Més o menys, això és el que estem esperant (i necessitem) per passar a una nova etapa, post-traumàtica. Un Partit dels Catalans que sigui més que un club… Perdó, no sé pas en què estaria pensant: volia dir més que un partit, però ja ens entenem, oi? Un contenidor molt gran, de fronteres interiors difuses però clares cap a l’exterior, amb capacitat d’abraçar una majoria molt diversa que tingui en comú tres trets essencials: la catalanitat, la independència i la voluntat i la il·lusió de construir de veritat un nou país.
Un partit que no sigui un partit però que tingui prou consistència i que no sigui un artefacte contra els altres partits. La quadratura del cercle, vaja. I a sobre, li afegim més exigències de disseny: que porti incorporat un lideratge potent, generós, visionari i no miserable. O que sigui permeable a les zones tèbies de la societat catalana, on no hi ha odi a Catalunya ni espanyolitat testosterònica, però potser sí una certa indiferència… o mandra o incomprensió o altres sentiments difusos. O que tingui una certa solidesa teòrica i ideològica, és a dir, que se sàpiga de què va, quins objectius té, com funciona, fins on aguanta i quins corrents té la capacitat d’aglutinar.
En una democràcia com l’europea, amb totes les imperfeccions i mancances que es vulgui, no n’hi ha prou de ser un moviment, una plataforma, una cosa. Si vols jugar al gran joc en primera línia, has de ser una organització sòlida, visible, estable, amb la qual es pugui arribar a acords o gestionar els desacords.
Tot el que no sigui això no va enlloc i ens condemna pels segles dels segles a la sínia de l’autonomisme que va donant voltes sense anar enlloc. No ens traumatitzem més del compte: després del que vam assolir el 2017 i d’uns quants anys de repressió, mentides i misèria, és normal que hàgim perdut el rumb. El que no seria sensat és continuar així indefinidament, a l’espera de ves a saber quin miracle.
Cal una eina que ara no tenim. Possiblement, amb gent nova i idees noves. Les generacions del 2017 van arribar fins a un límit que ha estat impensable durant tres segles. No menystinguem ni deixem que menystinguin l’empenta democràtica, esperançadora, del 2017, per molt frustrats o decebuts que estiguem. Vam assolir una fita espectacular, que ara està en stand by, i això ho saben perfectament els amos i senyors de l’Estat espanyol. De vençuts, res. Adolorits, castigats, espantats, deprimits, decebuts, traïts… Sí, clar. Però a l’espera d’una nova oportunitat de posar-nos en marxa, en una nova dimensió que encara hem d’inventar.
Del passat, només tenim un lideratge espès, confús, simbòlic, el de Puigdemont, amb horitzons de futur molt boirosos… I amb una consistència també força dubtosa, més enllà de la titànica batalla al cor d’Europa. El país està ple de puigdemontistes amb graus de convicció molt diversos, però amb una clara percepció que, de moment, no hi ha cap altra roca a la qual agafar-nos que aquesta. No voldria en absolut menystenir-ho, però tampoc perdre’m en els excessos d’entusiasme…
Puigdemont és l’enemic públic número ú d’Espanya. El referent simbòlic indiscutible. El lligam amb el tsunami democràtic del 2017. El líder clau per a la batalla jurídica i política en la qual no només es juga el futur de Catalunya, sinó també l’ànima d’una Europa ideal, és a dir, molt allunyada de tot allò que representen Espanya, Polònia, Hongria, Turquia, Rússia, Xina o els Estats Units del trumpisme.
Ens cal saber quin és el seu joc i el seu horitzó i si vol esdevenir el primer líder, ni l’únic ni el del futur, del Partit dels Catalans, on hi càpiguen sense massa problemes els que estan fins els nassos dels partits catalans i també els que s’hi troben la mar de còmodes i els que passen de partits. Sense líder no hi ha partida, inclogui això o no el retorn o la victòria jurídica. Amb partidismes de via d’amplada espanyola, no hi ha partida: calen vies d’amplada europea, ho sabem perfectament, per encarrilar els trens del futur.
El 2022, una vegada controlada raonablement la pandèmia i assumides la derrota del 2017 i la repressió contra els vençuts, promet ser el primer any de la represa. Però sense un espai compartit i fort, generós, còmode, no deixarem enrere mai el temps de la vella Generalitat i no li canviarem el nom a allò que ha de ser el veritable Govern de Catalunya sense discutibles etiquetes medievals. Puigdemont pot ser el darrer president de la Generalitat autonomista, el que tanqui la carpeta d’una institució inventada i superada per la història, el que inauguri i tanqui el Partit (Temporal) dels Catalans i obri les portes a un govern normal d’un país normal en una Europa normal.
