L’any 1998, quan es discutia la llei de política lingüística, el president Jordi Pujol va enviar un text a polítics de confiança del seu partit on els deia: “segles de persecució contra una llengua creen una situació psicològica difícil en la parlant de la llengua perseguida”.
Possiblement, en Pujol ha estat el darrer polític català que coneixia mínimament les febleses dels catalans, tot i que mai va procurar que les superéssim. Més aviat, les va fomentar per tal que pogués reeixir la seva política del peix al cove. El gos apallissat s’acontenta amb les molles.
La descripció que ell feia sobre l’aspecte psicològic del català, no era res més que el reconeixement dels efectes anímics que té sobre els seus parlants el fet de ser un poble decapitat i vençut, especialment després del franquisme. Qui més, i més a fons, ho va descriure i detallar de forma precisa fou el psicòleg Carles M. Espinalt. Mai no van voler, els poders de l’època Pujol, acceptar les seves encertades teories al respecte. Perquè furgar en les misèries?, pensaven.
Com que esmenar aquestes coses no ha estat mai una prioritat per cap, absolutament cap formació política del país, totes les campanyes que s’han fet per la promoció de la llengua catalana tenen un aire beatífic per tal de caure bé. Sempre destaquen que el nostre idioma és simpàtic i juganer, tot confiant en la bona voluntat dels forasters per aprendre’l. Mai no volen acceptar que, tret d’alguna excepció amb vocació poliglota, la gent que emigra a altres països per guanyar-se les garrofes, la llengua del país on va a raure, l’aprèn exclusivament per punyetera necessitat. I prou.
Aplicar aquest paradigma a Catalunya, suposa anar a un conflicte lingüístic que ara no existeix ni bon tros, malgrat els escarafalls “rojigualdos” que podem veure sovint entre nosaltres. El secret no és fer del català un idioma benvolent, és fer-lo una llengua de poder. I per arribar-hi, és irremeiable la col·lisió tot exigint-lo allà on li pertoca. És l’única forma per demostrar que els catalans som amos a casa nostra. Parlar l’idioma del feble, no és suggestiu per a ningú.
L’amabilitat cal deixar la banda. No podem ser tan càndids com per creure que només amb bones paraules i campanyes institucionals a TV3, preservarem el català. Cal ser durs i sense miraments. Recordem si no els flamencs. Un bon dia, tot veient l’agonia del neerlandès a la seva terra, van deixar d’entendre el francès.
Salvar una llengua significa ser antipàtic. No per vocació, sinó per obligació. Amb tot, aquest serà un problema que hauran de resoldre aquells que venen amb l’aire colonial per imposar el seu idioma, no pas nosaltres.
