El 22 de maig passat, el debat al Parlament sobre la possibilitat de prohibir el vel islàmic a escoles i espais públics va concloure que no hi haurà prohibició, cosa gens sorprenent tenint en compte que el punt de partença era erroni. En dir erroni, em refereixo a donar per fet que el vel islàmic és un símbol religiós. Plantejada així, la proposta no podia reeixir. I així va ser. La consellera d’Educació, Esther Niubó, ho ventilava dient que la llibertat de culte està “emparada” per la legislació i pels drets humans, que hi ha un marc regulador “que permet la diversitat cultural i religiosa” i que no hi veia cap problema en el vel a les escoles. L’endemà, Salvador Illa ho reblava dient que és “un tema religiós i d’identificació cultural”.
Però tant Niubó com Illa mentien, i ho sabien. Saben perfectament que el vel islàmic no és cap símbol religiós ni cultural. En absolut! No ho ha estat mai. És un símbol de submissió de la dona a l’home, un símbol patriarcal d’esclavatge per raó de gènere, un símbol de la repressió a què es veuen sotmeses tantíssimes dones pel sol fet d’haver nascut dones. I la prova és que hi ha molts llocs amb la mateixa cultura i la mateixa religió on les dones no porten el vel. L’apel·lació als factors religiós i cultural és només un pretext del fonamentalisme islàmic per reprimir l’alliberament de la dona i tenir-la ben collada. I, en el cas de Catalunya, és una maniobra d’aquest fonamentalisme per no haver de respectar els principis igualitaris que regeixen la nostra societat (malgrat que encara hi ha molta feina a fer). No es pot permetre, per tant, que després d’haver abatut tants elements propis de la discriminació de les dones, després d’haver abatut tants conceptes patriarcals atàvics, fem ara els ulls grossos davant la reimposició d’aquests conceptes a milers de nenes. El vel no és la paraula de cap déu. És la marca de l’esclau. De l’esclava, en aquest cas.
L’intent d’imposició del vel es fonamenta en una creença ancestral segons la qual els cabells femenins sense cobrir són una expressió de nuesa. Tàcit ens explica que un dels càstigs que el marit podia infligir a la muller en cas d’adulteri, a l’antiga Roma, era expulsar-la de casa tota nua i sotmetre-la a l’escarni públic desproveint-la dels seus cabells, és a dir, deixant-la amb el cap rapat. Això últim ho va reproduir França al final de la Segona Guerra Mundial amb les dones franceses que havien tingut algun vincle sentimental amb un alemany. Als homes que havien tingut un vincle sentimental amb una alemanya ningú no els va dir res. La base intel·lectual d’aquesta diferència rau en el fet que, en ser considerada la dona una possessió masculina, la relació sexual d’una d’elles amb l’enemic és viscuda per la col·lectivitat com una traïció. Per això li tallen els cabells, perquè equival a llevar-li la feminitat. I és que és l’home, no pas Déu, qui estigmatitza com a pecaminosos els cabells femenins. Si hi parem atenció, veurem que són molts els pintors de tots els temps que han dedicat gran atenció als cabells de la dona i els han atribuït un fort component sexual. En l’època del Renaixement, per exemple, hi podem trobar imatges diverses que ens mostren la relació que manté la dona vanitosa amb els seus cabells.
Repetim-ho: el vel islàmic no és cap símbol religiós ni cultural. Passa, però, que el fonamentalisme islàmic ha reaccionat contra la dona, de la mateixa manera que el nacionalisme espanyol ho ha fet contra l’independentisme quan aquest s’ha alçat en rebel·lió. Mentre les dones musulmanes s’han mostrat submises, no hi ha hagut soroll, però quan han començat a despertar-se el fonamentalisme ha vist perillar el seu poder i ha convertit el vel en un precepte sagrat. I és prou sabut que algunes de les dones que no s’han sotmès a aquesta farsa ho han pagat amb la vida.
Un dels deures bàsics de l’escola catalana és el de vetllar per la igualtat entre nens i nenes, i és d’acord amb aquest principi que no es pot admetre que cap pare ni cap mare imposin a la seva filla l’exhibició d’un símbol que, com a expressió de la submissió de la dona, la degrada com a ésser humà. Cal que aquests pares fonamentalistes entenguin que la seva filla no és cap prolongació de la seva personalitat. És un ésser humà que des del mateix instant de néixer va adquirir uns drets inalienables que han de ser preservats per les autoritats, és a dir per la Generalitat i el Parlament de Catalunya. Per això, és tan escandalós que partits que s’autodefineixen com a “progressistes” hagin votat en contra de la preservació d’aquests drets i a favor, per tant, de l’alliçonament patriarcal i de la subordinació d’unes nenes a uns valors ferotgement masclistes, misògins i discriminatoris per raons d’origen i de gènere.
