Llegeixo amb un punt d’estupefacció l’article que Àstrid Bierge ha publicat en aquest diari sobre la proposta d’Alhora per una doble xarxa educativa. Comença l’article dient que és una proposta políticament equivocada i tècnicament impossible i acaba l’article posant un exemple d’un cas en què ha estat tècnicament possible i fent una proposta política que és, de facto, una doble xarxa. Entremig, sosté que la proposta que fa Alhora és una proposta temorosa i que les seves propostes —totes, tret de la darrera, que li cedim per si la vol liderar, dins del programa sobre llengua i educació amb què Alhora es va presentar a les eleccions del 2024— fan por als enemics. Potser hi ha sectors de l’independentisme que els fa por reconèixer això i haver de desmuntar segons quins discursos.
Val la pena aclarir dues idees de base:
Una: a Catalunya no hi ha hagut mai immersió lingüística, sinó un model de conjunció. Un model de conjunció vol dir que no separes els estudiants per raó del seu coneixement lingüístic. En canvi, un model d’immersió, com diu el seu nom, és un model en què l’estudiant és immers en un món en què la llengua és omnipresent: a l’aula, als passadissos, al menjador, al pati. És un model ideal per aprendre una llengua que no parles i per recuperar-la quan està en procés de minorització. Els dos models —conjunció i immersió— es poden donar simultàniament, però a Catalunya mai no ha passat.
De vegades, perquè hi ha lloc on els catalanoparlants són o han estat majoria social, s’ha donat una mena d’immersió natural. Altres vegades, si el nombre de catalanoparlants era prou alt, l’escola era prou compromesa, els pares que no parlaven català n’estaven prou convençuts, el moment polític de prestigi de la llengua era alt, no hi havia internet, i les sèries del Super3 eren les més llamineres, es podia produir una mena d’ambient que s’assemblava més o menys a una immersió en algunes escoles d’alguns barris d’algunes comarques del país.
Altrament, el que hi ha hagut, i de manera creixent des de l’any 2000, especialment per l’onada migratòria de països de parla castellana, és una escola bilingüe, on l’ensenyament del català va en retrocés, i on l’ús hegemònic del castellà en l’àmbit social es trasllada als espais informals de l’escola, de manera que l’escola ha esdevingut un espai de socialització del castellà, un espai gairebé immersiu, amb algunes classes en català. Tothom qui té fills en edat escolar sap de què parlo. L’escola castellanitza els catalanoparlants i ensenya a tot estirar un català rudimentari, sense espontaneïtat, i castellanitza la resta.
Hi ha excepcions, és clar: un 17% dels centres de primària i un 15% dels centres de secundària (diuen que) fan un 75% de classes en català. Tota la resta, menys. Consti que aquest 15% i 17% no es refereix als alumnes sinó als centres: normalment són llocs on hi ha majoria de catalanoparlants d’entrada i llocs poc poblats (Terres de l’Ebre, paradigmàticament). És a dir, en nombre d’alumnes encara són menys, i allí on faria més falta, allí on el català és molt poc present al carrer, encara menys.
Si creieu que això s’arregla amb inspectors, amb famílies catalanes denunciant professors i aviam què en diuen els jutjats, esperant a ser independents… endavant les atxes i ja ens trobarem en un altre moment del camí. Segur que estem d’acord en altres coses.
Però hi ha una alternativa, és tècnicament, legalment i políticament possible. Si els espanyols encara no han reaccionat a la contra, que és el que l’Àstrid Bierge diu que necessita per saber que una cosa és políticament bona, és perquè no coneixen la proposta i perquè no ens heu votat prou encara. Doneu-nos regidors i diputats, i veureu qui vol polititzar el conflicte que tots vivim privadament. Mirarem de començar a solucionar-ho a les municipals del 2027, on presentarem candidatures, i on condicionarem els pactes de govern a no pactar amb el PSC i a impulsar una regidoria de política lingüística, que concentri un 10% del pressupost, que financi vetlladors lingüístics com els de la Bressola als espais informals de les escoles: menjadors, esbarjo, extraescolars.
