Mentre escric aquestes línies, a menys de 300 metres de casa meva es troben reunits els líders europeus a una cimera d’urgència convocada per tractar les amenaces de Trump sobre Groenlàndia. Des del balcó del meu apartament puc veure com entren i surten cotxes oficials carregats d’autoritats i, fins i tot, haig de suportar el soroll de l’helicòpter que Macron adora utilitzar per fer les seves entrades espectaculars. Són les vuit de la tarda del dijous 22 de gener de 2026 i el caos i la confusió són absoluts. Fa poc més de vint-i-quatre hores, al Fòrum Econòmic Mundial de Davos, Trump i Rutte anunciaren un marc per arribar a un acord negociat sobre aquest conflicte i ningú sap què s’ha decidit ni amb quina autoritat. Una perplexitat incommensurable domina Brussel·les.
Sembla que, a un reservat d’un luxós ressort d’esquí de Suïssa, el secretari general de l’OTAN i el president dels Estats Units han decidit el destí dels groenlandesos o, al contrari, s’ha escenificat una pantomima d’acord que permeti a Trump fer marxa endarrere salvant les aparences. La veritat és que ningú sap quina de les dues teories és la correcta: ni els ciutadans, ni els diplomàtics, ni els dirigents polítics i hi ha dubtes fins i tot del coneixement o participació del govern danès en tot aquest teatre. A hores d’ara, el més versemblant és que Rutte ha decidit d’iniciativa pròpia resoldre el conflicte. És a dir, ha anat per lliure.
Si, com afirmen els rumors, l’acord inclou un dret preferent d’explotació per a les empreses americanes sobre els recursos de Groenlàndia, es materialitzarien sobre els europeus les noves pràctiques mercantilistes defensades per Washington, antic campió del lliure comerç. El Vell Continent seria, per primer cop, víctima del colonialisme tributari. Una fractura inèdita dintre el món occidental, ja que els països civilitzats se sotmeten via contractes i deutes, no mitjançant l’amenaça dels cànons. El miratge de l’atlantisme, de la sòlida aliança entre democràcies liberals, s’ha fos del tot.
Probablement, a Davos hem presenciat el seu soterrar coronat amb l’epitafi del primer ministre canadenc Marc Carney. Un liberal, amb un discurs per a la posteritat, ha certificat la defunció de la globalització impulsada pels Estats Units. Els atlantistes que encara somnien amb el retorn a la normalitat de la mà d’una administració demòcrata són els fidels apparàtxiks comunistes que no pogueren anticipar l’enfonsament del sistema socialista. Els temps de la ferma convicció en la nostra superioritat moral s’han esvaït per sempre. Ja no som els portadors de la llum obligats per la nostra fe en el progrés a civilitzar els bàrbars per ensenyar-los a viure en democràcia.
És evident per a tots que les negociacions entre aliats no impliquen mobilitzar efectius militars per desincentivar possibles hostilitats. El grau de violència i coacció suportat per Europa durant aquesta última setmana es correspon a un escenari prebèl·lic d’hostilitats obertes. A Washington no han dubtat ni un segon en la necessitat d’utilitzar la força per sotmetre la voluntat de les democràcies europees. És cert que, en la pràctica, no és res de nou, però aquestes coses mai s’havien fet en públic. Ara, de fet, es fan amb ostentació. L’escletxa formada al continent és un abisme al vuit per als atlantistes que han dominat en els últims cinquanta anys el discurs oficial i que intentaven modernitzar els mandrosos europeus liberalitzant i privatitzant encara més les nostres economies.
En aquest clima d’incertesa, sols tenen un full de ruta els francesos. La situació actual fou sempre temuda i anticipada per Charles de Gaulle, qui mai no es refià dels nord-americans. La histografia ha ridiculitzat durant anys la figura del general francès pel seu obstinadament en mantenir la ficció d’una França lliure contra la invasió alemanya. Precisament, molts acusaren Jaques Chirac de suïcidar el gaullisme quan demanà perdó per la col·laboració francesa amb l’Holocaust. El mite de la resistència francesa sostenia la legitimitat moral del gaullisme. Sense aquest relat de fades, el gaullisme no era més que uns deliris de grandesa d’un país incapaç d’acceptar la pèrdua de l’imperi.
