La tristesa per la tragèdia de l’Horta de València no ha d’impedir que busquem responsabilitats, i que trobem les solucions de futur que convinguin. Antigament, fets naturals com els aiguats eren considerats fatalitats inevitables, i no se’n buscava els culpables més enllà del genèric i retòric càstig diví aplicat a una comunitat de pecadors. Avui, però, cal que distingim les víctimes innocents, incloent-hi infants i persones del tot alienes al desastre, i aquells que podrien haver actuat per mitigar els danys. Així mateix, tot i que no se’n parla gaire, també hem d’assenyalar aquells que han causat el desastre en si, que sens dubte existeixen. No pas generant pluges torrencials i riuades, sinó transformant el paisatge i fent que els fenòmens naturals siguin molt més letals. M’explico.
Aquests dies hem centrat totes les crítiques en el president de la Generalitat Valenciana i el seu entorn i els hem atribuït, amb motius de sobres, la seva reacció inepta, matussera i hipòcrita davant de la catàstrofe. S’ha parlat molt del detall morbós d’un poc honorable dinar llarguíssim amb una periodista, i de les ofertes que Carlos Mazón podria haver fet o no a la ja cèlebre professional. També s’ha esmentat la falta de reacció, la desconnexió telefònica, el caos i la incompetència rampant a l’hora d’activar les tasques de prevenció i ajuda. Tot sembla cert i tot és important. S’ha parlat, amb molta raó, del retard i de la indolència manifesta en gairebé totes les accions del president i del govern valencià en la vesprada del dia funest.
També s’ha apuntat, i no pas gratuïtament, la personalitat fatxenda i potinera dels dirigents institucionals, així com la insensibilitat dels líders polítics i empresarials que han menyspreat el risc de pèrdua de vides humanes. Les previsions no existien o s’ignoraven, els protocols no es coneixien, els diners es dedicaven a altres prioritats o fins i tot es desmuntaven eines fonamentals que haurien ajudat a lluitar contra el desastre. El clima mediterrani és imprevisible, per descomptat, i una colla d’anys de sequera han portat a certa relaxació, però és evident que la previsió científica i una bona organització poden contribuir a contenir el mal. Sens dubte que sí; es pot preveure que els girs rabiüts de les aigües (com també dels focs) comptin amb instruments d’emergència… i amb cervells capacitats per aplicar-los amb seny i encert.
Hi ha, però, una conducta humana que segurament ha estat molt més mortífera, i que té al darrere noms i cognoms ben concrets i investigables. Durant les darreres dècades, a l’Horta sud ha existit una colla d’empresaris, planificadors, enginyers, constructors i responsables institucionals que han canviat de forma radical el paisatge de la zona. Fixem-nos que les parts més perjudicades no han estat gairebé enlloc nuclis antics, ni conjunts de barris de barraques. Es tracta de complexos moderns, com a molt de fa vint o trenta anys, planejats i executats amb certa alegria. Barriades que encara no s’havien enfrontat a cap gran riuada, com la de 1957, que va ser devastadora i va forçar la desviació del riu Túria en l’anomenat Pla Sud de València.
La zona arrasada pel diluvi de la Dana és una zona que fins fa una generació formava part de l’horta; els camps d’arròs i hortalisses hi abundaven. En pocs anys, però, s’hi van erigir dics a partir de les canalitzacions, de les carreteres i autopistes. Es van construir grans polígons i centres comercials, amb enormes superfícies llises que no xuclen ni una gota d’aigua. Entre unes i altres estructures, s’han format basses i piscines artificials, fins que els dics han cedit o han estat sobrepassats, i llavors s’han creat fortes avingudes destructores. A sobre, s’ha edificat intensament en àrees properes als canals i barrancs; sovint amb carrers estrets, en baixada i plens de cotxes aparcats a les dues voreres. Els barris nous han esdevingut autèntiques trampes mortals, quan entre els edificis alts, l’aigua s’hi ha esmunyit en torrenteres furioses, emportant-se vehicles, mobiliari urbà i trastos de tota mena… i centenars de persones.
És per això que la Dana ha acabat provocant més morts que no pas l’aiguat de 1957. Perquè el paisatge urbà no està més preparat que el de fa quasi 70 anys, de cap manera. Hem anat enrere. Es diu que la canalització Sud del riu Túria havia de ser la garantia eterna contra l’infern líquid, i així ho ha rubricat amb les seves declaracions la inefable Esperanza Aguirre (dient que gràcies a les obres de Franco València s’havia salvat del pitjor). La ciutat de València potser sí que ha vist passar de llarg la pitjor calamitat, però aquesta s’ha centrat en l’entorn metropolità. Perquè més enllà de l’escalfament climàtic, que certament no ajuda, el causant directe de tanta destrucció i mort n’és el desfici especulador i desenvolupista que va arrencar, precisament, en l’època de Franco. I que ha continuat fins avui. I que té, insisteixo, noms i cognoms.
