«Elogi de l’ombra», de Junichirô Tanizaki

Junichirô Tanizaki (1886-1965) és, probablement, un dels autors japonesos que més ressò ha tingut fora de les fronteres nipones, a banda d’altres autors com Mishima o, més recentment, Murakami. Independentment del renom que hagi tingut cadascú, Tanizaki va escriure una obra el 1933 que descriu l’estètica japonesa i implícitament —de vegades de forma explícita— la d’Occident, es tracta d’Elogi de l’ombra, en traducció al català d’Albert Nolla.

El més destacable, precisament per als occidentals, i més si no tenim cap coneixement d’estètica, és que els orientals (els japonesos més en particular, en aquesta ocasió) no busquen la simetria, o la lluminositat, sinó que prefereixen tot el contrari. Vet aquí perquè els temples i palaus japonesos busquen velar pintures i decoracions que, en el cas de ser presents a Occident, gaudirien d’un lloc privilegiat que potenciés tota la seva càrrega: «Segur que heu vist, a les cambres més amagades d’aquests edificis, on no hi toca mai la llum del sol, com el daurat d’un paravent o d’una porta corredissa capten la llum distant del jardí i la reflecteixen com en un somni» (p. 49). En resum, podem dir que, basant-nos en el que diu Tanizaki, el que procura l’estètica nipona és potenciar l’ombra, o la penombra, per mantindre la incògnita i estimular una mica els ulls de l’espectador. En aquest sentit, és evident que sovint els occidentals preferim explicitar que no suggerir com els orientals, i aquest fet es trasllada, consegüentment, al llenguatge.

Seria embrancar-me en un discurs que no conec prou bé —i per tant ficar-me en camisa d’onze vares—, però potser trobar un equilibri entre la subtilitat nipona i l’expressivitat (potser més mediterrània que occidental) no estaria gens malament, com en un joc d’equilibris.