Al marge de les grans polítiques, les grans infraestructures i els grans discursos, hi ha una sèrie d’elements, no gaires, que determinen veritablement la qualitat humana d’una societat. Són allò que un amic polític va qualificar de “pilots vermells”. En el cas de Catalunya un d’aquests “pilots vermells” és el tracte que donem a les persones que tenen alguna discapacitat. Aquestes persones són, sense cap mena de dubte, la baula més feble de la cadena que conforma el nostre poble, perquè en molts casos el seu grau de dependència és tan gran que sense l’ajut i el caliu dels altres ni tan sols la seva vida estaria assegurada. Tractar aquestes persones amb dignitat, respecte i decència no és només una obligació moral: és un acte de dignitat de la societat que les acull.
D’alguna manera, el tracte que reben ens permet veure quin és el grau de maduresa ètica i moral de cada societat. Hem vist moltes vegades com els règims autoritaris o les societats desvertebrades condemnen aquestes persones a viure recloses en unes condicions de vida inhumanes. Per sort, Catalunya no és un d’aquests indrets i els nostres conciutadans discapacitats tenen unes oportunitats de vida dignes. Això no només els fa la vida millor a ells: ens fa millors persones a la resta i tenim una societat més sana i humana.
Darrerament, però, les associacions que treballen amb els infants discapacitats estan neguitoses. Això vol dir, doncs, que el ‘pilot vermell’ s’ha encès i fa pampallugues. Avisen que el sistema d’escola inclusiva, que escolaritza els nens amb un determinat grau de discapacitació en una aula amb nens sense discapacitats, està amenaçat. Jo no sóc cap expert en la matèria, però és un sistema avalat per molts experts i per l’ONU, l’UNESCO i moltes altres organitzacions internacionals. Em sembla, fins i tot, que és un mètode que ajuda els nens sans, perquè aprenen a conviure amb la diferència i a ajudar els seus companys que no poden seguir el mateix ritme.
És per això que aquestes associacions s’han mobilitzat en defensa de l’escola inclusiva i han promogut un manifest, que podeu llegir i, si voleu, signar clicant aquí. Aquestes entitats no demanen un model d’escola per als alumnes amb necessitats especials; demanen senzillament un model d’escola per a tothom. Més encara, conscients de la situació de crisi i del cost econòmic que implica la seva proposta, ni tan sols demanen que el model creixi; només demanen que es mantinguin els recursos i serveis que s’apliquen en l’actualitat. El ‘pilot vermell’ s’ha encès i fa pampallugues. Ens correspon a tots nosaltres, amb la consellera Irene Rigau al capdavant, apagar-lo.
