en aquesta fase vital. Adolescents, a l’hora del pati, som si diguéssim: les seves descobertes, aprenentatges, relacions, bretolades. Per fer riure, i sobretot per fer riure els adolescents, que s’hi poden sentir retratats. Ara n’hi ha més, de narrativa sobre l’adolescència. I no tota és per fer riure, precisament. Perquè l’adolescència pesa més. Perquè els adolescents són també els pares, i de vegades fins i tot els avis. Hi ha qui fa, seriosament, l’elogi de l’adolescència, com si aquests valors fossin el model a assolir o a conservar per a tothom. Hi ha qui fa, també seriosament, l’alarma contra el perillós de tot això. Perquè ara és parlar del centre de la nostra societat. Una societat adolescent. I, al cap i a la fi, una de les característiques de l’adolescència és aquesta permanent i desorientada autoauscultació.
