El 2025 acaba amb l’enfrontament entre l’administració Trump i la Comissió Europea en el seu punt més alt. Les sancions a l’excomissari francès Thierry Breton i el nomenament d’un enviat especial per adquirir Groenlàndia són un escaló més d’una ruptura inevitable, malgrat que Von der Leyen i Mertz facin tot el possible per sotmetre’s voluntàriament a un dèspota insaciable. El problema és que no vol sols la seva humiliació, sinó escarafalls de ràbia i impotència per mostrar al seu públic com és de poderós. Per aquesta raó, el servilisme dels seus aliats no el satisfarà mai.
Tanmateix, el fet més transcendent per al futur d’Europa fou la victòria del primer ministre belga, Bart De Wever, en la cimera del divendres 19 de desembre. El nacionalista flamenc ha esdevingut un heroi popular a Bèlgica, lloat exultadament fins i tot per la premsa francòfona, per un motiu molt simple: ha derrotat a Alemanya, a la Comissió i a la lliga Hanseàtica i, a més, ha demostrat ser l’únic adult a la sala que no es deixa portar per la pressió de l’infantilisme regnant a les xarxes socials. Sense cap embut ha fet el paper de dolent perquè els interessos del seu país estaven per sobre de la seva imatge pública entre els cercles benpensants.
El conflicte pivotava sobre el pla de la Comissió de requisar els actius sobirans russos dipositats a Euroclear, el sistema bancari europeu, per transferir-los a Ucraïna, una proposta coneguda entre els seus crítics com el pla Reddit, en honor als fòrums d’internet utilitzats pels aficionats als videojocs per comentar les seves partides. En veritat, la broma fa justícia a la iniciativa perquè sembla que alguns dels nostres governants de ment brillant es pensaven que a Euroclear hi ha dipositats cofres amb milers de monedes d’or que poden transportar-se en caravanes de camells fins a Kíev per pagar les seves tropes. Si és així, algú els hauria d’explicar que així funciona el Warcraft, però no el món real.
L’elefant immens a l’habitació dels experts és que l’ortodòxia econòmica, la síntesi neoclàssica, no pot explicar coherentment el sistema monetari. Per tant, és lògic que els polítics i periodistes tampoc tinguin una idea massa clara de què són realment els diners i continuen pensant que existeixen físicament i tenen una mena de valor intrínsec. Al nostre dia a dia, els professionals que millor entenen la natura dels calés són els advocats perquè forma part del seu material de treball diari: els contractes. Els diners són sempre crèdit, no tenen cap existència ni valor per si mateix. Són un mecanisme social que funciona, no gràcies als bancs centrals, sinó als tribunals de justícia, perquè si són un crèdit, vol dir que hi ha obligacions.
El sistema bancari internacional se sosté en tractats que blinden la confiança necessària entre les parts per fer transaccions i, per tant, una confiscació dels fons sobirans no s’ha produït mai perquè es tractaria d’una decisió discrecional i unilateral que esmicolaria l’equilibri que el sosté. És cruel i inhuma, però en les nostres societats perpetrar matances de civils té menys conseqüències i complicacions legals que no pagar un deute internacional. Els països poden fer-se la guerra brutament, però amb els comptes clars.
En resum, cap tribunal belga podia acceptar aquest incompliment unilateral d’un tractat sense fixar un precedent que faria inviable per sempre el nostre sistema monetari internacional. Era impossible que l’executiu belga confisqués els actius sense violar el dret internacional i haver de fer front a una demanda de la part perjudicada; però, a més, les potencials conseqüències per a l’euro, que funciona gràcies a Euroclear, podien ser catastròfiques. Per eixa raó, Christine Lagarde, la presidenta del Banc Central Europeu, havia expressat la seva oposició a aquest pla, malgrat que amb veu baixa per por de ser blanc de la ira dels propagandistes del pla Reddit.
De fet, com explicàrem al darrer article, aquest terrabastall hauria sigut una benedicció per a les criptomonedes, l’únic substitut viable a l’actual sistema de reserves bancàries. Si no fos perquè la idea havia sorgit de Brussel·les, la conclusió seria que era un pla de l’administració Trump per destruir l’euro i privatitzar l’emissió de moneda, la pedra filosofal dels llibertaris americans. Fos com fora, Von der Leyen, Mertz i els bàltics eren virulentament partidaris de fer saltar pels aires el BCE i, amb ell, probablement, l’euro i el mercat comú. La campanya fou tan brutal que el setmanari Politico dedicà un duríssim i qüestionable article a Bart De Wever acusant-lo de ser un agent de Putin.
