Teníem clar que Catalunya era una nació. Però la cosa es va descafeïnar amb l’Estatut que ens convertia en un “preàmbul” tot i que després algú va tenir l’ocurrència de ser una “moció”. La cosa es va animar i es va convertir en república. Un terme prou ampli i generós. Neutre, fins i tot. República és un concepte funcional. Una mena de navalla suïssa política. Ho tapa tot, fins i tot, el país.
A més, es pot guarnir com un arbre de Nadal. De fet, ho van fer. No sé si ho recorden, però des de la Diputació General descarada en què es va convertir la Generalitat a partir de l’octubre de 2017, va començar una brama encomiable i l’independentisme governatiu autodefinia la cosa com a república verda, o feminista, i no sé quantes coses més. Érem un multivers, però sense Spiderman.
Tots aquests malabarismes semàntics convivien en un procés que, ras i curt, ens havia de convertir en, suposadament, un estat independent. La passió per la polisèmia i la sinonímia, per la metàfora i per la imatge respon al miratge del catalanisme contemporani, amarat d’estètica, mil·lenarisme i cert onanisme ideològic. Una diferència evident amb altres èpoques i que ha portat a certa degeneració. És com si el país anés mudat però sense il·lusió.
Tanta ximpleria ens ha portat al fet que el país depengui d’un sindicat de maquinistes, que un ministre vingui de visita a riure a la nostra cara, que un metge tingui el poder d’entendre’ns o no, que un repartidor de correus t’insulti, que els diners públics siguin una bacanal, que els jutges se’n fotin del país oferint classes de català i… de valencià, que l’independentisme vulgui salvar l’esquerra espanyola, que la cultura política siguin vídeos ridículs d’Instagram o bajanades pronunciades com si recitessin Terra Baixa, que hàgim de patir per haver conservat durant 70 anys uns murals que ja no existirien, un alcalde que vol portar el metro a Mataró, o que un humorista que munta un sofà a Banyoles estigui en cerca i captura a petició de Vox. De debò, no m’esperava passar amb aquesta rapidesa de ser una nació a una broma. Una broma gairebé de mal gust.
