La invasió d’Iraq, ja fa vint anys, va ser un els errors de major magnitud de la història, tal com molts valoràrem en el seu moment. I no només des d’un punt de vista moral, quan tothom sabia que Saddam Hussein no tenia absolutament cap responsabilitat en els atemptats de les Torres Bessones de 2001, ni el seu país disposava d’inventades armes de destrucció massiva. No només des d’un punt de vista emocional, quan bona part dels analistes avisaven del ressentiment que generaria entre món aràbico-musulmà en una d’aquelles operacions absurdes i gratuïtes. No només des d’un punt de vista econòmic, quan una colla d’administradors de teologia neoliberal van destruir completament les estructures del país i van fer desaparèixer en un mar de corrupteles i subcontractacions els generosos fons internacionals. No només des d’un punt de vista militar, quan era obvi que aquella era una mena de guerra híbrida i una ocupació que no es podia mantenir, i que generaria centenars de milers de morts i una desmoralització creixent dels mateixos veterans nord-americans. No, sobretot la gran conseqüència d’aquesta guerra va ser que els Estats Units la van perdre (no la podien guanyar) i això va mostrar al món la gran vulnerabilitat de la superpotència que s’havia quedat sense rival un cop va derrotar la Unió Soviètica a la Guerra Freda.
De res va servir l’absurda idea de Francis Fukuyama (avui del tot retractat) sobre la fi de la història (l’èxit universal de l’economia de mercat i la democràcia liberal), i si guanya cotització un altre dels conceptes sorgits durant la dècada de 1990: la del “xoc de civilitzacions” cisellada pel politòleg Samuel P. Huntington, que vaticinava un futur marcat per conflictes on els elements culturals i religiosos marcarien el segle XXI. Trenta-quatre anys després de la caiguda del Mur de Berlín, vint-i-dos després de l’enfonsament de les Torres Bessones, cinquanta de la implantació de polítiques neoliberals de desindustrialització, deslocalitzacions, esclat de desigualtats internes; després de derrotes militars a Iraq i Afganistan, amb la guerra d’Ucraïna encallada, amb les societats enredades en batalles culturals absurdes, i amb una demografia en nivells històricament baixos, la situació a occident és extremadament fràgil. I la feblesa sempre inspira avidesa entre els teus enemics.
Només si tenim en compte aquest context, podem entendre la brutalitat de l’acció inesperada de Hamas de la setmana anterior, a la recerca d’una reacció, encara més brutal per part d’un estat d’Israel conformat per una cultura jueva a qui la majoria de la humanitat ha intentat periòdicament esborrar del mapa i que encara no ha recuperat la demografia anterior a la Shoah, i que en els darrers anys ha estat marcada per una profunda divisió interna. Una divisió política, encara que més aviat cosmogònica, en què precisament la presència constant de l’amenaça (i les persistents sirenes d’atacs aeris) ha empès a bona part de la societat a plantejaments maximalistes. Per descomptat, l’altra part, els palestins ja porten unes generacions acumulant ressentiment com a refugiats, desplaçats i reprimits. Certament, és difícil, més aviat impossible, demanar racionalitat en un conflicte en què cada part es juga la seva existència.
Ara bé, malauradament, en aquesta nova guerra, hi ha una sospita fonamentada que la coneguda com a “Terra Santa” esdevingui un escenari secundari, un preàmbul d’una operació més àmplia, i que, sobretot els palestins, facin de peons sacrificables en aquesta maquiavèl·lica estratègia. Sembla òbvia la participació d’Iran en l’entrenament, abastiment, assessorament i col·laboració d’intel·ligència respecte a Hamas, un grup fanatitzat on la dimensió religiosa s’imposa -mitjançant la sang- al sentiment independentista de qui havia estat l’OAP d’Arafat i el nacionalisme àrab. Un nacionalisme àrab de caràcter laic, per cert, devastat en operacions conjuntes d’iranians, wahhabites del Golf, israelians, nord-americans i turcs de nostàlgia otomana, que consideraven excessivament democràtic i socialista, i que no van tenir cap problema a destruir o combatre (a Iraq, Síria, Egipte, Líbia) i substituir-lo per fonamentalisme religiós, infinitament més perillós i incontrolable. Iran, aquesta teocràcia misògina, repressora de les dones, la dissidència i dedicada a oprimir sistemàticament els diversos grups ètnics i nacionals al seu interior, va patir un embargament per part d’occident, que òbviament ha fracassat també. I ha fracassat, en bona mesura per l’erràtica política internacional nord-americana (recordeu com alts funcionaris nord-americans van vendre secretament armes a Teheran el 1985-1986 per finançar la insurgència antisandinista a Nicaragua), i per la progressiva pèrdua d’autoritat de Washington respecte al concert de nacions.
