Quan Émile Zola va publicar el seu cèlebre J’accuse l’any 1898, no només defensava un innocent condemnat sense proves: assenyalava un sistema corromput per la por, els prejudicis i l’abús de poder. Més d’un segle després, lluny del París de la III República, però amb molts paral·lelismes, el cas BPA ens recorda que el crim d’estat no és patrimoni del passat ni exclusiu de les grans potències.
Els dos casos segueixen el mateix patró. Alfred Dreyfus, capità jueu de l’exèrcit francès, va ser condemnat el 1894 per alta traïció en un procés militar basat en proves falses, manipulat per una cúpula militar que necessitava un culpable ràpid i adient. La veritat —sabuda per alguns des del primer moment— va ser silenciada per protegir els interessos de l’Estat i el prestigi de les institucions. Tot plegat amb l’ajuda d’una premsa acrítica i d’una opinió pública alimentada pel soroll de consignes patriòtiques i antisemites.
L’any 2015, a Andorra, estat de dret institucionalment neutral, es va viure un episodi que, salvant les distàncies històriques, mostra mecanismes semblants. La nota del FinCEN, acusant la BPA [Banca Privada d’Andorra] de facilitar el blanqueig de capitals, va desencadenar una resposta immediata i contundent per part de les autoritats andorranes: intervenció fulminant del banc, exclusió de la direcció, empresonament del seu conseller delegat, destrucció de valor i danys irreparables a treballadors, accionistes, clients i famílies. Sense judici, sense defensa, i sense contrastar les proves. Un procés sumari executat amb obediència enmig d’un soroll mediàtic demolidor.
Com en el cas Dreyfus, la raó d’estat es va imposar al dret. En el cas BPA, aquesta raó d’estat amaga pràctiques que escapen al control democràtic. Es va criminalitzar el banc, sabent que aquest no tindria ni veu, ni aliats, ni capacitat de resposta. La impunitat del poder es va imposar amb una fredor calculada.
No parlem només d’injustícies o d’errors. Parlem del pitjor dels crims: del crim d’estat basat en l’abús de poder. És el més temible, perquè no té límits. Perquè el comet qui té impunitat contra aquell que es troba indefens. Perquè el seu exercici no està subjecte a cap fre judicial, ètic, ni institucional. I perquè sovint és executat per aquells que haurien de protegir els drets i les llibertats dels ciutadans, no pas destruir-les. És la versió més sofisticada i perversa de la violència: la que es disfressa de legalitat i s’exerceix amb la força de l’estat.
La narrativa oficial es va blindar. Els canals judicials van quedar subordinats a una decisió política prèvia. I, com en el cas Dreyfus, el relat es va construir des del poder i va ser amplificat per alguns mitjans sense capacitat —o voluntat— de qüestionar-lo.
L’Estat andorrà ha fet tot el possible per no escoltar, no veure i no parlar de les proves que desmunten la versió oficial. Ni tan sols dels resultats de la Comissió d’Investigació de Congrés de Diputats espanyol. Qualsevol intent de posar damunt la taula evidències sòlides, testimonis, documents o fets contrastables que demostren una operació orquestrada des de les clavegueres de l’Estat espanyol —i possiblement amb la col·laboració d’alguns ressorts del mateix Estat andorrà— ha estat ignorat i silenciat. L’Estat prefereix no obrir aquesta porta, perquè sap que darrere hi ha interessos, complicitats i responsabilitats que no pot assumir.
Dreyfus va acabar rehabilitat després d’una dècada de combat i de coratge. El cas BPA encara no ha estat resolt judicialment, però les conseqüències ja són irreversibles. Un banc destruït, reputacions afectades, i un Estat que encara no ha tingut el valor de mirar enrere.
Aquests dos casos ens mostren que, fins i tot en societats que es volen democràtiques, la veritat pot quedar segrestada per l’interès polític. Que el poder tendeix a protegir-se, encara que sigui a costa de la justícia. I que quan això passa, cal aixecar la veu.
Els crims d’estat no prescriuen. La dignitat, com la veritat, pot ser perseguida, però mai derrotada. El darrer jutge és la història i, amb tot el que se sap i se sabrà, aquesta no s’escriurà des del poder.
