Vivim a l’ombra del mal menor. D’allò que podria ser pitjor i del llop que ha de venir. D’aquell adagi que vindrà el dimoni. D’aquell més val confiar en boig conegut que en geni per conèixer. Del millor abracem els de sempre, que ja coneixem, abans que no pas els monstres que despunten. Es tracta d’un dels arguments que funciona més bé en política. Ens estimem més donar suport als moderats, que no pas patir pel mal que ens poden fer els eixelebrats. Durant molts anys, la cantarella ha ajudat a frenar l’ascens de la ultradreta al món, i no cal dir al Regne d’Espanya. Admeto que resulta comprensible; pocs volen tornar a les corretges i les botes militars i la censura. L’ombra del feixisme encara perdura als nostres cors; si bé ja no tant en els testimonis vius, certament en les pel·lícules i en la memòria històrica i popular.
Des dels partits més conservadors també s’ha fet servir algun cop l’admonició de l’ogre que arriba, com per exemple a l’inici de la transició espanyola quan s’insistia que més valia votar els socialistes de Felipe González que no pas els comunistes de Carrillo -amb la guerra civil com a decorat de fons. Però diria que avui en dia el catastrofisme és més arrelat entre les anomenades esquerres, perquè avui el fenomen a l’alça, i no només a casa nostra, és la caverna internacional de deriva racista, imperial i fatxenda. Realment fa por; ja en fa el PP amb les seves ínfules de mascle ibèric, imagineu els potencials socis d’allà a dins, de l’interior del racó més fosc i recòndit de la cova. A Catalunya, en particular, fa pànic. I el tast que ens arriba dels veïns valencians o de les Illes no ens deixa tranquils.
El temor és comprensible. Però el que ja no ho és tant el recurs constant, reiterat i avorrit a la lletania de la por. Hi ha partits que n’han fet bandera, el més destacat dels quals és el PSOE. Es veu que els funciona de meravella, i per això ho han desplegat més d’una vegada, amb rèdits electorals importants. Naturalment, que a ells els rutlli no implica que sigui honorable, ni encertat, ni ètic. Ni que unes altres formacions, sobretot si s’anomenen independentistes, els comprin la història de Pere i el llop. Per què? Doncs perquè els que volen una República Catalana, en principi, no tenen la missió de buscar una Espanya més amable, ni més digerible, ni més dialogant; en propietat, si no vaig errat, diria que busquen o haurien de buscar una Catalunya independent.
Donar suport a Pedro Sánchez, en circumstàncies normals, no ens acosta necessàriament a l’ideal de la Catalunya lliure i feliç. Donar-li suport en un moment com l’actual, en què creix la sospita general que ell és el líder d’una força esquitxada per la corrupció sistèmica, és molt pitjor; és una autèntica irresponsabilitat. Avalar presumptes lladres no és ni útil, ni raonable, ni acceptable. Donar suport al qual sembla una xarxa organitzada de bandits no és gens d’esquerres, ni ajuda a combatre la ultradreta, ni ens apropa a cap país lliure i feliç. Segurament tot el contrari. És regalar arguments, munició i vots a la caverna, que es nodreix de semblants roses pansides i podrides. No ajuda a la democràcia ni al progressisme ni a l’emancipació nacional, i ho sabem perfectament. El que passa és que la cosa ultra fa por, molta por, i tot acaba pivotant sobre aquesta por.
Què cal fer, doncs? Algun líder independentista és capaç de fer el salt mortal i retirar la confiança als socialistes? Recordem-ho; no cal ni que els diputats votin amb la dreta i la ultradreta, de fet no cal ni que vagin a votar a l’hemicicle de torn. Només cal que tinguin un atac estomacal i corrin a refugiar-se al lavabo en el moment de la votació… i Pedro Sánchez cauria com una fruita madura. Amb tot, ho confesso; jo tinc tanta por com altres mortals, i comprenc del tot el dilema dels nostres representants i de com se senten d’atrapats. Alhora, insisteixo, no podem ser còmplices de la pirateria endèmica, de cap color o denominació. Per tant, cal fer alguna cosa. Potser és l’hora de la veritat, el moment d’aprofitar la feblesa del poder de l’estat, i collar-lo més que mai. Exigir que compleixin o… que hi hagi un finançament just o… que assumeixin l’autodeterminació de Catalunya o…
Si heu arribat fins aquí ja us haureu anticipat a una conclusió clara i evident. Per arribar en bona i deguda forma a tal hora de la veritat, les exigències i les amenaces han de ser creïbles. Cal estar preparat a traduir-les en acció política. I entendre que potser algun dia ens haurem de fer grans i emancipar-nos del pànic al fatxa, un sentiment angoixant i atàvic, però que no pot ser l’únic guiatge ideològic, del tot en exclusiva. Fins al punt de fer-nos renunciar a les conviccions més sòlides i irrenunciables. El virus de la por ens pot arribar a fer creure que som el problema, i no ho som. Cal comprendre que els independentistes no som ni culpables ni responsables del que passi a les urnes espanyoles. I que no hem vingut al món a salvar els mobles del socialisme espanyol, ni a rescatar les esquerres ibèriques del pou on elles mateixes s’han ficat. Hem vingut a defensar la llibertat i la justícia per al poble de Catalunya.
