Fins a quin punt com a éssers humans poc o molt seriosos –occidentals, europeus, catalans, etcèra–, habitants involuntaris de començament del segle XXI, sabem exactament a què ens arrisquem, quines són les circumstàncies marcades pel moment que hem d’afrontar? La darrera revolució tecnològica del segle XX ens ha multiplicat la sensació de superioritat. Ens pensem que controlem el món perquè controlem els opiacis comunicatius. La frugalitat –la frivolitat– s’ha instal·lat en tots els àmbits, una ocupació que no ha impedit que les irregularitats mentals diagnosticades s’hagen multiplicat. Vivim, doncs, un cert confort inconscient i temerari.
És en aquests moments d’estupidesa desbocada –en què tanta gent creu tenir el poder de l’autobombo en les pròpies mans– quan, paradoxalment també, més servei fan i més clients tenen les distopies, les profecies desbaratades i els llibres i les pel·lícules postapocalíptiques. En una nova societat que atorga la sensació de control absolut –des de les geolocalitzacions fins al consum immediat facilitat pels camàlics de Glovo–, els grillats més desbocats són atesos amb més èxit i concurrència que mai, i les grans paranoies conspiratives tenen parròquia assegurada. Tot paradoxa.
És en aquesta fantasia paral·lela que el segle XXI recupera una mica del gran esperit de l’edat mitjana. De l’estol de flagel·lants que continuaven sangonosos el dominic Vicent Ferrer, que els anunciava la fi del món mentre els exigia la rendició incondicional en forma de penediment i penitència: “Tota la casa està plena de dimonis esperant; aquí no els veu el cos, però l’ànima mesquina els veu, i està així com un conill amagat en la mata, i hi ha molts gossos esperant-lo quan eixirà i els gossos baten la mata per fer eixir el conill; i així està en aquest afany, que veu que ha d’eixir i quan ho haja fet darà en la boca dels cans”.
O del Cant de la Sibil·la, que preveia l’Apocalipsi: “Del Cel gran foc davallarà, com a sofre molt pudirà, la terra cremarа amb furor, la gent haurà molt gran terror. Après serà un fort senyal d’un terratrèmol general, les pedres per mil se rompran i les muntanyes se fendran. Llavors ningú tindrà talents d’or, ni riqueses, ni argent, esperant tots quina sentència que es darà. De morir seran tots talents, esclafir-los han totes les dents, no hi haurà home que no plor, tot lo món serà en tristor”.
Bona part de l’Edat Mitjana i després, encara més, tot el Barroc, tacat de contrareforma i inquisició, van ser exactament pedres rompudes i dents esclafides. Com ho serà l’apocalipsi anunciat per molts dels mortals actuals, que l’anuncien perquè els consumistes impenitents se’n penedesquen. O per validar els seus deliris polítics. Un apocalipsi que vindrà en forma de destrucció nuclear o pel desgel dels pols.
Mentre aquest futur infame que ens espera no es concreta, però, tenim el present. I el present a Espanya ha estat aquesta setmana una apagada general de la qual ningú dels que havien de saber-ne alguna cosa sabia res. Molt bé. Ja sabem en quines mans està la panera. I ja hem suportat una pandèmia i ara un curtcircuit com un mamut que ha deixat la península hores i hores sense llum. Amb tota la prepotència comunicativa desemparada com un nadó sense bolquers.
Per tant i per resumir, si no volem que el futur distòpic siga una broma al costat del present imprevisible, caldria que governants i contribuents entenguérem en quin món ens ha tocat viure. I que actuàrem coherència amb aquestes noves necessitats. Seria d’agrair, per exemple, una coordinació entre administracions perquè quan tornem a patir una qualsevol malvestat cadascú sabera quin paper ha de fer: ajuntaments, Generalitat i govern de l’Estat.
Convindria, també, que empreses, comunitats de veïns, direccions escolars i qualsevol estructura més pròxima a la gent tingueren uns protocols mínims d’actuació davant una crisi sobrevinguda. I seria igualment aconsellable assumir que el kit de supervivència que va proposar la presidenta de la Unió Europea –amb ràdio analògica inclosa– no es quedara només en una proposta excèntrica.
Potser no ens tocarà viure demà una devastació nuclear, la inundació de tota la costa per una mar desbocada a conseqüència de la crisi climàtica, un atac rus o una plaga zombi, però el present –només el present– ha fet descarnadament evidents les nostres fragilitats. Podem continuar sentir-nos potents i prepotents o podem entendre que la fi del món no és la distopia, sinó quedar-se sense electricitat.