Tanta pressió feu efecte i en públic ningú s’atrevia a manifestar la seva oposició, malgrat que el despropòsit era tan brillant com assaltar les ambaixades russes per saquejar la coberteria de plata. Tot i això, en silenci i en els corredors, es forjava una oposició silenciosa que acabaria derrotant el bloc que ha regit les institucions comunitàries durant els últims vint anys. Darrere de l’oposició belga hi havia, principalment, França, que tenia un gran interès per aprofitar l’ocasió per impulsar l’emissió de deute públic europeu mancomunat, és a dir, els famosos eurobons.
Probablement, molts lectors no se’n recordaran, però la crisi de deute grec fou provocada per una lectura incorrecta de la natura del deute sobirà grec feta pel mercat. Les agències de qualificació i els inversors institucionals consideraven que si a Europa hi havia una unió monetària, de facto, hi havia també deute públic mancomunat, perquè si un membre no era capaç d’afrontar les seves obligacions, la resta de països havien d’assumir-les solidàriament. En cas contrari, com l’estat no podia fer una devaluació, l’única opció possible era la seva expulsió de la zona euro. Per aquesta raó, el deute grec estava sobrevalorat en la seva qualificació, malgrat les seves dolentes xifres macroeconòmiques, perquè els inversors creien que es trobava sostingut per la resta d’economies europees.
Quan el govern dels socialistes grecs anuncià en 2009 que els conservadors havien maquillat durant anys el dèficit pressupostari, la crisi s’hagués pogut manejar dintre d’uns marges raonables; però Angela Merkel decidí fer dels grecs un exemple per a la resta d’Europa i, especialment, per doblegar França. La seva ostentosa i pública negativa a acceptar qualsevol mutualització del deute trencà les expectatives que els mercats tenien de solidaritat mancomunada a la zona euro i posà sobre la taula l’expulsió de Grècia de la unió monetària. Aquesta sobtada i imprevisible notícia generà un pànic que agreujà la crisi de 2008 a Europa amb terribles conseqüències excepte per a Alemanya i els estats membres de la Lliga Hanseàtica, els ferris defensors de l’austeritat. La llarga crisi viscuda fou totalment intencional i tenia com a objectiu enfonsar econòmicament el bloc de grans països, França, Itàlia i Espanya, que podien fer de contrapès a Alemanya.
Tanmateix, la guerra d’Ucraïna ho ha capgirat tot i Berlín i els bàltics es troben totalment fora de joc, malgrat que, com comentàrem al darrer article, instintivament sembla que prefereixen la destrucció de l’euro i la submissió total als Estats Units abans que l’europeisme faci passes endavant en la unió fiscal. Des de 2009 a Brussel·les es fan discursos sobre el moment Hamilton, en honor a Alexander Hamilton, el secretari del Tresor Nord-amèrica que durant el primer govern de George Washington decidí mutualitzar el deute dels estats per convertir-lo en deute federal. És a dir, l’home considerat l’autèntic pare de la Unió en posar el Govern Federal per sobre del govern dels Estats i vèncer l’oposició dels partidaris d’una interpretació confederal de la Constitució liderats per Thomas Jefferson.
El moment Hamilton mai no arribava i els alemanys feien tot el possible perquè no hi arribes mai, fins que el petit país que sol sempre la perdició dels teutons, Bèlgica, va proposar com a alternativa a l’estrafolari pla Reddit la sensata i madura emissió de deute mancomunat. La solidaritat amb Ucraïna s’havia de demostrar com a persones adultes, acceptant que tindria un cost i no mentint a la població fent-los creure que podria finançar-se amb els actius sobirans russos. Els francesos, òbviament, estaven exultants amb l’alternativa, perquè aquests eurobons seran el primer pas en el seu projecte de finançar el rearmament europeu mitjançant deute públic conjunt. En definitiva, la seva perenne ambició perquè Europa pagui per l’expansió del seu exèrcit i la seva indústria de defensa, ja que són els més ben posicionats per liderar el procés de construcció d’una independència estratègica.
Per tant, la derrota viscuda per Alemanya a Brussel·les no té precedent i això explica la immensa alegria dels federalistes europeus. S’ha de dir que la situació d’Ucraïna era un tema secundari en tot el debat, malgrat que els opinadors professionals que patim a les xarxes socials no facin més que insultar a Bart De Wever i l’acusen de ser un col·laboracionista rus. Divertida paradoxa de la història perquè l’independentisme flamenc fou col·laboracionista dels alemanys a la Primera i Segona guerres mundials. Ara, el cap de la petita i dividida Bèlgica ha lliurat una victoriosa batalla per la unificació d’Europa i la grandesa de França i, de retruc, ha aconseguit un compromís més sòlid i creïble amb la causa ucraïnesa que desbarata els actuals plans de Trump d’imposar la pau via la claudicació de Kíev.
