El president i exministre Illa té un problema quan parla i guanya punts quan calla. Segurament ho sap, perquè més aviat parla poc, amb perfil baix, poca retòrica de castell de focs i una bona dosi de llenguatge avorrit, espès i burocràtic. Això, en un país de bocamolls i d’alliçonadors “urbi et orbe” pot ser un avantatge competitiu més interessant del que sembla.
La política “de fer coses” pot ser més atractiva, a mitjà i llarg termini, que la de parlar pels descosits i no fer res. Per força ho ha de saber, com a corredor de fons que els seus apòstols diuen que és i com a maquinista en cap d’una maquinària que pensa i funciona més en clau municipal que nacional. Cosa que no per força és dolenta en aquest temps mort de l’eterna batalla entre Catalunya i Madrid/Castella, aturada en un empat pels pèls, embrutat per tantes traïcions i just al caire d’una derrota sense pal·liatius.
Precisament per això és sorprenent que se’n vagi de viatge per les Espanyes a predicar evangelis que no sap ben bé què són, que creu segurament que sonen bé i poden calmar una mica les feres del circ madrileny, sempre assedegades de sang catalana. Em costa pensar que el missatge “no tingueu por dels catalans” tingui recorregut a Madrid. Més aviat diria que frega el ridícul, això de fer-se perdonar en nom d’un país castigat, però més orgullós del que sembla. Això no va d’agenollar-se, sinó de buscar escletxes intel·ligentment, per petites que siguin: de pitjors misèries ens n’hem sortit.
Tanmateix, en el silenci i la feina de formigueta rau la seva oportunitat, aprofitant que juga un partit que té guanyat, per poc que s’hi esforci, per incompareixença de l’adversari. És a dir, fent més d’alcalde “de les coses petites o mitjanes” que de president “dels grans discursos”, un model del qual n’hem acabat tots ben tips, fins i tot els que no ho reconeixeran mai.
Això pot acabar en la buidor d’un Montilla o en un balanç de gestió polit i endreçadet, que no espatlli res i que deixi Catalunya en millors condicions de com se la va trobar, cosa que des de Pujol i Maragall no ha pogut dir cap president. No cal que faci meravelles ni que n’esperem la lluna en un cove. Si sap fer unes quantes coses, si endreça una mica el país, si juga bé a “la puta i la ramoneta” amb Madrid, si no fica la pota i si Sánchez li pot aguantar el paraigua una temporada, no estarà gens malament.
Ah, que això no genera orgasmes siderals ni luxúries patriòtiques? Doncs no. Que no ens apropa a la independència? Doncs mira, què hi farem, la democràcia és així de fotuda. Que no ens espanyolitza salvatgement, tot i que no serà tampoc el superman de la catalanitat? No seria el pitjor que ens pot passar, perquè de moment ja faríem amb allò del “virgensita, virgensita, que me quede como estoy”, com diuen a “Lérida y el Bajo Llobregat”, i més encara si veiem el panorama dels germans valencians o mallorquins. Sense oblidar “la demarcació del sud de França amb vincles històrics amb Catalunya”, com ell mateix va definir la Catalunya Nord… i ja sap que s’ho hauria pogut estalviar, igual que el patètic delegat a Perpinyà.
Mentre no ens aclarim tots plegats i no fem net, mentre no tanquem el llarguíssim final del dol del procés i deixem de fer-nos trampes al solitari, un president com Illa no és la pitjor cosa que ens pot passar. Sense cap mena d’entusiasme, per descomptat, però amb una bona dosi de realisme i menys teatralitat impostada. I sense regalar-li ni un dia més del que sigui necessari.
Esperar d’ell o de la seva maquinària una idea nacional de Catalunya és somiar truites. Però potser en podem esperar coses concretes, que és el que diu que farà i ja veurem si ho fa i si el deixen. És la vella tècnica dels batlles que saben fer de batlles: una llista de coses concretes a fer i anar guixant amb llapis vermell les que es van fent. A poc a poc i amb bona lletra, dia a dia. No és massa excitant, ho sé, però és exactament el que ens convé durant una temporada, fins que l’independentisme tingui clar cap a on va i recuperi la capacitat de liderar una onada més potent, més contundent i més honesta que la del 2017. Fins que ens deixem de preses de pèl i de mandangues i anem per feina.
El president “de moment” (amb un “moment” que pot durar uns quants anys) té un cert marge, si vol, per fer algunes coses serioses en el camp del català, sense pirotècnia però amb eficàcia, en la sanitat, en l’educació, en l’habitatge, en infraestructures, en seguretat, en desburocratització… Amb això ja faríem, sobretot si s’alleuja una mica l’asfíxia econòmica. En altres àmbits té poca capacitat de maniobra, la veritat sigui dita, i millor no esperar-ne miracles.
Això va de guanyar temps i de guanyar coses, de guarir ferides i de facilitar relleus abans que el país se’ns podreixi. I de no prendre-hi més mal del que ja hi hem pres. Objectius modestos per a temps modestos, en un món que gira qui sap cap a on. No cal ser dels seus, no cal votar-lo ni aplaudir-lo per reconèixer que, agradi més o menys, ara per ara no hi ha disponible res millor. En el pecat està la penitència, oi?
