El catalanisme sembla que tingui una tendència històrica a mitificar les seves derrotes, fins a convertir-les en festa nacional, i infravalorar les seves victòries. Potser perquè vol deixar constància que les derrotes no són definitives i, en canvi, voldria que sí que ho fossin les victòries, i llavors totes li semblen insuficients. Sovint, per entendre el veritable abast d’una victòria del catalanisme és més útil observar com l’han rebuda des del nacionalisme espanyol que no pas com la llueix el mateix catalanisme. Ja va passar amb el primer d’octubre: una gesta extraordinària, una exhibició de civisme i de capacitat organitzativa (i de control efectiu del territori!) va generar un veritable pànic a l’Estat, fent-li fer coses que no li convenien, mentre que el catalanisme n’ha anat diluint l’orgull legítim, potser precisament perquè sent un moviment extraordinari no va tenir per efecte l’escac i mat. Però aquesta és una partida llarga, que fa segles que dura, i és tan absurd rendir-se quan l’adversari agafa avantatge com empetitir la satisfacció pels moviments propis importants.
Ara em fa l’efecte que el catalanisme mira amb un cert escepticisme desdenyós haver forçat (de moment) que al Congrés espanyol s’hi pugui parlar català igual que s’hi parla castellà. En canvi, aquest mateix fet ha estat llegit des del nacionalisme espanyol d’una manera apocalíptica, com un desastre per al seu projecte nacional. Perquè toca una cosa essencial. I tibant d’aquí surt, o pot sortir, tot. Certament, hi ha el perill que la promesa obtinguda per aconseguir una presidència socialista del Congrés es dilueix i s’encongeixi en la pràctica. Que el PSOE maniobri per no complir allò a què es va comprometre, amb argúcies de tota mena. Aquesta vegada hi ha un avantatge: això és una decisió del Congrés, que ja està constituït, no del govern. Per tant, es pot fer efectiva abans de la hipotètica investidura de Pedro Sánchez. I si no es fa efectiva la promesa, si s’aigualeix o s’ajorna, difícilment es podrà negociar la investidura: qui pactaria amb algú que incompleix els seus compromisos més comprovables i tangibles?
Tornem a l’alarma que això ha produït en l’opinió publicada espanyolista. La paraula més repetida en els articles apocalíptics és Babel. Ja té tradició, allò del Foro Babel. L’elecció de la història bíblica és més que significativa. El mite de Babel és que la diversitat lingüística és un càstig diví. Com que els homes volen fer una torre que arribi fins al cel, Déu castiga la seva ambició fent que parlin llengües diferents i no es puguin entendre. És un càstig, però és també una fórmula perquè no puguin fer allò que volen. L’aplicació política del mite de Babel és òbvia: el projecte nacional espanyol modern, que és un projecte supremacista, homogeneïtzador, feta a mida per Castella, no es podrà dur mai plenament a la pràctica mentre hi hagi diversitat lingüística. El seu projecte polític d’Espanya exigeix la marginació fins a la desaparició de les altres llengües (o el seu manteniment com a subsidiàries, menors, inútils). Per tant, la consagració al Congrés espanyol de la diversitat és, com en el mite de Babel, una forma de dinamitar el projecte nacional que tenen al cap des de fa com a mínim dos-cents anys i que no han pogut mai culminar de manera satisfactòria. Si al Congrés es parlen llengües diverses en igualtat, la seva torre de Babel no es podrà construir mai. I el tros que en tenen construït caurà per terra. No és simplement un efecte simbòlic. És al moll de l’os del projecte.
Deia Gaziel a les “Meditacions des del desert” que els catalans només serien espanyols en una Espanya que fos com Suïssa. No parlava només de llengües, però parlava també de llengües. Però deia també que aquesta Espanya resulta tan inconcebible per als veritables espanyols, de matriu castellana, com l’Espanya uniforme ho és per a les mentalitats catalanes. En teoria, parlant de llengües, que és parlar de política a Espanya poden passar tres coses. Una, que els esforços per imposar el castellà i marginar la resta de les llengües triomfin. No és una hipòtesi inimaginable, al contrari. Hi ha llocs on ha passat ja gairebé d’una manera irreversible. L’altra, que es mantingui amb tota la seva força la diversitat lingüística, i això porta a la impossibilitat de l’èxit complet del projecte nacional espanyol tal com l’hem conegut sempre. L’altra és que Espanya es reformulés a la manera suïssa. Gaziel ho veia impossible. No li faltava raó. És el que té al cap Pedro Sánchez? El seu Frankenstein és l’Espanya a la suïssa de Gaziel? En absolut. Pedro Sánchez té al cap saltar la primera tanca que té al davant i després ja pensarà com se saltarà la següent. Però l’aritmètica parlamentària ha servit aquesta vegada per posar de manifest d’una manera ben crua les mancances fundacionals i permanents del model polític espanyol. I ha generat oportunitats, segurament reversibles, però aprofitables. I com deia Cruyff, quan tens la pilota tu no la té el contrari. I si la tens la pots jugar. Si la té el contrari serà el contrari qui farà la jugada.
Certament, el fet que es pugui parlar català al Congrés espanyol no resol els problemes reals de la seva supervivència com a llengua viva d’ús social i de cultura. No és al Congrés espanyol on es lliura aquesta batalla, sinó a la societat catalana, a l’escola i al pati de l’escola, als bars, a la feina, a la plaça pública. La supervivència del català no es juga en el seu ús al Congrés. Força més, però tampoc principalment, en el seu ús oficial a Europa. Per a la llengua no és la mesura essencial, però tampoc no és irrellevant: ajuda a la seva visibilitat, al seu prestigi social, al seu reconeixement institucional que sempre hem dit que és una condició necessària però no suficient. Consagra també la unitat de la llengua, més enllà de la qüestió dels noms. Però la mesura és, en l’àmbit de la política lingüística, relativament marginal. En canvi, és importantíssima en la política general. Posa en qüestió el model del nacionalisme espanyol. És una bomba en els fonaments d’un projecte polític, hostil a la catalanitat. Des de Catalunya crec que ho hem valorat poc. Des del nacionalisme espanyol són més conscients del que significa. Per això la seva reacció apocalíptica. Podríem fer una antologia de frases tremendistes sobre com aplicar la fórmula de Babel al Congrés espanyol destrueix les bases del model d’estat nacional fallit que prediquen, a la francesa (tot i que ni França se n’ha sortit al cent per cent). Llegia en un article que amb l’episodi de Babel Yahvé inauguró la política lingüística: al dividir las lenguas impidió formar una comunidad política universal y unida. Aquesta comunidad política universal y unida que amb Babel esdevé impossible per ells es diu Espanya. Unidad de destino en lo universal. Una, grande y libre.
9
1
