Catalunya ja té nou Govern. Ha costat, però finalment ja està en dansa. I precisament perquè ha costat tant de tenir, amb unes negociacions d’allò més dures amb la “superesquerra hiperrevolucionària”, sobta vivament que tant la CUP com ERC hagin cedit alegrement al centre-dreta el control d’un departament clau en la “lluita de les idees” com és Ensenyament.
La totalitat de l’independentisme coincideix en què cal ampliar la base social favorable a l’Estat català. I això difícilment ocorrerà si les famílies amb pocs recursos continuen veient com l’escola dels seus fills continua igual de desatesa com ho està actualment. Les retallades, recordem-ho, no han afectat per igual l’escola privada o la pública. I és que vivim en un país en què una part de la ciutadania pràcticament només entra en contacte amb “el catalanisme” quan es relaciona amb l’administració, ja sigui quan va al metge, ja sigui quan porta el nen a l’escola. Per això sobta el perfil de la nova consellera del ram, provinent d’Unió. Realment s’ampliaran majories repetint les dinàmiques vigents?
Tothom s’omple la boca de l’èxit del model educatiu català, presentant-ho com un “pack” global d’allò més unitari, quan en realitat al país hi coexisteixen tres xarxes educatives clarament diferenciades. D’una banda, la dels Borjas i Matthews, per dalt; al mig, la de les Laies i els Pols, i per baix, la dels Jonathans, Marouans i Yanires. Fa temps que la Fundació Jaume Bofill té estudiat que el sistema educatiu català destaca per la seva manca d’equitat, tot i que el mainstream polític faci com si aquesta realitat no existís.
Potser sí, que des de la defensa a ultrança de l’escola privada es podran aconseguir majories més àmplies que les actuals. Potser sí, que en un moment “d’empoderament” ciutadà, s’ampliaran majories deixant l’educació en mans d’escoles que obliguen a pagar una quota notable a tal o qual fundació, establint una barrera socioeconòmica nítida entre uns i altres catalans. Potser sí, que els pares de rendes més baixes veuran que el procés és d’allò més inclusiu quan veuen que el seu fill no té cap possibilitat d’anar a una escola afavorida. Potser sí que el pare que porta el seu fill a estudiar en un barracó, de cop i volta es farà independentista.
El missatge oficial repeteix, constantment, que aquest procés servirà per millorar el benestar de les persones. En educació, la clau per a la configuració del futur país, de moment no sembla que sigui així. Constantment es repeteix el mantra que Catalunya ha de ser com Finlàndia, on el sistema públic escolaritza el 97% de la població. En paral·lel, afavorim sense rubor els maristes, els escolapis i l’Obra. I tot alhora no pot ser.
O potser és que a ERC i la CUP ja els està bé, aquesta triple xarxa educativa, en tant que molts dels seus quadres són usuaris de centres afavorits. Uns i altres, en un moment o altre, hauran d’explicar quin tipus de República pensen construir. Per ara, veient el destí de la cartera d’Ensenyament, no s’acaben d’apreciar matisos respecte la tan criticada CDC. L’oasi català, potser, era això.
