Tot i la seva demostrada capacitat d’enfrontar-se a situacions difícils, diria que Pedro Sánchez està situat en aquests moments en un carreró sense sortida que converteix en mot complicat, si no impossible, que acabi amb èxit aquesta legislatura. Diria que el final de la trajectòria política de Sánchez i de la seva permanent fugida cap endavant és pròxim i que segons com vagin les coses en les pròximes setmanes, en el front judicial i en la dinàmica interna del seu partit, aquest final pot ser imminent. En qualsevol cas, si ho allarga, la sensació és que el temps no li va a favor i que allargar la legislatura pot ser una manera d’allargar l’agonia. Una raó, certament, és que en l’àmbit judicial s’enfronta a amenaces particularment sensibles: les acusacions contra la seva dona o sobre casos de corrupció al seu partit que ell podria haver arribat a conèixer o avalar, el situen en una posició més que delicada. Però en la història espanyola recent les causes judicials per elles mateixes no prefiguren el final d’una trajectòria política. Al marge de la seva gravetat i de la seva versemblança, les acusacions resulten decisives o no segons el marc polític en el qual se situen. Per entendre’ns, acusacions gravíssimes i molt versemblants contra personalitats polítiques que tenen darrere un balanç de poder favorable –per exemple, contra el rei emèrit o contra Felipe González en el cas dels GAL- no tenen pràcticament efectes polítics. En canvi, acusacions menys greus i molt menys versemblants –i en alguns casos obertament construïdes o inventades, com les vinculades amb l’Operació Catalunya- han tingut efectes polítics molt importants i destructius quan darrere dels acusats no hi havia un balanç favorable de poders, quan han tingut poders essencials de l’Estat en contra.
En el cas de Pedro Sánchez, a hores d’ara, no és tan sols que els caso en els que se’l vol implicar siguin, que ho són, molt sensibles i no del tot inversemblants. És que el balanç dels poders amics i enemics em sembla que li és ara obertament desfavorable. Certament, és el president del govern i el líder d’un dels dos grans partits del règim, i això no el deixa precisament a la intempèrie. Però diria que Pedro Sánchez –sempre més brillant en la gestió de les derrotes que en la de les victòries, audaç després de perdre, temorenc, conservador i picaresc després de guanyar- ha aconseguit a hores d’ara sumar molts més enemics poderosos que no pas amics. Els seus adversaris polítics naturals el consideren el principal obstacle per arribar al poder i estan disposats al que calgui per descavalcar-lo com més aviat millor. Els aliats que li han permès arribar al poder recelen cada vegada més i amb més raons de la seva voluntat real de complir les promeses i les expectatives que va generar per aconseguir-lo. Davant dels seus aliats, el seu únic argument –després de tantes promeses incomplertes- és que si el treuen a ell en vindran de pitjors. Ha estat un argument eficaç, però que es va desgastant amb el pas dels dies. En qualsevol cas, la figura de Pedro Sánchez és vista com una nosa per als poderosos sectors de l’Estat que creuen necessari un cop de timó –com va passar en el seu dia amb Adolfo Suárez-, sigui a través de l’accés de la dreta al poder sigui a través de la consecució d’un gran acord d’Estat entre PP i PSOE –no necessàriament una gran coalició- en la que junts fixin les línies vermelles que no volen traspassar i que permetin que ni el PSOE depengui dels independentistes ni el PP depengui exclusivament de l’extrema dreta. Pedro Sánchez és l’adversari a abatre tant per l’aznarisme radical –reencarnat avui en Ayuso- com pels qui creuen que el PP s’hauria de centrar i no pactar sistemàticament amb Vox (que eren els qui havien patrocinat la candidatura de Feijóo, que no ha complert les expectatives), com per als sectors de l’Estat que demanen la reedició del gran acord de la transició entre la dreta neofranquista i els socialistes que Pedro Sánchez hauria trencat amb la seva investidura (entre els quals hi ha una part no insignificant del mateix PSOE, amb Felipe González i uns quants barons autonòmics al davant).
