Els historiadors sentim certa aversió a analitzar el present, o a examinar un episodi històric quan el cos encara és calent. Som conscients que el que considerem avui, pot quedar obsolet demà, especialment quan encara hi ha molts factors a considerar, que requereixen, com ha estat el cas d’aquestes eleccions, de molts de passadissos, trobades públiques i clandestines, pressions d’un actor o altre, o qualsevol factor que intervingui posteriorment. Per tant, servidor de vostès, que s’ha estat mirant ininterrompudament des de les enquestes a peu d’urna, fins a l’escrutini final, no li queda molt clar què ha passat. Em queda la intuïció que tothom ha perdut alguna cosa. O que qui més perd més guanya, i qui guanya pot perdre. És així de problemàtica la política espanyola que té el problema de contenir Catalunya, principal factor desestabilitzador de l’hegemonia, més que conservadora, carca, amb una dreta que conté les mateixes famílies que el franquisme (des del falangisme de Vox fins al catolicisme inconsistent de Feijóo, passant pel thatcherisme d’Ayuso o l’opusdeisme dels seus economistes).
Perquè, efectivament, sense Catalunya, les coses serien ben diferents: majoria absoluta de PP-Vox, amb el problema que, sense Catalunya, no tenen cap altra raó de ser, cap altre enemic interior, cap altre ase dels cops ni cap altre caixer automàtic. A tall d’exemple, i amb l’escrutini al 99%, PP + VOX, 161; PSOE + Sumar, 127 sobre 302 escons, majoria absolutíssima (151). Comptem les coses d’altra manera. A ningú se li escapa que avui existeixen dues Espanyes: l’Espanya espanyola (la Castella històrica pinyol de l’imperi) i la no espanyola (coneguda per alguns com perifèrica: Països Catalans, Euskal Herria, Galícia). Si els apleguem com un país diferent, veurem que la perifèrica aporta un 40% dels vots als socialistes i la meitat dels de Sumar, mentre que, per contra, són el 28% del PP i el 24% de Vox. A l’Espanya espanyola, la dreta i la ultradreta són absolutament hegemòniques; a la no espanyola, PSOE + Sumar sumen 62 escons respecte als 46 de la dreta.
Centrem-nos exclusivament al Principat. Si Pedro Sánchez té possibilitats de governar és gràcies a la diferència entre blocs existents a Catalunya. Això ja ha passat altres vegades. D’aquí l’odi i el ressentiment conservador contra Catalunya, que sempre els espatlla l’hegemonia. Ja va passar en aquelles eleccions marcades per l’atemptat d’Atocha de 2004, quan els resultats a Catalunya van permetre fer president a Zapatero entre les mentides d’Acebes de “ha sido ETA”, i que va servir per treure legitimitat al president del govern i desestabilitzar constantment l’Estat. També va passar en les eleccions de 2019, quan el carrer podia calar foc a la Plaça Urquinaona i el Borbó havia de sentir-les molt grosses en arribar a qualsevol racó de la geografia catalana. Catalunya és el gran obstacle de l’Espanya espanyola, és pràcticament la raó de ser d’un nacionalisme més groller que banal.
Ara bé, si ens centrem en el que ha passat a Catalunya, hem pogut comprovar com l’abstencionisme ha tingut un paper més que rellevant. No ens atreviríem a dir si ha guanyat. El cert és que efectivament ha causat un mal estadístic als partits independentistes. La paradoxa és que, amb la meitat dels escons, tornen a ser decisius, potser més i tot que abans. I el que és pitjor, l’enemic públic número u d’Espanya, un periodista que viu a l’exili, i que bona part del país consideren el país legítim, posseeix una arma de destrucció massiva anomenada whatsapp. Un personatge més aviat tímid i que els polítics autòctons han fet tot el possible per aïllar-lo, té un poder molt gran. Una mena de botó nuclear de la investidura. Què farà, què passarà, és una incògnita que ni Madrid, ni Barcelona, ni Brussel·les sabria resoldre.
Sí que és cert que, amb aquestes eleccions, s’aprofundeix l’atomització independentista. ERC ha perdut pràcticament la meitat de la seva representativitat, i, tanmateix, continua essent decisiva. Mai tan pocs podrien fer tant, sense saber si arribaran a fer res. I en la disputa caïnita amb Junts, aquests darrers, disposen del terreny més favorable. Malgrat que també han perdut vots i escons (malgrat que s’hagin deslliurat del llast nostàlgic del PDCat), tenen les claus per investir (o no investir) l’agosarat Sánchez, que fins ara ha tingut molta sort jugant a la ruleta russa (i que ja ha guanyat aquestes partides a mort a galls de corral com Albert Rivera, a Pablo Iglesias i a Pablo Casado). Serà capaç de superar aquest desafiament? Repetirem eleccions amb una nova bala a la recambra? La darrera vegada va córrer a buscar un pacte amb Podemos per evitar que els seus principals enemics, emboscats entre els seus rengles, el pelessin a ell. Ho tornarà a fer? Mentrestant, a Catalunya, l’atomització de l’independentisme pot continuar. Sense un recanvi a les cúpules (i sobretot les actituds) d’ERC i Junts, s’obre joc perquè llistes cíviques o aventures orriolístiques mirin de participar en aquesta esbojarrada cursa vers vés a saber on.
Mirat des de Brussel·les, el poder fàctic més rellevant a la política espanyola actual, la sensació és de desgavell. Els alts funcionaris de la Unió deuen observar l’episodi d’ahir com a una versió castissa de “Resacón en las Vegas”. Voldrien algú que executés les retallades que exigeixen els funcionaris luxemburguesos i els banquers alemanys. L’opció més lògica i racional, una mena de “gran coalició” que posés ordre i que mirés de donar una sortida raonable a la qüestió catalana (que podria passar per atorgar un estatus diferenciat, fer el català llengua oficial, deixar d’escanyar la colònia i arribar a una mena de pacte mínimament satisfactori per a les parts) és, literalment impossible. Tanmateix, el sistema operatiu de la política i la societat espanyola està col·lapsat. És un sistema operatiu, més que antic, prehistòric. Es fa dir R-78, tot i que no és altra cosa que una actualització plena de forats de seguretat del R-39, és a dir, el franquisme que impera a les institucions, i que és fruit del franquisme sociològic que determina una nació fracassada. O, cosa que és el mateix, d’una Espanya espanyola que odia i saboteja una perifèria moderna i europea que té la mania de parlar català, euskera o gallec.
4
1
