Vaig entendre la necessitat d’una doble xarxa educativa quan, buscant escola per al meu fill, em vaig veure escoltant què es parlava al pati. Les escoles tenien projectes lingüístics en català, però a la majoria de centres al pati es parlava més castellà que a Tordesillas. És especialment revelador de la magnitud del procés d’assimilació sostingut per la institucionalitat espanyola i normalitzat per la inacció catalana: l’única garantia, llunyana, que tens que un alumne surti de l’educació pública socialitzant en català, llengua oficial, és que tu mateix investiguis l’escola d’amagatotis.
La primera intuïció és que cal “fer complir” la immersió lingüística. Al cap i a la fi, molts som catalanoparlants gràcies a l’escola. Però si avaluem què ha portat a que només un 15% de les escoles i el 17% dels instituts de Catalunya practiquin una cosa similar a la immersió —concentrats majoritàriament en zones on el català manté presència demogràfica sòlida—, veurem que aquella immersió no era fruit del compliment de cap model, sinó d’una combinació molt més fràgil: la mida petita de l’escola, la composició sociodemogràfica majoritàriament catalanoparlant, l’activisme conscient d’alguns mestres compromesos amb el projecte de país i el consentiment tàcit dels pares.
A això cal sumar-hi la pressió demogràfica de la immigració, internet i mitjans de comunicació on les llengües majoritàries tenen hegemonia, i un empitjorament de la formació del nou professorat, que no tenen competència lingüística suficient o que canvien al castellà a la primera dificultat comunicativa sovint no és conscient del seu paper en la reproducció social de la nació. L’administració catalana ha dimitit de tot el que podria haver fet, de manera que ara ens trobem que per fer complir la immersió hem de posar a la primera línia del conflicte els professors i les direccions de centre, perquè cal una intervenció constant a totes les esferes de l’escola, com es fa a La Bressola, que és el model genuïnament immersiu (aula, pati, menjador, extraescolars). I això en el marc d’una ofensiva espanyola total ―amb pares contraris a la immersió inclosos― no és viable. Encara que els inspectors es posessin a sancionar sense parar, quan l’incompliment és la norma i no l’excepció, és el sistema el que falla.
A més, fer funcionar la immersió parteix de la fal·làcia que és part del problema: que hi ha un consens sobre la immersió que no existeix de forma explícita, basat en allò que som un sol poble. Fins i tot els partits independentistes han blindat el 25% de castellà a les escoles i el PSC aposta obertament pel bilingüisme. L’única forma de fer palès aquest suposat consens és fent triar les famílies entre escoles actuals bilingües de facto i escoles 100% immersives en català, i quan això passa, com al País Valencià, el País Basc i Balears, ja sabem què guanya. És a partir d’aquí que es construeix el sol poble.
El model de doble xarxa formalitzaria aquesta realitat i permetria optimitzar-la. D’una banda, garanteix l’educació 100% en català allà on hi hagi demanda real, evitant l’actual situació en què trobar una escola realment catalana és impossible en moltes zones. D’altra banda, reconeixeria les escoles que actualment funcionen amb immersió en castellà, permetent que adaptin gradualment els seus projectes lingüístics cap a la catalanització.
La viabilitat d’aquest enfocament rau en el consens familiar. Fa anys que els sociolingüistes alerten que és imprescindible perquè un model immersiu funcioni, i que estàvem confonent la conjunció lingüística (no separar els alumnes per raó de llengua) amb la immersió (que requereix, a més reforçar el català de manera específica perquè la majoria de l’aula no el sap) i per això pensàvem que funcionava. Es crea un marc de col·laboració que facilita la intervenció del professorat i el personal del centre per mantenir l’ús del català en tots els àmbits escolars. Aquest compromís compartit és la clau per superar les dificultats actuals, on molts docents es troben amb reticències fer efectiva la immersió.
Aquest model de doble xarxa és el més fàcil de defensar jurídicament perquè s’està garantint un dret fonamental sense imposar res a ningú. A més, traslladaria part del conflicte actual del sistema educatiu català cap a aquells que volguessin crear alternatives en castellà, les quals tindrien dificultats per establir-se com a opcions atractives a llarg termini perquè no generen cap horitzó d’integració real, i perquè fins i tot amb la composició demogràfica actual allò que construeix és una identitat subalterna que ningú desitja.
Evidentment, només la doble xarxa no garanteix l’augment de l’ús social del català. Cal un pla de xoc lingüístic com a estratègia de supervivència nacional, descastellanitzant tot el país amb sancions i incentius on calgui, entrant en fricció constant amb l’Estat, a qui se’l venç per desgast. Però l’escola és un element socialitzador de primer ordre que crea els primers espais on el català és genuïnament hegemònic, trencant la dinàmica de submissió automàtica que reprodueix el sistema actual. Ho hem tornat a viure aquesta setmana a l’esfera pública, amb les crítiques per fer servir les llengües cooficials de l’Estat a la conferència de presidents autonòmics: als catalans se’ls fa interioritzar que han de ser bilingües mentre els castellanoparlants no ho han de ser mai.
A través de la socialització massiva, transmet la llengua i genera una comunitat que viu la llengua com a natural i necessària. Vehicula el món cultural català que consolida la identitat nacional, mentre permet que fills d’immigrants esdevinguin catalans plens. La doble xarxa, l’única forma de garantir la immersió, legitima políticament el català com a llengua oficial del territori, creant la base social per estendre posteriorment aquesta hegemonia a totes les escoles i tots els àmbits, alliberant-los d’Espanya. Sense territoris educatius 100% catalans, és impossible assolir la territorialitat integral (on una llengua és l’única de referència i per defecte ―i llavors l’única oficial i l’única que cal conèixer― en el seu domini lingüístic històric) que garanteix l’alliberament nacional.
