Aquest dimecres hi havia un ple rellevant al Congrés, on Pedro Sánchez se suposava que havia de donar explicacions sobre els casos de corrupció que afecten exdirigents tan rellevants del seu partit com dos exsecretaris d’organització. L’únic que ha fet ha sigut intentar circumscriure l’afer al terreny personal, per allunyar-lo del partit i que no passi de ser un cas de traïdors i pomes podrides a un de finançament il·legal. S’ha presentat com una víctima dels seus propis amics, s’ha carregat la presumpció d’innocència de Santos Cerdán, s’ha proclamat un “polític net” i ràpidament ha dirigit els focus cap al PP, amb menció directa a la policia patriòtica que diu que ell no té, amb el permís de Pegasus.
Tot era previsible. La qüestió de més interès era què dirien els altres. Fins on arribarien. De cada ple parlamentari amb rellevància política –que vol dir amb atenció mediàtica– surten algunes frases que els oradors porten curosament preparades. Cadascú amb el seu estil i amb el seu nivell. Aquesta vegada s’han sentit perles com el “manda huevos” d’Abascal i el “no venían a limpiar nada, venían a ensuciarlo todo” de Feijóo. En l’altre extrem, ha marcat la sessió el “nosaltres no som d’eixe bloc” de Míriam Nogueras. Una frase que diu moltes coses, però que no es transformarà sola en fets.
“Eixe bloc” és una de les dues meitats del règim del 78. Ara estan enfrontades, però en qualsevol moment –tot i que momentàniament sembli inimaginable– poden tornar a pactar. És el que més desitja l’establishment espanyol, que l’última cosa que vol és que les maniobres de les seves empreses surtin de la penombra enmig de batalla. Quan hi hagi reconciliació, els dos blocs passaran de necessitar els partits catalans a menystenir-los o criminalitzar-los, com han fet sempre que els ha convingut. La història és prou llarga –inclosa la més recent, la del govern de Pedro Sánchez–, per haver constatat que Espanya no escolta. Ni tan sols escolta realment un PSOE que admet que ha de fer de la necessitat virtut i que es limita a poca cosa més que la retòrica i fer aprovar lleis que no pot fer complir, com està passat amb l’amnistia. ERC i Junts ja ho han intentat prou. No se’ls podrà dir que no ho han provat també en l’etapa actual, que podia semblar diferent però que no ho és. Algú ha de deixar de fer veure que aquells pactes van servir per a alguna cosa a part de donar temps a la Moncloa a Pedro Sánchez. Del bloc, si no en surts hi ets comptat.
