Aquestes darreres setmanes s’està parlant del daltabaix laborista a les eleccions municipals angleses. Se n’ha parlat força menys que no pas de les de Gal·les i Escòcia, amb sengles victòries independentistes, amb uns resultats que revifen els processos de secessió a Europa i que tenen una indubtable derivada catalana. Tanmateix, i pel que fa estrictament a Anglaterra, com ja comença a ser massa habitual, les informacions que arriben solen ser descontextualitzades, superficials i posen més l’accent en les conspiracions contra el primer ministre que no pas en les raons profundes que apunten a un veritable terratrèmol polític.
El més notori va ser la victòria indiscutible del partit Reform UK, de Nigel Farage, el polèmic líder polític que va ser l’artífex del Brexit, que per Sant Joan farà deu anys. Aquesta formació va passar de “res” cinc anys enrere a 12 consells municipals, 1.257 regidors i un 27% dels vots emesos. Per la seva banda, els laboristes van perdre 31 dels 58 ajuntaments que governaven, 1.300 regidors i van passar d’un 30% de vot a les eleccions de 2021 a un 15% en les actuals. Encara més abrupta va ser la caiguda dels conservadors (del 40% al 20%). Els politòlegs consideren que la majoria del vot obrer i sindicalista —i el de fora de Londres— va anar a parar a Reform UK, i que el més elitista, activista, universitari i procedent de la immigració musulmana va anar a parar al Partit Verd, que ha passat del 5% al 14%.
Més enllà de les xifres, els mitjans catalans han tendit a esquivar les raons que expliquen aquest veritable capgirament, aquesta possible fi del bipartidisme que tradicionalment caracteritza el sistema polític britànic. Reform UK ha estat titllat de populista. I probablement, com tantes altres formacions que van sorgint per tot Europa amb plantejaments i discursos similars, en realitat és un partit difícil de definir. Al seu programa hi ha la voluntat de restringir radicalment la immigració, una política fiscal fonamentada en rebaixes generalitzades d’impostos, un control més estricte de les polítiques de benestar, posar fi a les polítiques de transició ecològica —que es tradueixen a complicar la vida a la gent, especialment a la classe treballadora i a la gent de fora de la capital— i manifestar hostilitat envers la cultura política woke. Tanmateix, si hi ha algun factor que explica l’èxit d’aquesta formació, amb aquest punt personalista d’un personatge peculiar com Farage, és el malestar profund i constatable de les classes mitjanes i treballadores britàniques en els darrers deu anys. Molts anglesos senten que el país se’ls escapa de les mans i s’aferren a un oportunista polític com a, potser, penúltima oportunitat de revertir un declivi accelerat.
Alguns comentaristes, confonent desig amb realitat, atribueixen la constatable mala situació econòmica anglesa al Brexit. Tanmateix, més aviat podríem parlar de la frustració per com s’ha dut a terme un canvi d’aquestes característiques. Amb voluntat de simplificar, els britànics volien acabar amb una immigració que feia caure els salaris dels seus treballadors. S’havia parlat molt de la figura del “lampista polonès” que prenia la feina als autòctons. Hi havia altres factors, per descomptat, com l’obsessió regulatòria de Brussel·les, capaç d’esterilitzar la iniciativa empresarial, o l’hegemonia poc dissimulada d’Alemanya i les seves estúpides polítiques demogràfiques i econòmiques. Tanmateix, amb el Brexit i el desmantellament dels tractats de lliure circulació de mà d’obra europea, aquesta va baixar —sembla que, d’aleshores ençà, els residents europeus es van reduir en unes 150.000-200.000 persones—. Ara bé, el saldo migratori, especialment de l’Índia, el Pakistan, l’Àfrica i de refugiats de Síria i l’Afganistan, ha estat de 4 milions més en els darrers anys, una mitjana de 400.000 l’any. I això, com bé sabem a Catalunya, ha fet saltar pels aires uns serveis públics ja durament afectats per l’austeritat econòmica i l’hostilitat de la City envers els treballadors públics; ha fet créixer exponencialment el preu de l’habitatge i ha devaluat els salaris. Per explicar-ho en altres termes, treballar ja no compensa, com malauradament comença a ser habitual a Occident. A més, la convivència en determinades ciutats s’ha complicat arran de l’increment de la delinqüència, especialment la de caràcter sexual, i els atacs reiterats contra la comunitat jueva han generat una època de gran inquietud i tensions comunitàries. Alguns episodis sòrdids, com els gangs pakistanesos de Rotherham dedicats a l’explotació sexual de nenes angleses, que la justícia britànica va fer tot el possible per ocultar —recordem que Starmer va ser un dels fiscals més coneguts del Regne Unit—, així com una legislació contra “el discurs d’odi” que ha portat a la presó mares de família per expressar les seves opinions a les xarxes, han creat, més que una polarització, una sensació de guerra civil.
