Com l’electricitat, la migració exigeix l’existència de dos pols, un de positiu i un de negatiu, en aquest cas el somni d’un lloc on anar i alguna forma d’exili d’un lloc del qual anar-se’n, que rebutges o que et rebutja. Qualsevol història individual de migració, vista des de la perspectiva de la persona, necessita l’existència d’una certa esperança en una vida millor en el lloc, sovint desconegut, on vols anar i d’una necessita més o menys peremptòria de deixar enrere (per tant, d’alguna forma d’exili) el lloc on has viscut. Si no hi ha aquests dos pols no hi ha electricitat. No cal que siguin dos pols absoluts: un somni esfèric i perfecte de felicitat en el lloc de destí i un rebuig urgent i insalvable, esfèric, del lloc de sortida. No n’hi ha prou que els dos pols existeixin i que el de l’esperança sigui més fort, encara que sigui només lleugerament més fort, que el de l’expulsió. Amb una característica essencial: l’esperança en el futur sempre és hipotètica, desconeguda, suposada. En canvi, l’impuls de marxar d’allà on ets sempre neix d’una experiència no gens hipotètica, sinó real, viscuda, tangible. Saps les raons per les quals vols marxar d’un lloc (o has de marxar d’un lloc). Les virtuts del lloc on vols anar només les suposes, aplicades al teu cas.
Darrerament, em fa l’efecte que la narrativa –que no deixa de ser una forma importantíssima de coneixement i de concepció del món- s’enfronta a la realitat sempre dramàtica de les migracions fixant-se molt més en el lloc d’arribada que en el lloc de sortida. És a dir, situant el dramatisme del fet d’emigrar més la decepció davant del somni per aquells casos en els quals l’esperança no es va complir o no es va complir del tot que en el fracàs del mateix projecte de vida en el lloc que et veus obligat a abandonar, que d’una manera o altra t’empeny a l’exili. Així, ens trobem últimament amb una dissecció profunda i sovint cruel de l’anomenat somni americà, la més elaborada i possiblement la més efectiva, la que ha tingut més efectes, de les esperances promeses d’una vida millor després d’una migració. Se’ns parla sovint de les esquerdes del somni americà, de la seva suposada fal·làcia, a partir de casos absolutament reals en els que les possibles esperances no s’han vist satisfetes: la societat somiada com a perfecta no ho era en absolut, tenia defectes profunds, una lògica selvàtica i no acollia als qui arribaven amb portes obertes sinó amb recels i dificultats. Se’ns en ve a dir: els emigrants van arribar aquí atrets per un somni construït ideològicament que era mentida i, per tant, en arribar el son es converteix en malson. Com si l’emigració fos només la persecució d’un somni i no fos també, i sovint per damunt de tot, la fugida d’un malson pitjor. I que en la major part dels casos ni el somni ni en el malson eren del tot absoluts, sinó relatius: el somni, amb totes les seves limitacions, era més atractiu que el malson, amb totes les seves compensacions agredolces.
Per exemple, llegeixo en moltes de les crítiques que l’esplèndida i suggestiva pel·lícula The brutalist és una crítica descansada al somni americà, a la fal·làcia del somni americà. No m’ho va semblar. El protagonista de ficció, l’arquitecte jueu hongarès László Toth, no arriba a Amèrica perseguint un somni que ha tingut des de Budapest en una vida millor, saps què, ara ens n’anirem a viure a Amèrica que diu que s’hi viu tan bé… Arriba a Amèrica perquè surt d’un camp d’extermini nazi i literalment no té enlloc més on anar. I la seva Budapest està en mans d’una dictadura hostil importada amb els tancs russos de la qual els supervivents també volen fugir. No pot ser una crítica al som ni, perquè no hi ha somni. No arriba a Amèrica perseguint un somni americà, arriba a Amèrica fugint del malson europeu dels anys quaranta, encarnat en Buchenwald. I en cap moment pensa a tornar. Certament, la pel·lícula ens mostra com la societat americana pot ser cruel i despietada, com és de difícil fer-s’hi un lloc. Però això no és la decepció d’un somni. Això és la presentació d’una realitat. És la certesa que no hi ha cap lloc perfecte. Però uns llocs són més imperfectes que no pas altres. Els dos pols. I bona part de les imperfeccions del somni són de fet efectes del malson deixat enrere, del corrent que inexorablement ens empeny cap al passat, com diu el final d’una altra gran obra sobre el somni americà i els seus límits, El Gran Gatsby de Francis Scott Fitzgerald.
