No existeix la fórmula perfecta per determinar la composició de l’òrgan que disciplina els jutges. En el nostre país el nomenament dels vocals del Consell general del poder judicial s’encomana en la seva totalitat al Congrés dels diputats i al Senat, malgrat que dels que han de ser escollits entre jutges en actiu res diu al respecte la Constitució. Imitant el que aquesta descriu per als vuit vocals que han de ser escollits entre altres juristes (de reconegut prestigi, afegeix), l’actual regulació orgànica del poder judicial estableix que també aquests ho seran per la majoria qualificada que s’utilitza per als altres: tres cinquenes parts del congrés i del senat.
Unes tan grans majories per a l’acord tenien molt sentit quan el sistema electoral aconseguia la finalitat per a la qual va ser establert: si el bipartidisme funcionava, l’elecció dels vocals no podia quedar en mans del partit que tingués la majoria a les cambres. Així es requeriria un cert grau de consens entre els dos grans partits, PP i PSOE, malgrat el que això significava la seva actuació rodet sobre qualsevol posició parlamentària minoritària, amb la conseqüent anomalia sobre el normal funcionament de l’òrgan que representa la sobirania popular.
Per què Europa s’escandalitza ara pel fet que Pedro Sánchez vulgui reformar el sistema d’elecció de manera que sols calgui, per adoptar l’acord, una majoria absoluta? Sense dubte en l’ànim de Sánchez pesa la pretensió d’evitar el bloqueig del PP, un bloqueig que s’allarga en el temps, però que també es dóna per part seva, perquè tots dos partits pretenen posar línies vermelles a l’altre. Ara el bipartidisme no existeix i això significa que a PSOE i PP se’ls hi suma el protagonisme que sempre han tingut els partits perifèrics, però també el d’altres actors estatals. El sistema pluripartidista potser permetria alleugerir les majories d’elecció, tot i que això no evitaria que continués essent un model en extrem polititzat, molt pitjor que el de sorteig (qualsevol dubte jutge s’ha d’entendre capaç d’ostentar el càrrec), rotatori i sense possibilitat de reelecció que crec l’òptim.
Sembla obvi que la reticència del PP per acceptar unes majories menys qualificades té a veure amb el fet de que amb un sistema d’elecció per majoria absoluta la probabilitat que un partit independentista li correspongués alguna vocalia seria més alta. I potser Europa tampoc veu amb bons ulls que aquesta eventualitat es produeixi per la mateixa raó, tot i que hem de recordar que el que fonamentalment reclama Europa és que el propi sistema canviï. Així les coses, el bloqueig continua.
