Quan era més jove, a la nit de Nadal a casa solíem veure a la tele el discurs del rei. No celebràvem especialment aquella nit, seguint la tradició catalana, més de missa del gall i ressopó, però ens empassàvem el discurs televisat cada any. De més gran ja vaig perdre tot el poc interès que tenia. I tinc l’honor de poder dir que no he vist cap dels discursos a la tele del fill “preparao” de l’emèrit.
L’únic que he vist, al Youtube, és el d’aquell 3 d’octubre, que em va fer venir ganes de vomitar.
Ah, sí, i el del “Polònia” i el seu prompter, absolutament genial.
Però el rei de Castella, Felipe VI, ben assessorat per la seva dona, expresentadora del Telediario, continua donant la tabarra cada 24 de desembre amb discursets insubstancials, avorrits i encarcarats i procurant posar la cara i la postura que s’esperen d’un monarca castellà.
Ell i Letizia formen una parella ideal per conjuminar discursos televisius buits i més tristos que les sopes que se serveixen als entranyables dinars familiars de la Zarzuela.
Aquest any, però, s’hi ha lluït més que de costum.
No en té prou amb ser un rei partidista i falsament neutral, més de dretes i més hipernacionalista que el PP i Vox. No en té prou amb les seves fosques maniobres i manipulacions en la foscor, valgui la redundància. No en té prou amb els senyals evidents que ni Catalunya ni Euskadi, a més d’una part important de la Castella nuclear i l’ampliada, no el consideren el seu rei.
I finalment, tampoc no en té prou amb prohibir que a les enquestes oficials es faci cap mena de pregunta sobre la monarquia o el republicanisme.
A sobre, aquest any s’ha permès el luxe de donar lliçons, ell, precisament ell, sobre els greus perills de l’erosió de les institucions i la fragilitat de la democràcia.
És a dir, el rei castellà s’adverteix a ell mateix dels riscos que corre allò que tant els agrada anomenar Espanya i que en realitat només és una Castella ampliada i unes quantes colònies perifèriques.
A Madrid, on rauen els grans poders castellans, el discurset els entrarà per una orella i els sortirà per l’altra. En el fons, ja saben que el seu rei ha de dir aquestes coses, però que en realitat en pensa i en fa unes altres. Per això, justament per això, les darreres setmanes la ultradreta castellana i tot el seu sistema de mitjans controlats van insistir a demanar que el rei intervingués, inconstitucionalment, en la crisi constitucional que ells mateixos han generat.
De la mateixa manera que celebren, més que mai, l’indiscutible èxit que estan assolint en la destrucció sistemàtica de totes les coses bones (poques) que tenia el sistema polític del 78 i en la forja d’una Castella intoxicada d’hipernacionalisme, de barbaritats com la “ley mordaza”, de jutges militaritzats i d’extremisme de dretes.
El cop d’estat judicial és una evidència d’aquesta manera de fer, com ho va ser el 155, la violència estatal l’1 d’octubre o la repressió, tan estúpida com salvatge, dels catalans sediciosos i desafectes al règim.
I una setmana després de la sedició dels jutges, surt el rei a la tele i diu als seus súbdits que es moderin una mica i els demana unitat, responsabilitat i totes coses, a més de reclamar que siguin lleials a la Constitució.
L’únic que té mèrit de tot plegat, de veritat, és que no se li escapés el riure durant la gravació del discurs.
19
4
