Un independentista sincer, que realment vulgui la llibertat del seu país, pot tenir un pla A, un pla B o un pla C. Pot rebatre i discutir els projectes dels altres que també volen l’emancipació nacional. Pot marcar un horitzó de 3 mesos, de 3 anys o de 30. Pot dir que discrepa d’un punt o de molts, pot corregir o refer o proposar alternatives als plans dels altres o al seu propi. Pot desmerèixer les idees dels altres i avançar una alternativa que consideri millor. Pot tirar pel dret amb el seu projecte, si té prou força i suport, o pot mirar de consensuar amb els altres els fulls de ruta i les estratègies que aconsegueixin pactar, encara que inicialment siguin diverses, fins i tot divergents. Pot anar rectificant sobre la marxa. Però li cal un pla.
Un independentista sense pla és un camió sense volant. Potser als conservadors no els cal cap direcció; al capdavall, el seu objectiu és moure’s el mínim. Però el canvi que suposa l’alliberament d’una nació és tan gros i ambiciós, representa una revolució política de tant abast i vol tant d’esforç i sacrifici, que necessita un bon mapa. I si no n’hi ha cap d’ideal, doncs llavors un de possible. En qualsevol cas, és poc aconsellable pretendre que la improvisació i l’instint, com caiguts del cel, ja marcaran la ruta. I sobretot, algú que lluiti per l’estat propi no es pot negar a pensar-hi. No pot prescindir de parlar-ne, d’escoltar els que comparteixen el somni. No pot ignorar el tema, i plantar-se en un rebuig radical a proposar camins i exposar suggeriments per al viatge. Perquè un independentista sense un pla no és un independentista, és un immobilista. O un estafador. O pitjor; un suïcida.
Quan es va encarar la mobilització popular que va desembocar en el referèndum del 2017, hi havia alguna cosa que s’assemblava prou a un pla. De fet, n’hi va haver uns quants, que es van anar modificant sobre la marxa. Es van preveure, de forma coordinada, les grans manifestacions cíviques, les lleis i accions institucionals, i tot plegat es va discutir i afinar a l’anomenat estat major del procés. Amb anterioritat es va parlar exhaustivament i es va debatre, i a empentes i rodolons es va anar pactant la logística, el finançament i el suport humà fonamental per a l’èxit de l’u d’octubre. Gràcies a això, s’hi va arribar amb força i convicció. I si no va prosperar la cosa gaire més enllà del vot va ser, en bona part, perquè no hi havia previsions clares i consensuades del que calia fer als escenaris que s’obrien el dia després.
Per tot plegat, els activistes entorn de Foc Nou hem presentat un Pla per a la Independència de Catalunya. L’esmentada candidatura, que es presenta a les primàries d’ERC amb la determinació de donar un cop de timó, vol posar rumb cap a la República Catalana. Des del primer moment ens va semblar insòlit, i inacceptable, que el partit degà del sobiranisme no tingués un full de ruta, o ni tan sols un esborrany a discutir, sobre aquesta qüestió fonamental. Al capdavall, des dels temps de Macià, ERC sempre havia abanderat la República Catalana. Semblava que la direcció, a resultes de l’onada repressiva que va seguir al referèndum, hagués desat el tema al rebost i no s’hagués dignat a fer ni una trista proposta renovada sobre el que havíem après des del 2017, i per tant el que calia enfortir en el futur. Més enllà de la consigna d’eixamplar la base, ridiculitzada per una realitat dramàticament minvant.
El pla de Foc Nou parteix de dues reflexions essencials. La primera és que cal enfortir tot allò que es va mostrar fràgil en el procés del 2012 al 2017. Hi ha cinc flancs que haurem de reforçar si volem arribar a bon port. El flanc polític i institucional català potser és el que es va treballar més aleshores, però caldria preveure també el camí a partir de l’assentiment popular i democràtic; és a dir, defensar els vots i els votants, i marcar les decisions valentes que seran necessàries per a resistir a partir de la proclamació de la independència. En segon lloc, s’haurà de fer reviure la mobilització cívica, i vetllar per tal que al moment decisiu no s’opti per la desactivació del carrer… com va passar l’octubre del 2017. En altres paraules, es poden recuperar estratègies de fa una dècada, però blindar-les, apuntalar-les i executar-les millor. Amb més coratge i determinació.
Hi ha, també, tres flancs que pràcticament no es van desplegar fa set anys, i que són crucials per al moviment. Serà indispensable parlar clar en l’àmbit internacional, i buscar aliats ferms i decidits –que hi són- sense fer-los frenar per inseguretat de part nostra. D’altra banda, haurem d’abordar un quart flanc que aleshores no vam jugar gaire, però que avui ens ofereix moltes més oportunitats; el de la política espanyola. Avui mateix podríem fer caure el govern espanyol de torn amb una simple abstenció, i aquest força, traduïda en amenaça, és tan imponent que no podem deixar de fer-la servir. Haurem de fer entendre a Madrid que fins que no s’acordi l’autodeterminació de Catalunya i s’acceptin els resultats de les urnes, no rescatarem més governs espanyols. Que quedi clar que la nostra missió no és servir cap partit espanyol, de cap signe, sinó servir el poble de Catalunya. I com a cinquè flanc, cada dia més important, haurem de reforçar la centralitat de la llengua i la cultura que han estat sempre el nervi de la nostra nació catalana. Allò que altres vegades jo mateix ja he suggerit; despertar una segona Renaixença, tal com va passar amb el primer catalanisme.
La segona reflexió que anima el pla Foc Nou és que som al segle XXI, i que no estem sols al món. La nostra lluita nacional, per tant, no pot anar deslligada de l’esforç per preservar la humanitat al planeta. I viceversa; el combat per la sostenibilitat mundial ha d’incloure totes les sobiranies, incloent-hi la mare de totes les sobiranies que és la política. Sembla evident que sense sobirania democràtica, mai no podrem conquerir la sobirania energètica, alimentària o residencial. Per posar un exemple, si no som sobirans mai no tindrem les claus i els recursos per disposar de trens com calen i reduir la pol·lució. Si volem defensar amb convicció i eficiència l’assoliment de l’agenda 2030 de Nacions Unides, s’ha de complir l’objectiu de desenvolupament sostenible 16, que reclama unes institucions sòlides, democràtiques i participatives. L’exercici dels drets fonamentals és, per a l’ONU, un dels objectius més primordials per a la sostenibilitat i per poder assolir els altres 15 objectius.
Catalunya ha de poder afegir-se al concert de nacions solidàries i sostenibles, però només ho podrà fer amb garanties si és independent. En reciprocitat, les nacions del món han d’ajudar Catalunya a complir els objectius de l’ONU. En conclusió, el 2030 és una bona data per fixar-se un objectiu tan noble i necessari com la sobirania plena del poble de Catalunya. Si arrenquem de forma immediata, si ERC es posa les piles i els altres agents polítics o cívics de l’independentisme també ho fan, tenim cinc anys al davant. Potser algú pensa que és massa, potser algú pensa que és poc. Parlem-ne. En tot cas, és una primera idea, prou defensable, sobre la qual podem començar a construir. I començar a actuar.
Tot això, esperant i desitjant que sigui possible fer una bona sacsejada interna a Esquerra Republicana de Catalunya. Perquè els grans canvis sempre comencen per un mateix.
