Segurament mai no s’havia alertat tant sobre els perills que amenacen la supervivència de la llengua catalana. Acadèmics, activistes, escriptors, periodistes o professors, posen damunt la taula dia rere dia dades i raons que ho certifiquen. En moltes ocasions, són crits de desesperació davant l’evidència de l’agonia del nostre idioma. Perquè ells saben prou bé que la mort, o la degradació absoluta del català, significa la fi de la Nació. Qui els escolta?
No hi ha cap altre tema com aquest per constatar la mesquinesa dels polítics de casa, especialment dels anomenats “independentistes”. Són prou conscients de la situació (no ser-ho els col·locaria en la més pura idiotesa), però no volen fer res per evitar la ruïna de l’idioma. Les raons són purament de supervivència personal. No estan disposats a prendre cap risc perquè allò que preval sempre és no voler fer res que signifiqui una topada. Tot ha d’anar xino-xano, amb to hipòcritament amable i un somriure de conill.
Salvar el català passa indefectiblement per un conflicte lingüístic. No hi ha cap altra alternativa, ens agradi o no. El secret no és fer simpàtic el nostre idioma, és fer-lo una llengua de poder. Quin és el primer pas? Que els seus parlants l’exigim fermament allà on ens pertoca. I si cal encarar-se obertament amb els que actuen amb l’estil i l’ànima del colonitzador, fem-ho. No ens podrem estalviar la col·lisió perquè ens hi juguem, ni més ni menys, l’existència de Catalunya.
Encoratjar als catalans a mostrar aquest capteniment, ho haurien de fer uns dirigents polítics amb caràcter i patriotisme. Amb la força del seu exemple, podríem superar allò que deia Tàcit fa gairebé dos mil anys: “l’estigma de l’esclau és parlar la llengua del seu amo”. O algú dubta que no és aquesta la descripció més ajustada a la nostra realitat? Però el que tenim al capdavant és una gent mancada de qualsevol possibilitat per tal de capgirar res. Pensen que les seves limitacions i misèries, són les de Catalunya.
No exagerem quan diem que la situació és d’emergència. Només cal fer un tomb pels carrers de Barcelona per constatar com el català és absolutament inexistent en alguns dels seus barris i carrers. La deixadesa institucional i el poc tremp dels catalanoparlants a l’hora de fer valer l’idioma, ha provocat que bona part dels nouvinguts (siguin més rics o més pobres) el percebin com una nosa i adopten un posat desafiant i arrogant amb qui vol expressar-se en la llengua de la capital.
Davant un panorama com aquest, l’amabilitat l’hem de deixar de banda. Deixem de creure càndidament que hem de ser agradables per preservar el català. Cal ser durs i implacables en defensa de la llengua. I si això ens fa antipàtics serà un problema que hauran de resoldre aquells que venen amb aire colonial, no pas nosaltres.
Si Catalunya tingués uns dirigents disposats a jugar fort pel català, entre altres coses, activarien tots els mecanismes sancionadors que permet i empara el Codi de Consum de Catalunya. Multar bars, restaurants, empreses farmacèutiques o botigues 24 h farien que s’ho pensessin dos cops a l’hora d’ignorar la llengua del país que els permet guanyar-se les garrofes. A més a més, el govern autonòmic actuaria sempre dins la més estricta legalitat espanyola, que és una cosa que els plau sempre. Però, ai las! La realitat és que s’haurien d’enfrontar als lladrucs de polítics i mitjans de comunicació espanyols que posarien el crit al cel i començarien una “cruzada” la qual, només imaginar-la, fa escagarrinar les direccions dels partits nostrats. Ja ho veieu, el futur del català és a les mans d’aquests coquins.
