El procés penal materialitza un dret en aparença incomprensible, però sense el qual la tutela judicial reconeguda a les Constitucions no seria efectiva. Es tracta del dret de l’encausat a no declarar-se culpable, el que equival al dret a mentir. Una materialització d’aquest dret l’hem vist en el procediment seguit contra Mas, Ortega i Rigau pels fets del 9N, quan s’ha impedit (per fiscalia i per la seva defensa) posar en la tessitura de dir veritat com a testimoni a Francesc Homs, a la vista de què en una causa connexa les seves veritats testimonials el podrien, injustament, perjudicar en tant que encausat.
Tanmateix la tessitura processal complicada se l’ha trobada Artur Mas, pel fet d’haver de ser al mateix temps responsable i no, culpable i no en els fets que s’enjudicien, doncs d’una banda arriscava ser considerat inconseqüent pels seus adversaris però sobre tot per alguns dels suposats afins, i per l’altra arriscava una inhabilitació que potser uns i altres desitgen per obscurs motius.
El retret que s’ha fet a Artur Mas és que davant del Tribunal hagi assumit sols la seva responsabilitat política, defugint-ne la jurídica, tot apel·lant a la manca de claredat del Tribunal Constitucional en les seves prohibicions i al protagonisme pres pel voluntariat a partir del dia 4 de novembre. Però ni és cert que, almenys en l’estricte àmbit penal, una responsabilitat porti a l’altra necessàriament, ni em sembla massa edificant que se li demani el sacrifici de desaparèixer de l’acció política (per la condemna segura d’inhabilitació que comportaria auto-inculpar-se); sobre tot perquè els que critiquen i ho demanen des del seu bàndol han arriscat molt menys des de plataformes suposadament més radicals (ERC, per exemple), o senzillament no arrisquen res, ja sigui perquè s’autoexclouen de la carrera política futura (Puigdemont) o perquè, fent-ho des de l’opinió publicada i per molt que es digui que la democràcia espanyola ha emmalaltit, saben que són poques les ocasions en què opinar no surt de franc.
Es podria objectar des d’altra òptica que en els fons els comportaments de defensa són símptomes de què cap dels protagonistes, ni els que critiquen ni els criticats, es creuen que la independència sigui a tocar. Si fos així tant els faria una inhabilitació d’un Estat que no pensen reconèixer a curt termini i que ja des d’ara no consideren legítim. Obeeixen els Tribunals perquè saben que la cosa, com a mínim, va per llarg. I des d’aquest punt vista, Artur Mas, en el seu procés penal té dret a no declarar-se culpable, el que és tant com dir que té dret a mentir. ¿Per què hauria de convertir-se el pas al costat que un dia va fer el President per garantir la unitat independentista en un pas enrere definitiu que, per altra banda, condemna el procés a la irrellevància en prescindir de la seva peça internacionalment més creïble? Perquè ell és la personificació del relat d’un país que ha esdevingut anímicament desconnectat, gradualment més lluny d’aquesta Espanya que no ha entès que sense Catalunya la seva pròpia realitat desapareix. Per tot això crec que ha estat un encert la línia argumentativa de la defensa de Mas, d’Ortega i de Rigau, fins i tot si hi han exercit el processalment legítim dret a mentir.