En els darrers anys, a més, la connexió amb Rússia, que de la guerra d’Ucraïna ençà, ha normalitzat el comerç amb el règim dels aiatol·làs, així com passa amb la Xina, i com succeeix també amb el règim islamista d’Erdogan (país de l’OTAN i nominalment de l’esfera d’un occident que mira cap a una altra banda quan es dedica a exterminar kurds o armenis), fa que Iran s’hagi vist temptat d’incendiar el vesper del Pròxim Orient, potser per calibrar la reacció occidental. És cert que Iran i Aràbia Saudita mantenen una pugna geoestratègica i religiosa (sunnites contra xiïtes) amb guerres d’interposició com la del Iemen, malgrat que, en el fons, per mitjans diferents, tots dos bàndols anhelen afeblir occident i (això no és cap secret) expandir l’islam, com vaticinava Huntington. A més, també ens trobem en un moment on les potències del Golf s’han infiltrat profundament en l’entramat econòmic i financer mundial, la qual cosa implica certa capacitat de compra de voluntats i minatge polític (el creixent domini a les borses mundials i el creixent poder en espais simbòlics com ara l’esport n’és un inquietant exponent). Probablement, també Rússia hi deu tenir alguna cosa a veure, també temptat d’obrir un nou front a l’estancada guerra d’Ucraïna que, de moment no està perdent (i Europa no només no està guanyant, sinó que ja comença a presentar símptomes d’esgotament, amb les progressives desercions del grup de Visegrád).
Hi ha, tanmateix, una altra dimensió tant o més perillosa que l’estrictament militar. Mig segle de globalització i neoliberalisme han afeblit Occident. Apostar-ho tot a la tecnologia com a fórmula de seguretat no sembla una bona idea. La pandèmia va posar en relleu que exportar les fàbriques arreu del món ens deixa en una situació de fragilitat incerta, de la qual els nostres enemics en són conscients. Avui, els Estats Units, sense indústria pesant ni milions d’obrers experimentats, no podria tornar a guanyar la Segona Guerra Mundial. Vivim objectivament una decadència demogràfica. Les polítiques dels darrers anys, amb la seva precarietat sistèmica i desigualtats injustificables han propiciat una desmoralització tangible en els registres sobre problemes de salut mental, addiccions, individualisme, dissolució de lligams comunitaris que ens empenyen vers una mena de paràlisi moral i existencial. A propòsit d’això, certa esquerra, amb discursos sobre identitats banals (concepte alternatiu a wokisme) ofereix la idea a bona part d’un món musulmà que sembla viure una mena de renaixement religiós, que som una civilització feble, que podria caure com un castell de naips amb una embranzida. Els fracassos del capitalisme i els límits de la democràcia a l’hora d’assegurar benestar i confiança en el futur ens acosta a aquella mena de sentiment difús d’impotència davant les amenaces externes que recorda la situació de 1940, que va propiciar allò que l’historiador Marc Bloch va denominar com “l’estranya derrota”, on el front militar i l’interior es va desfer com un terròs de sucre davant l’ofensiva de la blitzkrieg alemanya.
Podríem afegir més factors que representen els ingredients dels quals s’alimenten els partidaris de les teories conspiratives que inunden les xarxes. El paper de les migracions de les darreres dècades, que fa pensar a molts en el concepte cisellat per Renaud Camus com a “el gran reemplaçament”, o la influència del pensament decolonial que, d’acord amb l’assagista britànic Douglas Murray fa pensar que una mena d’autodestrucció cultural d’occident també es pot combinar amb l’impacte psicològic que van generar els milers de joves europeus musulmans que van fornir els rengles d’ISIS durant la guerra de Síria i Iraq. De fet, els atacs perpetrats per Hamas el 7 d’octubre, amb les imatges –amb afany de propaganda desmoralitzadora- penjades pels mateixos terroristes, feien inevitable pensar en la tràgica experiència del Bataclan o tants altres atemptats colpidors, violents i indiscriminats com els de Niça o Barcelona.
En qualsevol cas, l’inici d’una guerra d’aquestes híbrides a Gaza, on difícilment els tancs i els drons poden funcionar, les operacions terrestres poden resultar catastròfiques, i –com ja hem vist aquests dies– es mirarà de contaminar a fons les opinions públiques fomentant la polarització política interna, són una pèssima notícia. Malauradament, resta la sensació que qui agita el vesper no són ni palestins ni israelians, sinó que hi ha poders profunds en un episodi d’una incerta guerra mundial de llarg abast on àrabs i jueus semblen peons d’un joc pervers. Una guerra mundial que ens agafa occident, és a dir, nosaltres, en una situació de fragilitat, on nous poders emergents que combinen la tecnologia i el primitivisme, el capitalisme amb el feudalisme, la propaganda sofisticada i la teocràcia, han decidit posar-nos a prova. I no sembla que ens agafi ben preparats.