Durant l’ègida americana viscuda des de la caiguda del mur de Berlín, les ambicions imperials de París podien semblar un desgavell ridícul, però als inicis de la construcció europea era un projecte per al continent. La narrativa oficiosa repetida milers de cops sobre els orígens de la Unió Europa en el tractat de lliure comerç del carbó i de l’acer entre Alemanya i França sol obviar un fet molt significatiu: el tractat que en paral·lel sostingué des del principi l’estructura de les institucions europees és EUROATOM. Aquesta desconeguda organització internacional fora del control del Parlament Europeu té com a objectiu garantir l’ús civil de l’energia nuclear a Europa, però també servia per garantir la independència del continent si fos necessari construir armes nuclears.
A excepció del professor Hèctor López Bofill i la seva magnífica monografia Nostalgic Empires: The Crisis of the European Union Related to Its Original Sins, tothom ha oblidat com fou realment l’inici del projecte europeu i el pes fonamental del gaullisme en la seva edificació, malgrat que als anys setanta aconseguirien fer descarrilar les seves ambicions. La progressiva marginació de París esdevinguí un camí cap a la irrellevància absoluta amb la posterior ampliació dels països de l’est i la construcció de la Lliga Hanseàtica. Fou llavors quan la Unió Europea esdevingué un baluard impúdic de l’atlantisme i acceptà oficiosament la submissió total cap als Estats Units. Tot i això, com sabem bé els qui vivim a Brussel·les, les institucions resten i els francesos són majoria a totes les direccions generals que tenen competències en temes d’energia nuclear, defensa, ciberseguretat o defensa.
Els europeus no són conscients que els organismes i les institucions necessàries per coordinar una defensa efectiva del continent ja hi són, perquè als llocs de màxima responsabilitat es troben atlantistes devots que tenien com a objectiu sabotejar-ho tot per mantenir un statu quo que beneficiava a Alemanya. El problema és que l’statu quo ha saltat pels aires i ja no hi ha res a preservar. No tenen ni objectius, ni estratègia, i, per això, la seva única reacció és el mecanisme après per a promocionar políticament: la genuflexió.
Les patètiques humiliacions que veiem de Von der Leyen, Mertz, Rutte o Kallas són els últims escarafalls de l’atlantisme. L’anomenada independència estratègica és l’objectiu del gaullisme. La llavor de la Unió Europea fou la crisi del canal de Suez, quan Eisenhower obligà els francesos i anglesos a abandonar les seves pretensions colonials sobre Egipte en favor de la tutela americana, malgrat que, finalment, foren els soviètics els guanyadors d’aquella partida geopolítica. Els fundadors de la Unió Europea lluitaren a les dues guerres mundials i visqueren en primera persona l’ascensió del colós americà i la seva marginació de l’escenari internacional. Tots ells sabien molt bé que, com escrigué Keynes sobre Wilson durant les negociacions del Tractat de Versalles, els americans són extremadament generosos amb els interessos dels altres.
Els atlantistes encara aconseguiran arrossegar-se uns quants mesos, però el seu món s’ha ensorrat. Per entendre el futur del continent s’ha d’observar l’únic polític europeu amb valor, determinació i criteri: Bart De Wever, el president de Bèlgica. A Davos, després de la intervenció de Marc Carney, el polític flamenc fou el més agut i encertat de tots. Clarament, explicà que la situació actual s’està transformant del feliç vassallatge defensat pels atlantistes a l’esclavitud miserable actual i que aquest canvi no es deu a la volatilitat de Trump. És una conseqüència inevitable del gir estratègic cap a Àsia fet pels americans. Probablement, molts lectors no copsaran com és d’extraordinari sentir un líder independentista flamenc defensar els postulats del gaullisme; però, per sobre de tot, Bart De Wever és un historiador de formació i, per tant, coneix l’ofici de veure amb lucidesa el món per entendre cap on ens dirigim.
