Avui estava mirant les reaccions a les noves informacions sobre l’Operació Catalunya i a com l’alcaldessa de Ripoll treia pit d’haver deixat sense targeta sanitària una família d’immigrants en negar-los l’empadronament (cosa que pot fer de forma més o menys legal dins d’un termini màxim de tres mesos) i no podia deixar de pensar en fins a quin punt el processisme, com l’energia, no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma, i nosaltres ens ho empassem. Per això entrem en debats estèrils sobre els anys cotitzats d’aquestes persones, si tenen dret o no a fer servir els recursos públics, o si Sílvia Orriols té la moral d’una hiena fent de bully en parlar de negar el metge als immigrants com “deixar sense xarop”. Tot això són engrunes.
El que és rellevant de tot plegat és que, en primer lloc, el discurs migratori és el nou combustible dels partits processistes, d’aquí que Junts per Catalunya n’hagi agafat el guant, en la negociació (sic) amb el PSOE. Era evident que passaria, després d’haver reduït a cendra conceptes com el referèndum o la declaració d’independència fins al punt que per a l’electorat ja probablement no significa res presentar-se com a independentista a unes eleccions. Tal com reconeixia el generador d’opinió convergent Agustí Coromines fa uns dies, “l’independentisme polític té la força que té i cada partit l’empra com vol”, i si mai no es fa servir per a assolir la independència, “independentisme” ja no significa res.
En segon lloc, d’aquesta OPA al discurs migratori de Sílvia Orriols en traiem una segona evidència, que és que els convergents continuen essent els que millor gestionen aquest independentisme no independentista, perquè són mestres de vendre els quatre xoco-crispies aconseguits com a resultat de lligar-se a Espanya (un pacte verbal amb el PSOE sobre gestió de la immigració sense tenir-ne competències, o recuperant les de l’Estatut retallat del 2006) com un pas per deslligar-se d’Espanya. I això encara fa més lamentable l’intent de l’alcaldessa de Ripoll de presentar com una gran fita els quatre duros d’estalvi que representa allargar els terminis d’empadronament (sempre dins dels límits legals) per privar d’escola i d’assistència sanitària durant tres mesos a quatre dissortats, mentre Espanya ens roba a cabassos a través de l’espoli fiscal i la menjadora autonòmica. És això el que realment degrada el sistema educatiu i sanitari, com va recordar el director de l’Oficina Antifrau nomenat pels convergents, Daniel de Alfonso, en les gravacions que va publicar el diari Público ja fa anys i que aquests dies tornem a recordar.
Per això no veurem els antics ni els nous processistes presentar dades reals de despesa social per immigrant, no fos cas que les confrontéssim amb el que aporten mentre exportem talent propi a altres països o, encara pitjor, amb el dispendi en candidatures als Jocs Olímpics, en sous de funcionaris al Parlament per no anar a treballar, en comissions d’experts com les de referèndums que no es faran mai o les d’educació per fer el que haurien de fer els inspectors, en sobrecostos per línies de metro que no acaben mai o en concessions astronòmiques a productores audiovisuals per fer la feina que hauria de fer TV3.
Tampoc no els veurem parlar mai de l’efecte crida d’un mercat laboral basat en la feina de baixa qualitat i, per tant, mal pagada, en els sectors del turisme i el totxo, que alhora expulsa els autòctons cap a països amb economies de més valor afegit (començant pels que no s’han deixat desindustrialitzar). Com a elits colonials, la seva missió no és canviar l’statu quo, sinó perpetuar el sistema de saqueig de la metròpoli procurant que no ens rebel·lem. I mentre continuem apuntant als immigrants sense tenir competències en immigració, fantasiejant amb la idea que fer-los la vida més difícil ens fa més sobirans o que excloure’ls en censos de catalans ens apropa a la independència, o apostant des de l’esquerra per una acollida que només perpetua el model econòmic, no ho fem.
Hauríem d’aprendre del que estem veient aquests dies amb les notícies sobre l’abast de l’Operació Catalunya: Espanya necessitava els catalans per aturar la independència, no ho podia fer unilateralment. Si no, no hauria mobilitzat totes les estructures d’Estat, s’hauria limitat a impedir el referèndum. Per això va assegurar-se de continuar exercint el poder sobre les elits colonials (empresarial, política, institucional) amb pal i pastanaga i ara les té parlant d’expulsar delinqüents multireincidents i de fer tornar les empreses que van fer xantatge als catalans. Però aquesta situació només pot durar mentre a la gent li faci por no tenir la Generalitat a favor. Quan ens deslliurem d’aquesta falsa idea de poder polític que dona l’autonomia que ens va inocular Jordi Pujol, com va passar el 2017, tot tornarà a saltar pels aires.