En aquest sentit, els laboristes han estat contemplats com els facilitadors d’aquesta situació, que també implica la sensació de reemplaçament ètnic i cultural, de pèrdua i qüestionament de la identitat, i de centrar-se excessivament en qüestions que molts consideren irrellevants, com el gènere, la qüestió queer i altres aspectes que molta gent relaciona amb el transhumanisme o l’Agenda 2030. Episodis com el linxament mediàtic de J. K. Rowling —l’autora de Harry Potter— per les seves discrepàncies públiques contra el queerisme també han propiciat un divorci creixent entre les classes populars i treballadores i un laborisme poc distingible de l’acció dels conservadors pel que fa a l’economia, i l’acostament al nihilisme transhumanista que tant agrada als adoradors d’Epstein. Aquest cas és molt simptomàtic, perquè Rowling, una antiga mestra d’escola pública, que va ser maltractada pel seu primer marit, que havia militat llargament al Partit Laborista i que, quan es va fer famosa, es va convertir en una de les principals donants del partit, va trencar-hi, especialment amb Starmer, quan, per haver posat en dubte que les “dones trans” fossin realment dones, va ser amenaçada de mort i va percebre que el partit havia cedit davant el xantatge d’aquest activisme violent. I es va sentir molt decebuda perquè el laborisme combregués amb el moviment queer en comptes de posar seny sobre coses tan científiques com associar el gènere a la biologia objectiva.
D’altra banda, Starmer, el primer ministre, que ha tractat de mantenir certa equidistància i que ha evitat les polèmiques, també ha tingut molts problemes amb allò que alguns consideren la seva “ala esquerra”, tot i que faríem més bé de definir-la com a “green-woke”. El progressisme amb estudis universitaris, propalestí, pro-queer i activista multicultural ha anat concentrant el seu vot en el Partit Verd, que també ha obtingut uns grans resultats. De manera que al laborisme li estan fugint els vots de la seva banda més popular —cap a Reform UK— i del seu progressisme caviar —cap als verds—, on, per cert, bona part de la comunitat musulmana, al més pur estil de Zohran Mamdani, batlle de Nova York, concentra vot i acumula representants, i de fet controla districtes on hi ha una veritable batalla per imposar la xaria –la llei islàmica– almenys pel que fa a qüestions de dret civil.
En qualsevol cas, el 2029 hi ha previstes eleccions al Parlament, i es preveu l’enfonsament dels laboristes, que podrien passar de 411 a 86 escons, segons les enquestes, mentre que Farage podria fer-se amb 188, cosa que, combinada amb els conservadors, podria donar lloc a una majoria prou sòlida per governar.
Ara bé, més enllà de les eleccions —que sovint representen més un estat d’ànim que no pas una alternativa política sòlida—, el que mostren tots aquests moviments sísmics és el declivi accelerat del que va ser la primera potència mundial fins a la Primera Guerra Mundial. La descomposició social, tanmateix, és fruit del pitjor error possible de la política britànica: l’elecció, la primavera de 1979, de Margaret Thatcher. La primera dona que va ocupar el càrrec de primera ministra del Regne Unit va expressar una frase que resulta clau per comprendre el que va succeir: “la societat no existeix, només existeixen individus i famílies”. I, efectivament, va fer tot el possible per destruir a fons les comunitats a fi que el mercat pogués penetrar fins als racons més íntims de l’ànima humana. Va destruir a consciència els sindicats, reprimint terriblement les vagues de miners i d’obrers industrials com faria qualsevol dictadura llatinoamericana, cosa que va trinxar la classe treballadora anglesa, les seves tradicions i els seus nexes de solidaritat. Va demolir a consciència els serveis públics, privant-los d’oxigen o privatitzant-los; amb la privatització dels ferrocarrils, per exemple, va aconseguir que aquests destruïssin el concepte de puntualitat britànica. Va imposar la lògica de les finances —fabricar fum— per damunt de la indústria —el fum de les fàbriques—. Al cap de mig segle d’haver abraçat el credo neoliberal, ja no hi ha classe obrera, ja no hi ha esperit comunitari, ja no hi ha indústria, ni economia, ni comerç. Ja no hi ha, ni tan sols, britànics. Ja no hi ha ni tan sols país. O es tracta d’una societat zombi. El resultat és clar: el neoliberalisme ha estat la gran tragèdia, l’ens destructor que ha empès Occident a l’abisme. Els anglesos en són un recordatori, d’aquest terratrèmol a càmera lenta fruit de decisions equivocades.