L’alternativa és aquesta:
Promoure una doble xarxa escolar —i no pas una doble línia. És una alternativa expansiva, que pretén fer un salt del 17% i 15% actuals a —estimablement— un 60% d’entrada. (En realitat, però, si pensem que mai hi ha hagut immersió, seria un pas del 0% al 60%.)
(Un aclariment: una doble línia vol dir dues aules en cada escola segons llengua, com al País Valencià ha passat. Això fa que el castellà sigui la llengua vehicular fora l’aula. Una doble xarxa vol dir escoles diferents. Fonamental diferència).
De les experiències al País Basc, de la consulta al País Valencià i de les tries a les Illes Balears sabem una cosa que també indiquen les enquestes al principat: hi ha més famílies amb fills a favor de la immersió —i d’un ensenyament del català eficaç—, que famílies catalanoparlants. Molta més, de fet.
Perquè hi hagi immersió, que vol dir 100% en català dins i fora de l’aula —tret de les assignatures de llengua estrangera—, tots els lingüistes saben que necessites l’aprovació dels pares. Altrament, la mena de presència que han de tenir el docent i referents lingüístics i personal de les escoles no és possible.
El que necessites és que el model immersiu sigui el model d’incorporació al cos social —això: el fet identitari, la voluntat de pertinença, la possibilitat de pertànyer, és el que ha empès el model d’ensenyament de l’euskera molt més enllà de les fronteres dels parlants (la situació de l’euskera és molt pitjor que la nostra, i les dades sociolingüístiques ensenyen que el model està funcionant: incorpora parlants en comptes de perdre’n. Ho dic en resposta a les preguntes retòriques que l’Àstrid fa sobre aquest model, que acaba amb un “oi que no?”, que em fa pensar que ho ha suposat, però no recercat). Tot és lent i difícil, i ningú no es fa falses il·lusions però avancen. Nosaltres també podem avançar, sense fer volar coloms, sense amagar el cap sota l’ala, sense fotre’ns un tret al cap.
Per tant, una primera xarxa d’escola immersiva allà on els pares ho demanin —garantir aquest dret, oferir aquest model des del govern, i no des de les direccions de les escoles, sempre a mercè de les pressions, prejudicis, febleses del context. Oferir-lo sobretot en els llocs on fa més falta, posant-hi tots els recursos, demostrant-ne la vàlua econòmica i social (algú que llegeixi aquest article en dubta?).
Fixeu-vos que al final de l’article de l’Àstrid Bierge ens diu que ella coneix un institut on, “amb només un grapat d’alumnes de família catalana”, diu: “Com que el pla lingüístic era ambiciós i el claustre anava a la una a l’hora de fer vinculants les regles, gairebé ningú les qüestionava.” És a dir, que malgrat el que diu més amunt en l’article, és possible fer-ho en llocs demogràficament adversos. Però més important encara, després, en el camp de les propostes, diu: “Dissenyar i difondre un pla lingüístic de centre ambiciós que pogués servir de model.” Si aquest “model” es comencés a expandir, no tindríem, de facto, dues xarxes? L’actual i la del model. Esclar que sí! Fem un model i expandim-lo! No estaríem intentant estendre’l per tot arreu? Exacte. Però que ho promogui la política, que el conflicte l’absorbeixi la política i se’l faci seu, i no pas els directors, els mestres, els tutors. Portem el conflicte on toca, encarem-lo, i guanyem-lo.
Molt bé: suposem que el 60% de les escoles ara volen el model A. Què fan les altres? El model actual de vehicularitat. Com bé diu l’Àstrid Bierge, les lleis catalanes no només parlen d’hores lectives, també diuen que cal garantir que els estudiants són competents en les dues llengües oficials, i aquesta escola no seria menys.
