El món està canviant. Qui no hi coincideix? L’entrada de Trump a la Casa Blanca ho ha capgirat tot, i la sensació és que ara poc importa el que passi al Parlament, al congrés espanyol o a Brussel·les. Les nostres mirades estan més pendents de Washington, Moscou o Tel Aviv, que no pas del xou de Rodalies que protagonitzen els partits nostrats amb la rialla de Madrid.
Més enllà de la geopolítica internacional com a factor analític per interpretar allò que està passant, cal aprofundir una mica més. Hi ha una qüestió formal i de psicologia col·lectiva que no podem deixar de banda. Quan parlo de formes, m’estic referint a la creixent acceptació d’un estil polític dur i amb pocs miraments. Al pa, pa i al vi, vi. Després de dècades de discursos recaragolats i condescendents que perseguien el consens, avui les xarxes socials faciliten la propagació del discurs curt, directe, simple i televisiu. No cal llegir, només cal mirar. O estàs a favor, o estàs en contra. Els matisos, pels saberuts.
Tot plegat, ha generat un clima col·lectiu de rebuig cap a una manera de fer política que volia acontentar a tothom. Recordeu la “centralitat” com a fórmula per guanyar eleccions? Ara, qui s’anomena de “centre” hom el mira com si baixés d’Arbeca. Bona part de les societats occidentals s’ha afartat d’un estil hipòcritament paternalista que cantava les excel·lències de la globalització i la multiculturalitat. Quan existeixen barris a les grans ciutats europees on no es troba ni un bri de la cultura local i, a sobre, molts dels “nacionals” no poden ni llogar-hi un pis, què diantre penseu que votaran? Als “Podemos” de torn?
És clar que les descripcions com aquestes no agraden. Primer, perquè encaren amb la realitat. I després, perquè fan pensar com han enredat a gran part de la societat les elits polítiques, funcionarials i culturals amb els seus discursos passats de rosca. Només cal veure i sentir els parlaments que fan els “artistas” de cinema o teatre quan recullen un premi, i entendreu del que parlo.
Fan gràcia les expressions utilitzades pels que diuen combatre aquest nou estil polític del qual parlo. Amb aire savi, sentencien sobre l’èxit de l’anomenada extrema dreta: “donen solucions simples a problemes complexos”. Oi tant! Però el problema rau que els “altres”, les solucions que poden donar, no les entén ningú perquè utilitzen una retòrica més pobra que els captaires que trobem a les cantonades de Barcelona. De fet, n’hi ha alguns (sobretot quan hom veu als seus diputats del Parlament de Catalunya) que amb prou feina arriben a coordinar subjecte, verb i predicat.
Aquest és el paradigma que tenim davant del nas. L’entén l’independentisme català? Si volem tenir la raó, seguim amb “Palestina”. Però si volem tenir el poder, fem costat a “Israel”. Al capdavall, l’un i l’altre representen conceptualment millor que cap els dos bàndols en lluita. Jo, trio “Israel”.
