Amb la revisió de la sentència de l’1-O per adaptar-la al nou Codi Penal i l’escrit d’acusació contra Jové i Salvadó s’acaba un cicle i en comença un altre. S’acaba el segrest dels líders independentistes que varen presentar-se voluntàriament davant la justícia espanyola i comença una nova ronda de presa d’ostatges. És un bon moment per analitzar on som en termes repressius i què ens espera a partir d’ara.
La primera cosa que cal tenir clara és que l’Estat ja ha passat pàgina i mira cap al futur. I quan dic l’Estat, incloc tant el govern i l’oposició com els jutges. Per ells el càstig dels fets d’octubre del 17 està amortitzat i ara la seua preocupació principal és què passarà la pròxima vegada. Perquè estan convençuts, més que nosaltres fins i tot, que hi haurà una propera vegada. Si no, no estarien tot el dia discutint si el que vàrem fer encara és delicte o ja no tant.
Dit d’una altra manera, la qüestió no és ara mateix si els protagonistes del referèndum mereixen més càstig o menys. L’Estat ha cobrat el rescat a plena satisfacció i sap que la normalitat autonòmica actual està garantida mentre manin els indultats. Per això es pot permetre el luxe fins i tot d’aixecar algunes inhabilitacions. El que no es pot permetre és crear cap precedent que limiti la seua capacitat repressora en el proper intent.
Fora bo que tothom hagués après que la batalla politicojurídica a l’interior s’ha perdut i es perdrà sempre. Aconseguir la llibertat dels ostatges pagant el rescat (que no ha estat barat) no és cap victòria. És una derrota i una humiliació, per als ostatges però sobretot per al país. Per això ara es disposen a agafar-ne més, amb l’objectiu de mantenir la classe política autonòmica aporugida per evitar que ho tornem a fer.
La petició de penes per a Jové i Salvadó és una salvatjada. Els anys de presó van una mica en la línia del Suprem, però amb la trentena d’anys d’inhabilitació que els demanen deixen a Marchena com un moderat. I no són només ells dos, sinó que darrere hi ha una dotzena més de persones que també estan a les portes de judici. En tot cas, el recorregut serà molt llarg fins que s’executi la sentència. És el que interessa a l’Estat i al PSOE. Tothom a fer bondat durant els anys que calgui per evitar entrar a la presó. I continuar donant suport a Pedro Sánchez gratis per si calgués un nou indult.
L’estratègia de prendre ostatges els ha sortit quasi rodona. Però té una esquerda que va estar punt de fer fracassar la repressió: l’exili. D’aquí l’obsessió de l’Estat per aconseguir l’extradició del president Puigdemont (en això estan tots d’acord). Que hi hagi gent que no l’hagin pogut castigar els obsessiona especialment. Aquesta vegada han salvat els mobles perquè el rescat pagat pels ostatges incloïa neutralitzar políticament l’exili, però no està garantit que la pròxima vegada sigui així.
De fet, la recent sentència del TJUE també tanca un cicle que consolida les victòries de l’exterior. L’exili ha estat la nostra victòria i el gran fracàs de l’Estat. Ha quedat clar, per aquesta vegada i per a la propera, que Europa no col·labora amb l’empresonament de líders polítics. No col·labora, ni ho farà mai, amb la lluita per la independència. Però desarmar l’exèrcit de les togues és una ajuda que no es pot menystenir. I també desmoralitza l’adversari que dona gust.
A aquestes alçades tothom sap que l’única via que portava a la llibertat sense renúncies era la via internacional. De fet, les pírriques victòries que poden exhibir els que varen apostar per la lluita interior són les que s’han aconseguit a l’exterior. La derogació de la sedició, per entendre’ns, la devem al Tribunal de Schleswig-Holstein, a l’ONU i al Consell d’Europa. Les sentències revisades amb el nou Codi Penal no són millors que les sentències passades pel sedàs del Tribunal d’Estrasburg. Tot el contrari.
La lògica diu que la pròxima vegada hem d’anar fins al final i guanyar. Però si pel camí intenten prendre més ostatges ningú no s’hauria de presentar voluntàriament per ser empresonat. Dins es perd. Fora es guanya. Esper que el nefast “ningú més a la presó” que ara és sinònim de rendició, la pròxima vegada (i mentre no siguem independents de facto i de iure) vulgui dir “tothom a l’exili”.
36
4
