És Puigdemont un traïdor? Ho és més o menys que Junqueras? Ha sabut fer la millor jugada possible o s’ha rendit miserablement? Estem tornant a fer el préssec i ens prendran el pèl com sempre? Hem guanyat, hem perdut o ni una cosa ni l’altra? Sortim ja als carrers a fer la revolució o ens esperem una mica mentre anem tuitejant, discutint i barallant-nos? Com pitjor vagi tot, millor per a qui?
Grans preguntes que no porten enlloc i que només serveixen, una vegada més, per afeblir-nos i perdre el temps en exquisides collonades, sense cap mena de visió estratègica de la jugada ni capacitat d’entendre de què va l’etapa històrica que s’està obrint sota els nostres peus. Una etapa que ens pot portar de pet a la independència o al precipici: les dues coses són perfectament possibles ara mateix.
Però mentrestant, passen coses. Algunes evidents, d’altres no tant.
Està passant, per exemple, que Espanya està fent el seu propi procés. I va de pressa, cremant etapes.
El procés català no va morir el 2017 ni ha estat enterrat en aquests anys de repressió, de por, de rendicions dissimulades, de teatre barat, baralles i divisions estúpides. Però no continua a Catalunya sinó, oh, sorpresa, a Espanya.
Primer embat, el de 2014-2017, que va acabar de manera confusa, de novembre a novembre. Ni Espanya va guanyar del tot ni va perdre del tot Catalunya, encara que el balanç de pèrdues i destrucció és clarament favorable al nacionalisme espanyol. Vam començar a l’ofensiva, mantenint la iniciativa i marcant l’agenda, davant d’un adversari tant poderós com desbordat.
Segon embat, el de 2017-2023. L’onada de repressió sistemàtica, presons i exilis. Victòria claríssima per a Espanya, tot i que amb una resistència notable per la part catalana. I amb una novetat històrica: en aquests anys li han perdut el respecte i la por a Catalunya.
Tercer embat, el de l’estiu i tardor de 2023. Una carambola electoral ofereix a Catalunya unes cartes que, ben jugades, poden preservar la nació (el català, per exemple), corregir algunes derrotes i tornar a obrir joc en un futur molt incert. Sense oblidar, cosa que en general es fa veure que no ha passat, la rotunda victòria electoral del PSC, que vindria a ser allò de “l’elefant a l’habitació”.
Quart embat, el de l’hivern de 2023, que encara no està escrit, però ja apunta cap a on podria anar. L’epicentre del procés s’ha traslladat a Madrid, on han entès que l’amnistia és la bomba atòmica que pot destruir el seu poder absolut sobre terres assimilades i reductes sediciosos. Saben perfectament que el pacte Sánchez-Puigdemont, amb l’apèndix del pacte amb Junqueras i el PNB, és el principi del final del règim de la transició, el règim del 78. Saben també que tenen una monarquia en fals, cosa que no és un detall gens menor.
Espanya està fent com Catalunya abans del 2017: està acumulant forces, està marcant el perímetre. Està buscant els seus eslògans, els seus lemes de batalla. Les protestes violentes davant la seu del PSOE, la revolta de policies, jutges, inspectors d’hisenda, bisbes nacionalcatòlics… Les manifestacions del diumenge a les capitals de província. La premsa dominant, embogida i desfermada en una crida continua a la rebel·lió contra una dictadura inventada. Per no parlar de totes les barbaritats que van dient Ayuso, Aznar, Abascal, Felipe González, Feijóo, Guerra… ni del pressing al seu rei Felip VI, forçant-lo a prendre partit i descarar-se més obertament que fins ara. O de tot el que està passant al País Valencià i Mallorca, un petit aperitiu del tsunami que va prenent forma. O de les primeres temptatives de forçar la intervenció de l’exèrcit castellà…
Tal com diuen: tornaran cop per cop. Ull per ull.
Això només pot acabar d’una manera: amb un “cop d’Espanya”, molt més potent que el pòquer de Pedro Sánchez. Estan escalfant motors, atiant la foguera, omplint els carrers, mobilitzant. Toquen tambors que convoquen a la batalla final. Quan? Com? Fins a on estan disposats a arribar? Ja ho anirem veient, però això no és cap broma. Preparen una ofensiva amb tot el que tenen al seu abast, que no és poc. Amb totes les de la llei i totes les de la no-llei, això que s’anomena lawfare, que és una forma de constitucionalisme testicular.
Aquest és el procés castellà, la rèplica duríssima del procés català, anys després, i ja no té aturador. Mentrestant, aquí anem pentinant el gat i insistint en la millor manera de perdre: la divisió, la desmoralització, el derrotisme, la depressió. Un país desunit, barallat, agre, amarg, esgotat, és una fantàstica garantia de derrota davant del “cop d’Espanya” que va venint i que pot convertir en paper mullat, en dos minuts, totes les cabòries, càbales i fantasies que no ens deixen veure que els canons i els míssils apunten directament als fonaments.