La senyora Esther Niubó, còmplice en primer terme, d’aquest estat de coses, arriba, sense cap escrúpol, a brandar els drets humans per justificar el desistiment de les seves obligacions. Senyora Niubó, allò que viola els drets humans és que el seu departament i el seu govern donin cobertura a la violació d’aquests drets. Vostès tenen el deure de vetllar per la igualtat a l’ensenyament i d’impedir l’estigma per raó d’origen i de gènere, i no hi ha igualtat quan permeten que una nena de dotze anys, pel sol fet d’haver nascut nena, hagi d’assumir que el seu cos és pecaminós i que els seus cabells constitueixen una provocació per als homes. Si hi ha homes tan primitius que se senten provocats pels cabells d’una nena, és obvi que el problema són aquests homes, no la nena, i el que vostès fan, en connivència amb els pares, és sacralitzar el patriarcat i inocular-li la submissió de gènere per a tota la vida.
El cas de les dones adultes és diferent. En nom de la llibertat d’expressió, cal acceptar el seu dret a portar el vel. Si estan orgulloses d’exhibir la seva submissió femenina, és cosa seva. Probablement adduiran que no les obliga ningú i que el porten perquè volen. Però no és cert. Van ser alliçonades de petites en la submissió, van ser alliçonades de petites en la creença que el seu cos, els seus cabells i el seu gènere són un perill, i van assimilar també que la dona és inferior a l’home, raó per la qual les persones nascudes amb penis tindrà sempre més drets i més llibertats que les nascudes amb vagina. Un cop interioritzada aquesta submissió, la dona ja pot anar pel món convençuda que no porta el vel per obligació, sinó que el porta perquè vol. És una sort que, malgrat tot, no totes les dones claudiquin; n’hi ha que, prenent consciència dels seus drets, s’han desempallegat d’aquesta rentada de cervell i s’hi rebel·len.
Arribats aquí, hom es pot preguntar: per què el PSC, Esquerra Republicana, els Comuns i la CUP defensen el vel islàmic a les escoles? Com és possible que el discurs que fan habitualment no es tradueixi en fets a l’hora de legislar en consonància? Quina és la raó d’aquest despropòsit? Doncs la raó són els vots. Els vots i només els vots. ERC, fins i tot, exhibeix el vel islàmic en un escó del Parlament com a esquer per captar vots. Senzillament, creuen que defensar el vel els farà guanyar vots en determinats col·lectius i, per tal d’aconseguir-los, estan disposats a passar per damunt dels drets de les nenes d’origen musulmà. I el més trist és que la maniobra els va servir per atemorir Junts, que en comptes de mantenir-se ferma en els principis que defensava, es va espantar i, com ells, va votar en contra la prohibició del vel a l’escola, no fos cas que la vinculessin amb “l’extrema dreta”. Greu error de Junts.
Per dissimular la barbaritat que suposa naturalitzar un símbol d’opressió, com és el vel, PSC ERC, Comuns i CUP fan servir la tècnica Vinicius, jugador del Real Madrid. Vinicius, com sabem, titlla de racista tota persona que li retregui una malifeta. Ell ho fa tot bé, i si algú li retreu res és que és racista. Així de simple. Els partits esmentats fan el mateix: titllen de política d’ultradreta la prohibició del vel per justificar la seva política de captació de vot a costa dels drets de les nenes obligades a portar-lo. I ho fan sense cap mena d’escrúpol. Com que no tenen arguments per negar-se a salvaguardar aquests drets, fan seu el discurs del fonamentalisme islàmic tot dient que el vel és un símbol religiós i cultural i afegint-hi, com fan la CUP i ERC, que defensar els drets d’aquestes nenes és un “marc ideològic que beneficia l’extrema dreta”. ERC arriba a l’extrem de dir literalment que impedir la imposició del vel a les escoles equival a posar “falses solucions a problemes inexistents”. Problemes inexistents (!). És la mateixa resposta amb què l’exconseller d’ERC Carles Campuzano ha despatxat el femer en què aquest partit va convertir la DGAIA. Segons Campuzano, a la DGAIA no s’ha produït “cap desgavell” i l’organisme funciona “raonablement bé”. Els qui ho denuncien, doncs, són gent que vol posar solucions a problemes inexistents.
En fi, amics. A aquests nivells de misèria i d’hipocresia hem arribat. Tot s’hi val per esgarrapar quatre vots, tot s’hi val per justificar la indiferència davant la violació dels drets humans en la persona de tantes nenes. Com que les nenes són nenes i no es plantaran ni organitzaran cap manifestació que els deixi retratats, terra al damunt i tal dia farà un any. El vel islàmic a l’escola, un símbol d’opressió de la dona, elevat a Catalunya a la categoria de “símbol progressista i d’esquerres”. Quina vergonya!
