Catalunya i Espanya són dos països diferents fins i tot quan no s’ho proposen. Per això, en unes eleccions que anaven de decidir qui governarà Espanya, han votat de dues maneres radicalment diferents. Més que mai. Sense Catalunya, PP i Vox tenen una majoria absoluta folgada, mentre que al Principat PSC-PSOE i Sumar han tret més de la meitat dels 48 escons que ens representen a Madrid. Amb ERC i Junts, els escons que rebutgen el govern que volen els espanyols són 40 contra 8.
Tal com s’esperava, doncs, les eleccions d’aquest diumenge han resultat ser molt semblants a les del 2008. “Que ve la dreta” i la resta no importa. Però amb una diferència molt substancial. En aquelles eleccions, com aleshores, va guanyar el PP a Espanya i el PSOE a Catalunya. Però amb els resultats d’ahir, i com a novetat, si Catalunya fos independent, la dreta i l’extrema dreta tendrien majoria absoluta a la resta de l’Estat. Així doncs, ha estat la mobilització de l’electorat català la que ha acabat decidint les eleccions i frenant l’extrema dreta.
El nefast resultat dels partits independentistes, per anunciat, gairebé no és notícia. La sagnia de vots ha duplicat la que varen patir a les municipals. I és nefast globalment, tot i que en realitat el desastre és imputable en grau més alt a ERC. Però que Junts hagi sortit millor parada, no és tan bona notícia com volen fer veure. Diu molt poc d’un partit que vol ser alternativa que no hagin recollit ni un sol vot dels que ha perdut ERC i hagin quedat per darrere en vots malgrat l’empat a escons. I què dir de la CUP, que directament ha desaparegut del Congrés…
El PSOE pot donar les gràcies als independentistes, que li han fet la campanya a Catalunya. Jo crec que si haguessin renunciat a fer campanya per ells mateixos haurien pogut tenir encara millors resultats. Els socialistes no només han aconseguit, juntament amb Sumar, els mateixos escons que el 2008, sinó que han guanyat més vots dels que ha perdut ERC. Tots, també els que han fet campanya per l’abstenció activa, han acabat ajudant a aquesta victòria tan rotunda dels socialistes. Perquè ha calat el relat que a aquestes eleccions calia castigar els independentistes. I votar el PSC-PSOE, encara que sembli estrany, ha acabat essent la forma com molts han exercit aquest càstig evitant alhora mals majors.
L’abstenció, senser ser massiva, ha pujat 6,7 punts (uns 326 mil vots) mentre a tot l’Estat baixava, cosa que és només imputable a la revolta d’una part de les bases independentistes. Així i tot, no supera els nivells de les altres dues eleccions amb menys participació de la història (2000 i 2016), que es varen celebrar en contextos radicalment diferents. En canvi, el vot nul i el vot en blanc han tengut una incidència molt modesta.
Al cap i a la fi, la seua desfeta no ha impedit que els partits independentistes siguin necessaris per impedir el govern del PP que volien els espanyols. Votar ERC sempre va ser percebut com una forma indirecta de votar el PSOE. Però Junts ha dit que no investiran Pedro Sánchez si no és a canvi de coses que no passaran mai. Per tant, de moment Espanya corre el risc de passar tota la presidència europea sense un govern efectiu. Catalunya ja sap què és això, ja que no té un govern efectiu des del 27-O.
Potser la paradoxa d’aquestes eleccions és que amb els independentistes fora de joc i gairebé escombrats del panorama electoral, la possibilitat i la necessitat de la independència és més viva que mai. Perquè no es pot pretendre que visquin sota el mateix govern –a la força- dos països tan diferents, que voten projectes tan oposats. La incompatibilitat entre les aspiracions nacionals d’uns i altres ja és massa gran. Fins al punt que està fent ingovernables els dos països.
Qui sap si al final serà la dreta espanyola que demanarà la independència de Catalunya. L’independentisme ha advertit reiteradament que Espanya no pot privar els catalans d’una democràcia digna de tal nom sense lesionar la seua pròpia. Tots dos països serien més democràtics si no haguéssim de compartir govern a la força. Perquè ja hem arribat a un punt en què la negació de l’autodeterminació de Catalunya impedeix també l’autodeterminació dels espanyols, que per ara no sembla que puguin tenir el govern que han votat massivament.
43
3
