El mandat de Pedro Sánchez com a president és difícil de valorar des de qualsevol perspectiva. La gran paradoxa del personatge és que, essent un dels principals garants de l’ordre monàrquic sancionat per la carta atorgada (pels franquistes) anomenada Constitució de 1978, és considerat com a una mena de gran Satan pels beneficiaris del règim, que ja porten sollevats… pel cap baix, des que el 2004, quan la incompetència d’Aznar a l’hora de gestionar els atemptats d’Atocha, va portar el reaccionarisme espanyol a deslegitimar un partit socialista que, objectivament, ha fet el possible per evitar la dissolució del sistema polític que garanteix la seva hegemonia.
Sánchez és un polític complex, adaptable, i per tant resistent, com presumeix. Més enllà de les seves dosis de demagògia i oportunisme, i de les seves innegables aptituds personals i habilitats socials, el president espanyol és un funambulista sense xarxa. Se’l titlla d’amoralitat, una acusació ben galdosa per part d’un sistema polític i una tan lloada “Transició” caracteritzada per amagar (literalment) centenars de cadàvers a l’armari i una gran capacitat per destruir qualsevol entesa perquè un estat pugui mínimament rutllar. Se’l titlla de corrupte en un estat en què, com assenyalava encertadament el periodista David Fernández, “la corrupció és el sistema”. Tanmateix, el franquisme sociològic, absolutament hegemònic en l’espai empresarial, polític, econòmic, judicial, religiós, i sobretot, el mediàtic, se’l mira com si fos l’anticrist. I en aquest ecosistema espanyol, tan àcid i inhòspit com l’atmosfera de Venus, nosaltres, els catalans, som representats com un exèrcit de dimonis, o en el millor dels casos, posseïts per les forces demoníaques d’allò que, simplement, es tracta de catalanitat. Suposo que la presència de la cultura inquisitorial en la forja de la identitat espanyola és un dels principals motius que, havent-nos resistit a l’espanyolització, ens tractin com a heretges.
En els sobreactuats debats actuals, i en una Espanya i una Catalunya amb memòria de peix (o amb els discs durs tan esborrats com els del carrer Gènova), s’ignora deliberadament que la situació d’aparent col·lapse actual és el fruit enverinat de l’operació d’estat contra l’independentisme i la repressió sistemàtica contra el nostre país. Les institucions que havien de garantir el bon funcionament de l’Estat van llençar-se de cap en el femer del lawfare, el recaragolament de l’estat de dret, la fabricació a escala industrial de mentides, falsedats i calúmnies, inventant-se delictes, convertint els judicis contra l’independentisme en una emulació dels processos de Moscou, i sobretot, fabricant un odi i menyspreu contra els qui vam expressar la nostra sobirania a les urnes (i el nostre rebuig a un sistema que prové directament del règim del 39). Un odi covat des de dreta i esquerra, des d’amunt i avall. L’espectacle espanyol d’homes i dones seriosos, tribunals, mitjans , agents de l’ordre, xipollejant alegrement en els fems creat expressament i convertint tota conversa política en una claveguera a cel obert, va tacar per sempre més el règim del 78. I això, encara que els seus protagonistes, els seus secundaris, i sobretot, el públic, no en fos conscient.
Després va venir allò que ja sabem. La contractació d’un exèrcit d’anestesistes per propiciar una de les especialitats espanyoles: l’amnèsia. O, simplement, mirant de cooptar una part substancial de les elits, especialment polítiques, econòmiques i culturals (mireu, si no, la comparació entre la Fira de Frankfurt de 2008 i la de Guadalajara d’enguany) per fer veure que aquí no havia passat res. Paral·lelament, també s’ha activat la maquinària de l’estat profund, encara que també l’estat superficial (allò que en diuen la cultura i la faràndula, amb els Boadella i Cercas de torn) per mirar de desmoralitzar la societat catalana a còpia de minoritzar la llengua i menystenir la cultura en català. L’abducció silenciosa –la invasió subtil dels ultracossos– als mitjans de comunicació pública, o la domesticació, a base de subvencions, d’alguns de privats, a banda de la devastació del sistema editorial i de l’espectacle, ha estat un intent d’enterrar el vell fantasma de la dissolució d’Espanya.
En aquesta mena de fems líquids que s’ha convertit el sistema del 78, amb els seus emèrits passant comptes en forma de memòries i l’actual inquilí de la Sarsuela emulant Ferran VII, qui millor ha sabut llegir el moment és l’actual president, Pedro Sánchez, capaç de surfejar en aquest líquid viscós. Sánchez, com deia, amb les seves virtuts, un optimisme a prova de bomba, continua surant, malgrat que requereix taules de surf que li puguin servir de suport. I les ha trobat en la inestabilitat capriciosa del món descompost de l’11-M (Sumar, Podemos et alii) i les restes de l’independentisme. Tanmateix, el repertori de promeses, com la bassa del règim del 78, és limitada, i cada vegada resulta més difícil i inversemblant que el surfista acabi, també, enfonsat.
Sánchez només té una opció si vol sobreviure o, si més no, allargar l’espectacle. No és normal en un país que ha fet servir una repressió sistemàtica contra els catalans, que ara es gira en contra seva, si no hi ha un reconeixement explícit de la repressió contra milions dels seus ciutadans. Evidentment, aquest reconeixement no pot ser explícit, encara que sí que pot ser, de facto. I això només pot passar si els exiliats, especialment el president Puigdemont, pot tornar a Catalunya sense que cap mòmia de cap tribunal continuï invocant els seus poders. El mal ja està fet. La repressió ha destruït vides (una de les grans especialitats de l’Espanya Franco-borbònica). Tanmateix, el fet sí seria digne de ser viscut. Les conseqüències del retorn són, per descomptat, imprevisibles. És possible que no passés res d’extraordinari, ni el gest tingués més enllà d’una transcendència simbòlica. És possible, també, que pogués catalitzar aquesta energia continguda en aquests anys depriments en alguna cosa tant indefinida com potent. Tanmateix, de manera implícita seria una derrota d’aquest règim del 78 que, com ja vàrem veure en les seves esperpèntiques celebracions –12 d’octubre i 6 de desembre– fa una terrible pudor de resclosit.