El que Alhora proposa és que aquesta segona xarxa pugui decidir com complir aquests objectius segons la direcció del centre (és a dir, que ho pugui fer sense immersió, com ho fa ara el 100% de les escoles i instituts), però amb un afegit, que és l’avaluació externa. Soc
Soc conscient que a l’Àstrid Bierge i a altra gent li agrada més parlar d’inspecció i sanció, perquè sembla que fa por. Però crec que és perquè no són conscients que a Catalunya hi ha milers de centres educatius i vora cent mil docents. En canvi, una avaluació externa permet avaluar el nivell de llengua de manera universal —i no només una mostra, com es fa ara—. I de manera igualitària, i no segons les notes que els centres posen als seus alumnes. Es pot fer en diversos moments: a 3r de primària, a 6è de primària i a 3r d’ESO, per exemple. De manera que els resultats d’un centre sí que condicionarien la inspecció i la sanció posterior, l’oferiment de recursos per pal·liar-ho, la denúncia de la vulneració dels drets dels infants a conèixer la llengua, la interacció i sensibilització de les famílies i la introducció de mesures immersives per tombar el centre cap al model A. Et permet adreçar els problemes allà on són, i de la naturalesa que siguin en cada cas, i no muntar un cos de 500 inspectors que vagin pel país a omplir informes i formularis —cosa que ja es fa ara i no serveix de res perquè l’inspector, igual que els mestres i les direccions, acaba buscant el camí de menys fricció. És tot comèdia.
A més, l’avaluació externa de llengua posaria l’ensenyament del català al centre de la conversa pública, al centre de l’acció educativa dels centres, i seria un barem permanent per fiscalitzar l’acció del departament.
Per cert, que això també serviria per detectar els llocs on la resistència és de naturalesa política, tractar-la ad hoc, fins i tot amb les mesures que l’article de l’Àstrid Bierge proposa, i reduir-ne els efectes. Tenir conflicte i solucions allí on realment són: reduir-los a la seva realitat social. En canvi, en el model actual, una família denuncia una escola, això escala al TSJC, acaba al TC, i aviat tindrem la sentència que obliga el 100% dels centres a fer un 25% de classes de castellà com a mínim —cosa que passa a gairebé tots els centres avui dia, i que es convertirà en el 75% a partir de la sentència en la majoria de centres. El principal problema que té el català a l’escola no són les famílies, és l’estat espanyol i donar-los el sistema empaquetat mentre ens tanquem en escoles concertades i llocs de majoria demogràfica és un suïcidi.
Podem fer veure que aquesta no és la realitat del país. Però l’és i no ens ha de fer por encarar-la tal com és. Aferrar-nos el model sorgit del pujolisme dels 80 perquè recordem la nostra infantesa o perquè ens fa cosa trencar el tabú és la mena d’actitud política que ens ha dut al cul-de-sac on som. Hem de canviar les coses de dalt a baix, i l’educació és el lloc per on hem de començar (i no només amb la llengua).
Hi ha un model nou, possible i útil, que ens farà fer un salt endavant com no hem fet en dècades. Serà difícil, serà lent, i serà políticament un camp de mines. Per això hem fundat un partit polític per fer-ho: sabem que els existents fa dècades que fan veure que no passa res, mentre el català desapareix de moltes escoles.
Per acabar, estic d’acord amb l’Àstrid Bierge que fins que no siguem independents, tot són pedaços temporals. Però la raó no són només les polítiques que podríem fer —de fet, d’entrada, si demà fóssim independents, el primer que faríem és expandir la immersió per fases, és a dir, una doble xarxa, però amb l’afegit de la descastellanització vehicular del país. La raó també és que els pares han de saber que els fills viuran en un país on saber català importa més que saber qualsevol altra llengua. I això només passarà amb la independència.
Si volem una nova acumulació de forces, cal polititzar els conflictes, i també governar per fer que allà on tenim poder, el país avanci. El contrari que ara.
Vull donar les gràcies a l’Àstrid Bierge per adreçar una de les nostres propostes. No passa sovint al sistema mediàtic català, tan depenent de subvencions. També vull agrair el canvi de to del primer al segon article: el segon respon a algunes de les coses que diem realment, i no només al que l’autora creia que dèiem. Podem estar en desacord, podem estar tots equivocats, però així avancem.
