Tal com li deia Bárbara Rey al seu amant emèrit: “El que más y el que menos, dentro de lo que no sea totalmente legal, pues algún negocio de vez en cuando se hace…” i el Borbó responia, contundent “¡Todos, todos!“. Eren temps del PSOE de Felipe González i les coses continuen igual, trenta anys més tard, amb el PSOE de Pedro Sánchez. És per això que, fins i tot en el supòsit que hi hagués voluntat -que no n’hi ha-, és pràcticament impossible negociar algun canvi polític substancial, ni amb la dreta, ni amb l’esquerra espanyoles. Com que tots, tots fiquen la mà a la caixa, mai, mai hi haurà ningú que no estigui al llindar d’una tempesta policial i judicial en el moment oportú.
La darrera enquesta madrilenya ja deixa el PSOE a quaranta diputats del PP, això abans de saber-se que el fins ara secretari d’organització dels socialistes espanyols ha estat empresonat. I Santos Cerdán només és una fitxa més del dòmino madrileny que cau en direcció a la Moncloa. Pedro Sánchez, indubtablement, té engegat un compte enrere.
El més paradoxal és que el govern més progressista imaginable i el més depenent possible dels vots de Junts i ERC tampoc no canviarà res de la relació subordinada entre Catalunya i Espanya. Un simulacre de traspàs de Rodalies i un cafè singular para todos no revertirà la decadència d’ERC i aquell “verificador” salvadoreny entre Junts i el PSOE només ha servit, que se sàpiga, per facilitar una reculada honrosa en la moció de confiança amb què amenaçava el partit de Puigdemont. No hi ha res més, a banda del serial de l’amnistia. Ni hi serà. Així que, inevitablement, s’acaba el recorregut dels líders del passat.
