La ‘ciudadana’ Anna Grau ha anunciat que abandona la política activa. Provinent de l’ultradretana Societat Civil Catalana –entitat que el periodista Jordi Borràs va despullar en un llibre mostrant els currículums d’alguns dels fundadors i els seus vincles amb el feixisme–, Anna Grau era fins ara la número dos de Ciudadanos, formació a la qual va entrar-hi convençuda que es menjaria el món i que en quatre dies tindrien Catalunya als peus amb el dogal al coll. Es passejaven per les televisions dient que Catalunya era al caire de l’abisme, i ara han fet un pas endavant. Gràcies a això, una brigada de Vox i PP n’està recollint les restes tot palesant que el matís diferencial entre els tres partits és el mateix que hi havia entre Franco, José Antonio i Vallejo-Nájera. Només cal veure com es manifesten plegats i com intercanvien votants i militants en cada contesa electoral.
Durant alguns anys, Anna Grau va col·laborar a Catalunya Ràdio i al diari Avui, però eren mitjans ‘massa catalans’ perquè el seu autoodi català pogués pair-los. Una dona com ella necessitava respirar ‘aire pur’ en un lloc on, d’acord amb José Borrell, hi visqui la gent ‘desinfectada’, la gent que parla ‘la lengua que entiende todo el mundo’. I, és clar, el va trobar a Madrid, a set-cents quilòmetres de la seva Girona natal. Madrid és la meca dels nacionalistes espanyols nascuts a Catalunya. N’hi ha molts. Els trobes en tots els camps. També en el periodístic. Anna Grau va començar a ‘desinfectar-se’ demanant la corresponsalia de l’Avui a Madrid, i, ves per on, va ser en aquesta etapa que em va donar mostres personals de la seva manca de professionalitat. Val a dir que ja me n’havia advertit un company seu del diari.
El 21 de gener de 2004, Dèria Editors, l’editorial que havia publicat la versió espanyola del meu llibre “Jo no sóc espanyol”, va organitzar una presentació a la llibreria Blanquerna de Madrid, que era plena de gom a gom, amb Xavier Cambra, Carles Campuzano, Iñaki Anasagasti i jo mateix a la taula. L’expectació venia esperonada probablement per l’espectacular impacte social que havia tingut la versió original a Catalunya, amb una mitjana de venda d’un exemplar cada deu minuts els dos primers mesos. Jo no tenia intenció de fer-me perdonar els orígens i després de la intervenció d’Iñaki Anasagasti, que el va definir com una “bomba democràtica”, vaig parlar de l’inalienable dret a la llibertat de Catalunya, de l’obvietat que “els catalans no som espanyols per la mateixa raó que els espanyols no són catalans” i de la instrumentalització que el govern d’Aznar feia d’ETA en benefici propi. En aquest sentit, vaig dir: “Si ETA no existís, el nacionalisme espanyol l’hauria d’inventar”. En sentir-ho, molts dels assistents van esclatar i alguns, abans d’abandonar la sala, em van insultar. L’endemà, el periodista Ferran Casas va fer-ne una crònica objectiva, fidel, detallada i extensa al diari Avui, i cinquanta dies després, el nacionalisme espanyol atribuïa l’11-M a ETA.
Però el 26 de gener, és a dir, cinc dies després, Anna Grau publicava al mateix diari una columna farcida de mentides i desqualificacions personals, fins al punt de canviar paraules de l’esmentada frase tot substituint “nacionalisme espanyol” per “Estat espanyol”, cosa que en canviava completament el sentit. Com és lògic, els demòcrates espanyols que hi havia a la sala no es van sentir al·ludits per la meva frase i hi van romandre tranquil·lament fins al final, i és que una cosa és el nacionalisme espanyol i una altra l’Estat sencer. Però hi havia més mentides en la columna d’Anna Grau, com ara que jo havia anat a Madrid a provocar –per a un ultranacionalista espanyol, tot català insubmís és un provocador– o que alguns dels personatges del llibre, transcorreguts cinc anys, no eren al mateix lloc ideològic. Talment com si s’haguessin tornat espanyols de cop. Quins, senyora Grau? Lluís Llach? Joel Joan? Salvador Cardús? Núria Cadenes? Lluís Gavaldà? Oriol Bohigas? Narcís Comadira? Isabel-Clara Simó? Joan Rendé? Maria Antònia Oliver?… O potser es referia a Joan Brossa, Tísner o Antoni Deig, que l’any 2004 ja eren morts?
El 3 de febrer, l’Avui va publicar la meva rèplica en la qual jo denunciava la mala praxi professional d’Anna Grau no només per les mentides que havia escrit sobre la presentació, sinó per una cosa encara pitjor: no hi havia assistit. No hi havia assistit! Recordo com si fos ara que la vaig veure entrar al final de l’acte, just quan ja acabàvem. La senyora havia ‘colat’ una columna a l’Avui sobre un acte al qual no havia assistit i, per tant, sense haver escoltat cap ni una de les quatre persones que hi havien parlat!
D’aleshores ençà, han transcorregut vint anys, vint anys durant els quals Anna Grau s’ha dedicat a canalitzar la seva autofòbia catalana i el seu supremacisme espanyol a través de mitjans diversos des dels quals ha fracassat en els intents de destruir la Plataforma per la Llengua i de fer carrera política. La Plataforma per la Llengua és avui una entitat forta i molt estimada a Catalunya, i Ciudadanos, amb ella de segona capitana, s’ha convertit en fum. No és estrany que ara, aterrida davant les eleccions del 12 de maig, marxi amb la cua entre cames. És Anna Grau, el viu retrat del fracàs.
