Ja fa temps que totes les enquestes atorguen una majoria folgada a la suma de PP i Vox. En l’última, de La Vanguardia, a Feijóo i Abascal els sobren una dotzena d’escons per sobre de la majoria absoluta, això sense comptar possibles aliats regionalistes com Coalició Canària o els navarresos espanyolistes de l’UPN. En general, tots els estudis demoscòpics coincideixen a detectar un enfonsament de tot el que hi ha a l’esquerra del PSOE, amb Sumar desplomant-se sense que Podemos se’n surti de recuperar-ne els votants. En política tot és efímer, però l’escenari fa temps que és estable i sembla molt difícil de modificar.
En definitiva, els números són prou clars com perquè el nacionalisme espanyol de dretes cregui que els surt a compte trencar els pactes d’alternança institucional que havien caracteritzat el règim polític posterior a la transició. La cacera contra Pedro Sánchez és a mort, utilitzant a fons el front judicial i l’hegemonia mediàtica a Madrid. Això i una deslegitimació absoluta dels pactes entre el PSOE i els partits catalans i bascos, que han deixat de fer la funció de frontissa que feia bascular -i moderava territorialment- l’accés al poder, alternativament, entre el PSOE i el PP.
Tot plegat, un compte enrere que deixa a la intempèrie l’estratègia d’ERC i Junts. No han aconseguit res rellevant dels socialistes espanyols -ni tan sols una amnistia efectiva- i aquesta satel·lització els ha situat en decadència electoral i fora de les institucions catalanes, que monopolitza el PSC. Un balanç tristíssim que, necessàriament, implicarà una revisió profunda d’horitzons i lideratges, així com un sacseig important del mapa polític català.