The Brutalist –a través d’algunes lectures de la pel·lícula, no pas de la pel·lícula– no és l’únic cas en què es parla de fet d’emigració assenyalant –encertadament, però també únicament. Les contradiccions del somni. La brillant desconstrucció del mite americà de Suburbia, fixant-nos només en el que el somni tenia de fal·laç i sense tenir presents quins malsons hi havia en el contraplà, participa també en aquesta mirada. Que en un cert sentit té també una projecció catalana. Catalunya fa dos segles que és un país de fortíssima immigració, amb un impacte demogràfic tan alt com el que hi pot tenir en països com els feixos els Estats Units Un determinat “somni català” és presentat també de vegades com l’oferta ideològica d’una falsa esperança que atreu pèrfidament els immigrants, per aprofitar-se’n, fins que en queden decebuts. El lloc on lliguen els gossos amb llonganisses, la terra de Xauxa on només d’arribar-ho tens tot pegat i ets rebut amb abraçades. I ni els Estats Units ni Catalunya són certament això. I està bé recordar-ho. Aquesta terra no existeix enlloc. Ni allà ni aquí ni a la Cuba o l’Argentina del segle XIX. Però a gent hi va no perquè sigui un paradís, sinó perquè se’n va d’un altre lloc del qual se’n vol anar. I amb totes les limitacions, si intueix que allà la seva vida serà millor, una mica millor, s’hi queda i intenta arrelar-s’hi. Intenta en general, si uns o altres no ho impedeixen, que sigui, com deia Nietzsche, la pàtria dels teus fills, més forta que la pàtria dels teus pares, que no vols mantenir ni imposar a perpetuïtat encara que no l’oblidis ni l’hagis d’oblidar.
L’emigració, tronem-hi, demana un pol positiu i un pol negatiu. El positiu és un somni, però respon més o menys a una certa realitat. El negatiu és en major o menor intensitat un malson. Per això hi ha corrent elèctric. Per això hi ha moviment. Ho entenia molt bé una altra extraordinària pel·lícula “Good by Lenin”. A la pel·lícula, l’entranyable iaia comunista veu imatges per televisió de gent travessant en massa una frontera i dels esforços inútils per contenir-los. Són imatges de la gent que vol escapar de la RDA cap a la RFA, del règim comunista a l’Alemanya occidental, que és el que va passar. Llavors, el net, també entranyable, que li vol evitar a l’àvia el disgust ideològic, li diu que són imatges de ciutadans de l’Alemanya occidental que volen emigrar en massa cap al bloc soviètic. Al revés, doncs. En la imatgeria ideològica de l’àvia, els totalment lògics: per ella, el somni comunista és tan immensament positiu i superior la vida en els països occidentals, tan irresistiblement atractiu, que tots els treballadors sotmesos a les maldats del capitalisme tenen un desig irrefrenable de sortir del malson capitalista tan aviat com puguin i entrar en el somni soviètic. L’àvia entén perfectament el mecanisme, simplement s’equivoca en l’atribució dels pols. Capgira el somni i el malson. Perquè la idea del somni és ideològica, abstracta, i per tant pertany al món de les idees i els desitjos. Però el món del malson, més o menys intens, pertany al món tangible de la vivència, de la realitat viscuda. No és el somni contra la realitat. És una realitat contra una altra realitat. Els emigrants anaven de la RDA a la RFA. Van de Mèxic als Estats Units. Anaven d’Andalusia a Catalunya, Ara van del sud de la Mediterrània al nord. I quan s’aixeca la muralla de Berlín és perquè no vagi de l’est a l’oest, no a la inversa. I Trump no vol posar una muralla a la frontera per evitar que els ciutadans dels Estats Units fugin en massa a Mèxic, sinó perquè no entrin en massa de Mèxic als Estats Units. Enganyats? La migració no necessita l’engany d’un somni perfecte. Necessita simplement la constatació que sortint d’un pol molt o poc negatiu val la pena caminar cap a un altre pol més o menys positiu. Segurament mai tan positiu com desitges i esperes. Segurament negatiu finalment per algunes de les persones, que poden arribar a ser quantitativament moltes. Però dos pols. Per intentar entendre-ho calen els dos pols. No tan sols un.
