Dos dies després de la proclamació de la independència, Junqueras va avisar-nos que les decisions que prendria a continuació no serien fàcils d’entendre. Però, amb la perspectiva del temps, tot es veu clar i s’entén perfectament. Avui no hi ha dubte que les tesis de Junqueras han triomfat i, com a conseqüència, Espanya s’ha apuntat una victòria que ells sols haurien estat incapaços ni tan sols d’imaginar.
Per a Junqueras la qüestió no va anar mai d’independència, sinó d’hegemonia autonòmica. I per aconseguir-la (ERC va estar-ne prop) era més important la lluita contra Convergència que contra Espanya. El seu error de càlcul va ser que l’1-O, contra tot pronòstic, vàrem tenir a l’abast de la mà esdevenir un estat sobirà i reconegut internacionalment. Per això tota l’estratègia posterior es va centrar a aconseguir que la majoria social assumís la derrota, tornàs a casa i giràs full.
La primera tesi de Junqueras que ha triomfat és la del “no som prous”. Durant anys el junquerisme polític i mediàtic (molt més poderós que ERC sola) ens va estar bombardejant amb aquest mantra. I no era fàcil de vendre, perquè calia convèncer la gent que havia viscut en primera persona aquella gran victòria que estava equivocada. De fet, l’estratègia no va reeixir fins que tots plegats varen aconseguir perdre la majoria nacionalista que sempre havia existit al Parlament.
Alguns dels que ahir denunciaven més fort la rendició d’ERC són els que avui més fort criden també que els catalans som una minoria nacional en vies d’extinció. Així de rotund és el triomf del junquerisme. Sé que molts d’aquests que hi estan contribuint no en són conscients, ni és la seua voluntat. Però això no canvia el que està passant. L’independentisme, nou i vell, institucional o insurgent, competeix per vendre’ns diferents versions del derrotisme junquerista.
La segona tesi que s’ha acabat imposant és la de la prioritat de l’eix esquerra-dreta per damunt de l’eix nacional. Suposa que, en absència de mobilització independentista (que convenientment han fet desaparèixer), és preferible pactar amb l’esquerra espanyola que amb la dreta catalana. I de retruc tenim per primera vegada en tres generacions catalanes que odien més els partits d’esquerres que la Guàrdia Civil. Serà paradoxal, involuntari o fins i tot inconscient, però l’emergència d’Aliança Catalana i el retorn de Convergència són dos regals per a Junqueras. Formaven part del seu full de ruta.
La tercera victòria de Junqueras és potser la més inesperada. Contra tot pronòstic, hi ha gent que li ha comprat la idea que aconseguir votants no independentistes és ‘eixamplar la base’. És a dir, allò que amb ERC i Rufián tothom veia que no era altra cosa que diluir l’independentisme, ara resulta que no està tan malament. Com si no fos evident que aquests votants poden creuar l’eix nacional només perquè aquesta frontera s’ha desdibuixat i el conflicte ha perdut tota la intensitat.
De partits que tenien votants independentistes i espanyolistes ja n’hem conegut. Són partits, com els comuns, que cohesionen la seua base de votants enfortint el perfil ideològic. Sempre pugen amb la polarització esquerra-dreta i es desinflen quan s’accentua el conflicte amb Espanya. Per raons òbvies, són partits que no tenen cap interès que aquest conflicte estigui al centre de les preocupacions dels votants.
Però sens dubte el gran triomf de Junqueras no és tant que aquestes tesis estiguin esdevenint cada vegada més hegemòniques. El seu gran triomf és que això passi a mesura que la gent va oblidant que va ser ell, sostenint aquestes tesis, qui va liderar el país cap al desastre actual. O dit d’una altra manera, que la gent no se n’adoni que en realitat el triomf de Junqueras és també, i fonamentalment, un èxit d’Espanya.
El triomf d’Espanya, en definitiva, és que molts independentistes hagin assumit que la independència no és possible i que els problemes del país potser no eren culpa de l’Estat. Que, en definitiva, la prioritat no és ja alliberar-nos del jou espanyol sinó lluitar contra altres enemics més importants. De fet, tothom sap (i sembla que ja els va bé) que si avui hi hagués eleccions a Catalunya l’eix central no seria el nacional sinó el conflicte esquerra-dreta. Felicitats a tothom.
