Diu la llegenda –i potser no és tan sols una llegenda– que en els laboratoris de l’Estat on es dissenyava la Transició en els anys setanta es va arribar a dir: als bascos els donarem els diners i als catalans, la llengua. L’estat autonòmic permetria el concert basc (però no el català) i permetria l’escola en català. No pas per gust o per convicció, sinó perquè els nacionalismes anomenats perifèrics tinguessin un lloc on agafar-se i no quedessin fora del pacte que ja integrava gairebé tot l’arc polític espanyol, des de Fraga a Carrillo. Després passarien moltes més coses. El cafè per a tothom, el cop d’estat del 23-F per tancar i limitar les concessions de la Transició, la feina que els governs nacionalistes bascos han pogut fer a favor de la llengua tenint els diners, el rearmament i la involució del nacionalisme espanyol protagonitzat per Aznar, les dificultats objectives de la immersió lingüística, les retallades, els efectes d’un mal finançament, les noves onades migratòries… Però la idea inicial, havia estat aquesta: per a uns el concert, els diners, i per als altres la llengua, és a dir, la identitat.
Quan aquells laboratoris de l’Estat –sempre menys ingenus del que ens volem imaginar des d’aquí– venien aquell repartiment de concessions, argumentaven que a cadascú li donaven el que més li interessava. Als bascos, els seus furs històrics, que els donaven autonomia econòmica. Als catalans, la llengua: després de dècades d’una forta immigració i amb un model d’identitat centrat en la llengua i no pas en el lloc de naixença o en l’origen diguem-ne ètnic, la prioritat de Catalunya era refer la cohesió social entorn d’un projecte nacional. I això passava necessàriament per la llengua. No només, esclar. Passava també per construir un model d’estat del benestar integrador a Catalunya. Però la llengua era molt prioritària. Ara, en boca de l‘Estat, aquests eren arguments de venedor. Deien que donaven a cadascú el que volia i no li donaven el que no volia tan intensament. Però també, de fet, el que li donaven, fins a un cert punt, amb poca convicció i amb comptagotes, era el que creien que li podien donar sense posar en perill els fonaments de l’Estat que defensaven.
L’Espanya que es crea des de fa tres segles llargs, l’Espanya diguem-ne borbònica (no l’antic model austriacista, de caràcter confederal) pot assumir i suportar un concert econòmic per a Euskadi, però és inviable amb un concert econòmic per a Catalunya. Catalunya pesa massa. Sense el drenatge de recursos provinents d’una Catalunya econòmicament desenvolupada, en forma de dèficit fiscal, aquesta Espanya és inviable. Se n’haurien d’inventar una altra. Una altra que no els interessa de cap manera. Per això quan es toca ni que sigui mínimament el finançament autonòmic català (que no és l’única peça del dèficit fiscal) en el sentit d’amorosir una mica aquest drenatge de recursos, surten immediatament veus de tots els territoris espanyols profundament enrabiades. Quan parlen de llengua ho fan amb la ràbia de l’orgull ferit. Quan parlen de diners ho fan amb la ràbia sumada de l’orgull ferit i dels interessos qüestionats.
Diners i llengua. Allò que des del segle XIX s’anomena la qüestió catalana és, certament, una disputa pel poder. Però el poder, sent importantíssim, no deixa de ser instrumental. Poder per a què? Per decidir com es reparteixen els diners i per establir quina és la identitat que es vol preservar o imposar. Diners i llengua. Aquest és el tauler d’escacs del conflicte. Ho és per al catalanisme, que ha estat essencialment una reivindicació de capacitat de gestionar els propis recursos i de defensa de la seva identitat. Però ho és també per a l’Estat, perquè el drenatge dels recursos de Catalunya cap a la resta de l’estat i l’homogeneïtzació en la identitat castellana són els pilars fonamentals del model d’estat que es genera ja fa tres segles. Si aquests pilars es retoquen massa, el model s’ha de canviar. I Espanya no el vol canviar. I les seves classes dirigents, encara menys. La discussió sobre el finançament –que remet, encara que sigui des d’un aspecte parcial, a la qüestió del dèficit fiscal– no és una qüestió lateral, una més a l’agenda. És al centre de l’agenda. I no ho resol ni tan sols la voluntat explícita de l’Estat d’anar xuclant cap a Madrid la vitalitat econòmica catalana, perquè el nou Madrid també necessita imperiosament i imperialment d’aquesta injecció de recursos (i per això és la primera de posar el crit al cel quan es parla de finançament singular per a Catalunya).
El procés independentista comença quan una gran part de l’opinió pública catalana, amb procedències ideològiques o socials diverses, té la convicció que el dèficit fiscal català, que esdevé cada vegada més un fre per al seu model de benestar i per al seu progrés econòmic, no té solució dins d’Espanya. Que Espanya necessita aquest dèficit fiscal crònic per continuar sent com és. I que no vol ser de cap altra manera. Però que amb aquest dèficit fiscal Catalunya no podrà continuar sent com era. Certament, el procés comença després d’una sentència del Constitucional que retalla un Estatut aprovat pels catalans en referèndum. Però comença també després que la demanda de plantejar el concert econòmic rebi un cop de porta més sorollós fins i tot del que va rebre en el seu dia el pla Ibarretxe. I després que el caos de Rodalies de Renfe –encara plenament vigent– demostrés com la manca d’inversió de l’Estat, o, si es vol, les seves inversions asimètriques, era un obstacle diari i tangible per a l’economia i el benestar dels catalans. Quan bona part de l’opinió pública s’adona que no hi ha solució possible per al problema del finançament, dintre d’Espanya, i que és tan difícil aconseguir un concert econòmic com el basc com aconseguir la independència, és quan arrela l’opció, no tan sols emocional ni identitària, per la independència. Si el nostre problema no té solució dins d’Espanya, anem-la a buscar fora d’Espanya.
Ara es torna a parlar de la qüestió del finançament, i qui repassa les hemeroteques té la sensació que això ja ho ha viscut abans. Perquè el fracàs del Procés en els seus objectius ha situat la disputa pel poder i la disputa, per tant, sobre els diners i sobre les llengües, no en el camp obert d’una discussió de fons per resoldre realment els problemes, sinó en el que podríem anomenar una eterna guerra de posicions, una batalla de trinxeres on del que es tracta no és d’arribar al final sinó d’avançar o recular un pam o dos. S’ho val, certament. S’ha de fer. Sobretot si no estàs en condicions de jugar a la confrontació a fons (i cap de les dues parts està ara en condicions d’aconseguir un triomf total i absolut). Només amb una condició: no dir, quan has avançat un pam, que has guanyat la guerra ni de creure que quan has hagut de retrocedir un pam l’has perduda.
Ara la guerra de posicions sobre els diners i sobre la llengua, que ha marcat els últims dos segles de les relacions entre Catalunya i l’Estat, fins al Procés, ha esdevingut una partida entre socialistes i socialistes, on els partits nacionalistes catalans tenen un paper subsidiari i afeblit. Un conflicte familiar de baixa intensitat, encara que sigui sobre les matèries centrals. Perquè encara és vigent la sensació que el problema català de fons, qui decideix com es reparteixen els diners, qui decideix quina identitat es preserva o s’imposa, no té solució dins d’Espanya. D’aquesta Espanya, vull dir. Però és que n’hi ha o se’n pot imaginar alguna altra?
