Una de les constatacions més generalitzables de les ciències socials és que el món no tendeix a un equilibri estable sinó que tendeix més aviat fer moviments cíclics o pendulars. En podem trobar multitud d’exemples, que sovent es poden relacionar amb canvis del comportament humà. Seria molt llarg fer la llista d’aspectes en què això es manifesta, però segurament n’hi ha prou amb observar que de la pluralitat de valors, interessos, actituds o idees que hi ha a les nostres societats, no sempre predominen els mateixos.
L’altra constatació és que aquesta pluralitat de factors més que conviure harmònicament tendeix a enfrontar-se i competir per l’hegemonia. Precisament per això, podem trobar al món tantes expressions de conflicte o contraposició entre els elements d’un binomi: tradició i canvi, idealisme o realisme, igualtat i llibertat, inclusió o exclusió, esquerra i dreta, etc. El nostre món a vegades sembla una expressió constant d’aquestes tensions i dicotomies.
Observar com van succeint-se els canvis d’hegemonia entre elements d’aquests binomis és com analitzar el moviment d’un pèndol. A vegades fa l’efecte que com més fort és l’impuls en un sentit més forta serà la reacció en sentit contrari en el seu moment. Segur que tots podem pensar fàcilment coses en què tenim la percepció que el pèndol ha anat molt lluny en una direcció.
El pèndol mai no s’atura enmig. Quan una majoria percep que s’ha anat massa enllà (un “massa” que serà sempre subjectiu i valoratiu) en una tendència, el més probable és que també li pugui semblar que després també hi ha anat en sentit contrari. De fet, com si fos literalment un pèndol, és habitual que com més forta i duradora és una hegemonia més energia acumulen i desfermen les forces contràries.
Ara mateix, en àmbits com l’educació, l’economia, els valors o la política, qualsevol de nosaltres podria identificar canvis que, si no són pendulars, ho semblen. Amb la precaució, és clar, que es tracta sempre de percepcions subjectives i que allò que seria el punt mig és impossible que sigui el mateix per a tothom. Al cap i a la fi, tot depèn del fet que un gruix de persones deixin d’empènyer en un sentit o que aquells que no empenyien ho comencin a fer en sentit contrari.
En el convuls món actual tot em semblem moviments pendulars. Hi pensava aquesta setmana analitzant les reflexions que darrerament s’acumulen sobre la identitat catalana. No es tracta de comentar per què hi ha tanta reflexió sobre aquest tema justament ara, cosa que és bastant òbvia. El que més em crida l’atenció és la velocitat amb què molta gent s’ha allunyat de la visió tradicional o dominant. Com si efectivament hi hagués la percepció que havíem anat “massa” lluny en algunes definicions.
La identitat catalana és impossible de deslligar-la de la llengua, però també crec estaríem d’acord en què no pot anar lligada ni a una religió ni molt menys a la sang. En els darrers anys, però, hi ha hagut versions de la catalanitat que (sense arribar a ser totalment hegemòniques) han fet definicions que molts han considerat com “massa” inclusives. Especialment en un context de fort creixement demogràfic. Més enllà d’interpretacions, potser aquell “no cal que us integreu” de Pere Aragonès seria el pèndol arribant a un extrem.
Atès que, com deia, el pèndol no s’atura mai enmig, els defensors d’una idea de catalanitat més restrictiva han començat a empènyer fort. Actualment, han deixat de semblar tronades certes visions que hom hauria dit, tradicionalment, que eren ‘massa’ essencialistes o excloents. Fins al punt que contra la noció que és català tothom que viu i treballa a Catalunya s’està escampant la noció que els catalans som una clara minoria de la gent que viu al país.
En aquest debat identitari, i en molts d’altres, jo voldria poder aturar el pèndol enmig. Perquè entre dir que és català tothom qui està empadronat a Catalunya, o hi viu circumstancialment mentre treballa a distància per a la seua empresa d’Austràlia, i negar-li la catalanitat a algú que ha nascut aquí d’una família arrelada, hi ha molta distància. Entre dir que per ser català cal saber català i negar-li la catalanitat a algú que el sap perfectament i el fa servir a la vida pública, però no el parla a casa, hi ha molta distància també.
En definitiva, que potser alguns varen portar ‘massa’ lluny la noció de Catalunya com un sol poble. Però a mi encara em continua semblant útil la idea que cal aspirar a ser un sol poble. Si més no, perquè el fet de ser nació i ser poble estan lligats de manera única i distintiva. Els catalans hem de ser un sol poble en el sentit que, tan oberts i inclusius com es vulgui i es pugui, som l’únic poble que té a Catalunya el seu territori nacional. O, si em permeteu dir-ho així, sols nosaltres som poble.
