No sé com es pot governar bé Catalunya i fer la independència ara alhora, com clamen Jordi Graupera i Clara Ponsatí al vídeo que han llançat per cridar la gent a la conferència que faran el 23 d’abril. Vull conèixer la seva resposta perquè jo, sincerament, parteixo de la idea que no es pot sense quedar atrapat en el processisme.
És cert que, ens agradi o no, i a molts no ens agrada, el panorama polític que ens ha deixat el processisme ens condemna a tornar a refer les costures en la relació representants- representats que van rebentar després de l’1-O, i això porta temps. Sempre he dit que jo no veig la forma de fer la independència només des de fora de les institucions que, certament, són autonòmiques i per definició ens van en contra. Es necessita un poder polític com a mínim a favor del clam al carrer i en un moment donat contra aquestes mateixes institucions, i això a curt termini no s’aconsegueix, perquè ningú aconsegueix saltar del no-res a la majoria absoluta o a condicionar la resta de partits perquè s’hi comprometin.
Què es fa, al Parlament, mentrestant? Com es treballa per la independència des de l’oposició? Quin fil conductor es pot adoptar? Aquesta és la qüestió que Graupera, Ponsatí i qualsevol que es presenti a les eleccions al Parlament com a independentista ha de respondre. I després d’escoltar Ponsatí a TV3 afirmar que calen estructures noves independentistes “de llarg termini” em sorgeixen tot de dubtes, perquè hi ha un munt d’incentius a la política catalana perquè els representants polítics facin que aquest llarg termini sigui com més llarg millor.
La idea de primàries, que molts dels que em llegiu sabreu que vaig defensar des del començament, precisament pretenia fer que la gent disposés d’una eina no només de triar els millors polítics possible per a representar-nos sinó també per fiscalitzar-los un cop a les institucions si no feien allò que s’havien compromès a fer. Però va topar amb (com a mínim) dos inconvenients.
El primer, i més obvi, va ser que era una proposta força etèria, que no es podia ancorar en les estructures d’un sistema polític que va en línia contrària. És un sistema que limita moltíssim l’acció política dels votants, reduint-la pràcticament a una cosa, votar cada quatre anys. L’efectivitat d’una iniciativa d’aquest tipus, doncs, depèn del voluntarisme i les bases de primàries, com les d’altres partits, no som immunes al sectarisme.
El segon inconvenient, derivat del primer i probablement el més important, és que la cultura política d’aquest país necessitava molt de temps per fer seva aquesta iniciativa (si ho arribava a fer mai). El que penso que la major part de la gent no especialment apassionada de la política buscava era simplement algú diferent a qui votar. Era tan fàcil com això. Ho demostra també la trajectòria de Podem. I si volien això, era millor que fos algú conegut, perquè pel contrari es necessitaven molts més recursos, que en una iniciativa nova ja són per naturalesa escassos, per donar-lo a conèixer. Si Jordi Graupera era qui més opcions tenia, doncs, de guanyar les primàries, aquests dos inconvenients feien que el més fàcil fos haver presentat candidatura directament, fos a Barcelona o després, el 2021, al Parlament de Catalunya. Perquè en política, com en tot, generalment tot el que és important, costa d’aconseguir, però no necessàriament tot el que costa d’aconseguir és important.
A ‘Alhora’ poden haver trobat la resposta al segon inconvenient. L’abstenció a les eleccions espanyoles pot reflectir moltes coses, però sobretot reflecteix que l’electorat independentista està orfe de representants. El que no està tan clar és que també reflecteixi que estaria disposat a renunciar a votar per sacsejar el sistema autonòmic, havent-hi noves iniciatives que abans no hi eren. Independentment que hi hagi qui pensi que una iniciativa de Clara Ponsatí, que forma part d’una generació de polítics que no es pot considerar nova ni lliure de pecat. Una Ponsatí que ja va veure en primàries els inconvenients que dic, des del principi, i que al final va ser l’única al Govern que va tenir la decència de plantar-se davant de la policia al seu col·legi electoral el dia del referèndum i ha parlat sempre clar, això és el que queda al subconscient del votant mitjà.
Són gent, aquest votant mitjà, que no es quedarà de per vida esperant que s’alineïn els astres perquè cent persones impol·lutes sense passat polític, cosa que no passarà tampoc amb la llista de l’ANC, registrin una associació d’electors, obtinguin 50.000 avals a Barcelona i aconsegueixin donar-se a conèixer amb una sabata i una espardenya. Perquè potser abans que passi els socialistes ja hauran acabat de passar-nos la piconadora espanyolitzadora per sobre.
A més, sí que hi ha coses noves en aquesta iniciativa, perquè si no, no seria precisament el que s’ha comentat més a les xarxes i als mitjans de comunicació: la gent, per escoltar la seva proposta ha de pagar una entrada. En altres paraules, s’assegura, en certa manera, que només hi assisteixin els que reben amb tan bons ulls aquesta proposta que estan disposats a sufragar-ne l’acte inaugural. Això no ho veiem al nostre país. Cap partit ompliria un teatre de gent que no tingui a sou o vulgui estar-ho fent pagar l’entrada. I això també confirma que no compten amb padrins ni l’abric del sistema, que haurien pagat l’acte per omplir-lo més fàcilment. Potser això és l’única garantia a la qual es poden agafar els seus simpatitzants per assegurar-se que no entraran fàcilment a la roda processista. Al cap i a la fi, ni tan sols una llista de gent anònima pot garantir-ho, perquè si entres al Parlament, la travessa pel desert a l’oposició t’allunya de la teva activitat professional fins, potser, un punt de no-retorn que t’influeix per quedar-t’hi.
El que tinc més clar és que el fet que hi hagi més competició per fer-se amb el vot independentista és positiu, i de moment és l’única garantia de fiscalització que tenim, la que ofereix el sistema (sí, espanyol), de base. És el que va motivar que hi hagués referèndum el 2017: la por de quedar per darrere de l’altre. En un moment en què tots els actors polítics amb representació han confluït en el reformisme espanyol, i per tant han format un oligopoli, hi ha més opcions que hagin de tornar a posar la independència al centre, o que, al contrari, hagin de defensar la pacificació de forma desacomplexada, amb els costos que això pugui comportar. Serà aleshores quan serem tractats una mica més com a adults, i això és un pas imprescindible per poder triar de forma realment lliure governants que realment no es facin enrere si es comprometen a fer la independència.
