Aquests dies ha circulat força la proposta d’Esquerra Republicana per adoptar la via de Montenegro a la independència. Sens dubte, des del punt de vista acadèmic, es tracta d’un projecte interessant; un exemple pacífic i legalment endreçat, amb la participació de l’estat-mare i de la comunitat internacional, i un resultat feliç per als que volien la creació de la nova República montenegrina. Em sembla, però, una tria poc estratègica des del punt de vista polític, perquè és com posar el carro davant dels bous; és a dir, planteja un acord final, un compromís final entre les parts, com si fos un punt d’inici ideal. I no és el mateix.
Podríem saltar d’alegria si la fórmula montenegrina la proposés el Regne d’Espanya, o la Unió Europea, o qualsevol gran potència mundial. Però no és el cas, l’ha proposat un partit independentista català. La jugada equivaldria a anar als Encants, o al Basar d’Istanbul, havent-nos rendit abans del regateig. No és gaire intel·ligent. Però anem al cas concret del qual es parla, perquè es tracta d’un procés ben recent, de l’any 2006, i el tenim perfectament documentat. El referèndum d’independència de Montenegro va arrencar quan les dues parts negociadores, Sèrbia i el mateix Montenegro, van pactar un acord d’autodeterminació sense especificar-ne els detalls. Era el procediment correcte, posant els fonaments abans de fer la teulada. Primer pactem el principi, van proclamar, i després ja veurem com s’aplica. Llavors van entrar en la part més complicada; la negociació.
Establir el llindar de participació mínima no va ser gaire problemàtic, atès que hi havia una gran mobilització, i ningú no va considerar contraproduent que s’exigissin la meitat dels vots. En canvi, les negociacions per a la majoria vàlida del SÍ van ser duríssimes. El suport a l’estat propi rondava el 50%; a algunes enquestes el fregava una mica per sobre i en algunes altres un pèl per sota. Els unionistes pro-serbis, doncs, van fer el que s’esperava, que consistia a reivindicar el 66,66% que s’estipulava a l’antiga Iugoslàvia per a qualsevol canvi constitucional. El govern montenegrí es va indignar molt i també va fer el que s’esperava, suggerint que amb un 40% de partidaris de la independència ja n’hi hauria d’haver prou per assolir la plena sobirania. Per què? Doncs perquè el líder sobiranista, Milo Djukanoviç, havia obtingut el 42% en les últimes eleccions.
Tothom s’exclamava i es feia l’ofès amb les propostes d’altri, com ha de ser, i cadascú escombrava cap a casa de manera descarada. Els regatejos són així. Amb una gran paciència es va anar progressant en l’estira-i-arronsa. I rere la incorporació de mitjancers internacionals, les coses es van centrar una mica. Els independentistes van protestar que no podien cedir més enllà del 50%, ja que aleshores estarien donant més valor a uns vots que a uns altres. Era un argument de pes (de fet aquest és el motiu pel qual la majoria de votacions es limiten a acceptar decisions amb el suport de la meitat més un dels electors). Al final, però, el resultat no va tenir tant a veure amb els arguments com amb la força i les expectatives de cada part.
El montenegrí Djukanoviç va acceptar la frontera del 55% perquè no tenia cap més remei. Ni Belgrad ni Brussel·les no baixaven del burro. Cap enquesta havia indicat que els partidaris de la secessió podien superar aquell llindar, però els independentistes es van arriscar. Es van confiar a una bona campanya i van treballar de valent, poble a poble i barri a barri. Al final, els vots positius van assolir el 55,5%, i la República de Montenegro va entrar al club dels estats lliures i sobirans. Havia estat una aposta valenta i agosarada, però se n’havien sortit.
Per dos milers de vots van aconseguir superar una barrera que semblava impossible –i que havia estat dissenyada per provocar el fracàs dels independentistes, tot reforçant la imatge amable i dialogant dels pro-serbis. Per cert, diguem-ho de passada; ningú no va comptar el 13,5% d’abstencionistes com a part del bloc del No, tal com estem acostumats a veure en el cas de Catalunya. Van ser descartats en el recompte final de vots a favor i en contra, atès que els que no voten, òbviament no es posicionen en cap sentit. Altrament, a Montenegro no hi hauria hagut independència.
Al capdavall, penso que a Catalunya, amb el debat sobre la fórmula montenegrina s’ha fet un altre exercici d’imaginació democràtica. Com a estratègia política, no ho sé, no estic segur que s’hagi adoptat la recepta més encertada. Es poden fer mil propostes, però sempre han de ser favorables per al que les proposa, no pas al que les rep. No té gaire sentit adoptar d’inici la proposta que van aconseguir imposar els pro-serbis a Montenegro. Ja vindrà el moment de les rebaixes i del mercadeig. I encara pitjor; no es pot anar abaixant l’aposta mentre l’altre no fa absolutament cap contraproposta. Són normes molt bàsiques de regateig, i són necessàries si no volem acabar regalant els nostres trofeus al contrincant abans de començar la partida.
13
5