Per contra, Pedro Sánchez ha decebut –i ha enganyat- als qui serien els seus aliats naturals en l’operació que va anunciar quan després de perdre les eleccions espanyoles, va construir una majoria alternativa amb els qui refusaven aspectes centrals del pacte de la transició entre ells els independentistes catalans. L’operació de Pedro Sánchez era en aquell moment molt audaç: si el règim del 1978 no l’acceptava, ell podia construir una majoria alternativa i eternitzar el lideratge del PSOE prometent una regeneració democràtica, una confrontació directa amb els aparells de l’Estat més bunqueritzats i hereus del franquisme, i una comprensió diferent del fet plurinacional dins de l’Estat. Però l’audàcia del plantejament no s’ha correspost amb l’audàcia en la seva implementació. Les promeses de Sánchez no s’han complert. La regeneració democràtica no s’ha realitzat. La reforma de l’Estat des d’una perspectiva plurinacional s’ha quedat en les paraules i en els gestos.
Si se’m permet un símil esportiu, en tenis, quan has fet un cop llarg audaç que deixa a l’adversari descol·locat i t’ha de tornar la pilota com pot, tens dues opcions: o pujar a la xarxa i rematar el punt o quedar-te al fons de la pista i intentar mantenir un intercanvi de cops llarg en el que ara estàs millor situat. Una opció, la xarxa, és mantenir l’audàcia. L’altra, quedar-te al fons de la pista, és defensiva i conservadora, però pot ser eficaç. Però hi ha una cosa que no pots fer: quedar-te a mitja pista, perquè llavors et passen per tot arreu. Pedro Sánchez va fer aquest cop que descol·loca amb la seva investidura, però des de llavors, des de principi de legislatura, ha decidit quedar-se a mitja pista. Ni rematar a la xarxa les reformes anunciades ni quedar-se al fons i tornar al vell intercanvi de pilotes. S’ha quedat a la mitja pista dels gestos sorollosos i buits i les paraules sense contingut, en una política declamatòria i ineficaç, en grans promeses que no són retirades, però que tampoc no es compleixen. I ara el passen per tot arreu. Si l’operació de Pedro Sánchez hagués estat certa, si l’hagués culminat a la xarxa, hi havia una oportunitat teòrica de construir una Espanya diferent, plurinacional i oberta, respectuosa dels valors democràtics, en trencament amb les rèmores del franquisme. Però no ho ha fet. Probablement, mai no ho ha volgut fer; només volia arribar al govern, convençut que des del poder podria dominar la situació. Des de mitja pista. L’oportunitat es pot donar per perduda. Era una oportunitat per a ell, però va ser percebuda om una oportunitat també per al catalanisme. Una oportunitat d’avançar en els seus objectius històrics de consolidació nacional, de millora de l’autogovern i de servei als interessos materials dels catalans. També el catalanisme hauria perdut llavors una oportunitat. I també s’hauria de preguntar si l’ha gestionat bé, si havia de pujar a la xarxa a remar el punt o s’havia de quedar al fons de la pista a conservar la posició. I sí, la pitjor hipòtesi, també s’ha quedat a mitja pista. El catalanisme hi ha de penar, perquè sabent en què s’ha equivocat en aquesta situació haurà de dissenyar l’estratègia –a poder ser diversa, però coordinada- davant del que pot venir després de Pedro Sánchez. O un govern espanyol amb PP i Vox, d’una hostilitat radical contra la catalanitat o un acord general de no-agressió entre PP i PSOE que deixi l’independentisme políticament aïllat i que avanci cap a la descatalanització del país sense gestos ostentosos d’hostilitat, però amb tenacitat i constància desnacionalitzadora. Què hauria de fer el catalanisme si arribem a curt termini a un d’aquests horitzons? I també, quin és avui i quin hauria de ser en el futur el paper del govern del president Illa, en una perspectiva de final de l’experiment (verbal) que ha representat en aquests últims anys Pedro Sánchez?
