En aquesta època de tensions polítiques i ramadà, que a més enguany coincideix amb la diada feminista del 8 de març, la qüestió del vel torna a ressorgir com a element polèmic. La presidenta madrilenya Ayuso, coneguda també per la seva proverbial capacitat de generar animadversió entre el sector educatiu, ha afirmat que pensa prohibir aquesta peça a les aules de la seva comunitat, seguint el model de laïcisme actiu de la República de França. I una part substancial de l’esquerra, vinculada a l’activisme social, el moviment estudiantil i l’hegemonia woke que s’ha ensenyorit de les aules universitàries hi ha caigut de quatre potes en el parany ordit pel reaccionarisme hispànic, amb el mateix entusiasme que ja van demostrar quan un modest autobús de Hazte Oir, es va passejar per algunes ciutats.
I és així com en les manifestacions de la progressia madrilenya (encara que també catalana, europea i occidental) es repeteix la mateixa lletania que posa a parir el feminisme clàssic, el de tota la vida, el que té al darrere una llarga història d’èxits i fites inimaginables i que ha permès en poques dècades arribar a nivells d’igualtat, si bé millorables, més que tangibles i que han permès protagonitzar una de les revolucions socials més exitoses de la història. I quins mantres (anomenar-los arguments o raons fora inexacte) fan servir per criticar aquest feminisme exitós? Titllar-lo d’islamòfob, blanc, liberal burgès o capitalista. En altres termes, i tenint en compte que sovint les protagonistes elaboren una macedònia d’un anticapitalisme sui generis, pensament decolonial, multiculturalitat a la carta, teoria crítica de la raça, l’ingredient LGTBIQ (que ha parasitat el feminisme) i adobat per una salsa rància de postmodernisme i relativisme cultural, tenim a una bona colla d’activistes defensant el patriarcat més salvatge, unes creences polítiques transvestides de religió totalitàries, i articulant la ficció del feminisme islàmic. Es nota que no han llegit gaires autores com Nawal el Saadawi, o de manera més pròxima, la gran escriptora Najat El Hachmi, que en els seus llibres explica amb pèls i senyals la lluita per la llibertat a partir de la dura, ingrata i solitària lluita per la llibertat, sovint a un preu massa elevat.
Europa en general i Catalunya en particular ja té prou experiència per entendre que el vel no és altra cosa que un símbol polític, d’una banda, i una marca de control comunitari, que té com a funció afirmar la pertinença i propietat de les dones musulmanes per part d’una comunitat amb mecanismes de control i repressió no massa diferents de l’antiga Stasi. Que aquesta era una penyora anecdòtica fa vint anys, quan les primeres generacions s’instal·laven a barris i ciutats, tot propiciant una major interacció amb autòctons i immigrants d’altres procedències que confluïen en llits interculturals, i que per, contra, aquesta peça de roba, gens innocent, s’ha anat generalitzant a mesura que han arribat imams (sovint enviats i pagats pel wahhabisme del Golf) i que no té tant una funció religiosa com social i política. El que es tracta és evitar que les dones musulmanes, que en termes generals, tenen més èxit escolar i, per tant, potencial accés a professions més ben considerades i remunerades i, per tant, possibilitats de promoció social, participin de ple dret en un mercat matrimonial amb homes aliens a la seva comunitat. A diferència dels serials veneçolans, l’amor no és cec i persones amb formacions i estatus similars tendeixen a aparellar-se amb persones afins, i això implica que moltes dones immigrants que prosperen tendeixen a buscar persones de fora la seva comunitat. Aquesta llei de la sociologia significa, bàsicament, perdre el control de les dones que és tant com la por atàvica a perdre el control de la reproducció social i cultural i, per tant, la dissolució en societats liberals d’acollida complexes i individualistes. El vel, per tant, resulta una imposició que té com a objecte aïllar les dones de les societats europees i així poder mantenir íntegre un patriarcat tradicional i reinventat. Representa, a la pràctica, la imposició d’un apartheid sexual, una manera de vetar la barreja social, professional o emocional per retenir-les a dins l’estret marc segregat de la comunitat. La “voluntarietat” que sovint s’argumenta per impedir la prohibició o combatre el laïcisme que sempre havia caracteritzat el progressisme, no existeix. Hi pot existir una versió propagandística (la que genera un relat dins de la comunitat que considera les dones occidentalitzades com a prostitutes, fàcils, violables, i per tant atacables i assetjables), o bé pot existir una versió de violència ambiental: l’amenaça més o menys tàcita, el xantatge emocional, la pressió familiar i/o comunitària o l’ostracisme. I si tot això falla, directament la violència, el matrimoni forçat o qualsevol altre mètode expeditiu que asseguri la submissió. La presidenta Ayuso, que dubto tingui competències per decidir prohibir o no el vel, al més pur estil Donald Trump, ha decidit lliurar la batalla cultural que l’esquerra li ha plantejat amb errors estratègics com aquests. És més, sospito que haurà fet el càlcul encertat d’obligar l’Estat a decidir sobre la prohibició estil francès, que serà que no, i així disposar d’arguments per poder continuar la seva guerra particular amb Sánchez en particular i l’esquerra progressista (i terriblement desnortada, al més pur estil Montero) en general. I aquesta és una guerra que ben segur guanyarà, com s’ha vist als Estats Units. Ayuso, que podria protagonitzar una versió Disney de Blancaneu en el paper de madrastra, probablement és la més maquiavèl·lica de les polítiques espanyoles. Ara bé, no és gens ximple i sap perfectament que el feminisme “blanc, liberal i burgès” és majoritari entre les dones, i diria que també entre els homes que, majoritàriament no responem al clixé amb què se’ns titlla des del feminisme woke. I el fet que cada vegada hi hagi més dones tapades pel carrer, amb una superfície cada vegada més extensa en el que constitueixen veritables presons tèxtils, més aviat atien un cert instint tribal que fa que l’islamisme, i més tenint en compte les experiències internacionals, és creixentment percebut com una amenaça. I no, no té res a veure amb el suposat racisme, sinó perquè cada vel és també una esmena a la totalitat dels principis liberals, laics, de tolerància i pluralitat que havien caracteritzat la construcció de societats lliures de les darreres dècades i que tantes dècades havia costat arribar-hi. Iran, Iraq i Afganistan (encara que també certs barris britànics o banlieux franceses) ens han mostrat com, en un breu instant, societats relativament lliures poden esdevenir un infern teocràtic on s’esclafen les llibertats dels individus, especialment de les dones. I que als nostres barris s’estiguin produint matrimonis forçats o un control estricte de les dones, no semblen un bon precedent. Poques coses hi ha tan efímeres com la llibertat
