L’operació de la transició de diluir la reivindicació nacional catalana en la repartidora del cafè per a tothom (la basca va anar d’una altra manera, amb el concert econòmic) va incloure també la qüestió simbòlica, sempre significativa. Que hi hagués cafè autonòmic per a tothom ja era estrany: a la major part dels països l’existència d’un règim autonòmic en algunes zones és una excepció, no una regla universal. La repartidora espanyola de cafè en donava a qui en demanava i a qui no n’havia demanat mai, però no podia suportar que algú altre en tingués i ell no. Però en l’àmbit dels símbols l’artificiositat de l’operació esdevenia especialment flagrant. Cada comunitat autònoma havia de tenir la seva bandera i el seu himne, i per tant en molts llocs s’ho van haver, literalment, d’inventar o fer un concurs per crear-la, perquè les seves societats mai no l’havien generat ni els havia passat pel cap. Mentre, en alguns casos, banderes i himnes havien estat adoptats per les societats molt abans que les autoritats autonòmiques els proclamessin. També totes les comunitats havien de trobar la seva festa de la comunitat, i per tant algunes van haver de remenar en el calendari per trobar-ne una de més o menys adient, que sovint era la del dia de proclamació del seu Estatut d’Autonomia de nova planta: una carcassa generada des del butlletí oficial respectiu, sense més gruix ni contingut.
Gràcies al cafè per a tothom, totes les comunitats tenen el seu Dia de la Comunitat, amb un nom o altre. Fantàstic. I a Catalunya hi ha el dia onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya. La pregunta, avui, és si el que tenim a Catalunya és un nom diferent per a una mateixa cosa, igual que la de les altres comunitats autònomes, o si és una cosa diferent i, per tant, té un nom diferent. Certament, en termes històrics, la Diada Nacional de Catalunya no s’inventa amb l’arribada de l’autonomia. Amb el retorn del president Tarradellas es reconeix –en una singularitat absoluta- que l’autonomia catalana no és una concessió de la Constitució espanyola, sinó el reconeixement d’una realitat existent i que com a mínim connecta amb l’autonomia dels anys de la República. I quan l’any 1980, després de les primeres eleccions, el govern català institueix oficialment l’onze de setembre com a Diada Nacional de Catalunya no se l’està traient de la màniga, sinó que hereta una decisió que ha nascut de la societat. I per això tria aquest nom.
El moviment catalanista al llarg de més de cent anys ha considerat que Catalunya és la nació dels catalans i, per tant, que té una festa nacional. Quan el catalanisme en unes eleccions democràtiques dirigeix institucions d’autogovern eleva a institucional allò que ja ha dut a terme des de la societat, quan hi ha hagut institucions d’autogovern i quan no n’hi ha hagut. És una festa nacional perquè és d’una nació. Que pot tenir la forma administrativa d’una comunitat autònoma o no tenir cap reconeixement administratiu (com passava durant el franquisme) però que en qualsevol cas és una nació. Les comunitats autònomes celebren el dia de la comunitat perquè són una comunitat autònoma. Catalunya celebra una Diada Nacional perquè és una nació.
Si no és un pur artifici, una carcassa lingüística buida, proclamar que Catalunya és una nació no surt de franc. Si és una nació, té uns drets nacionals. Si algú considera que Catalunya és una nació té també l’obligació de tractar-la com a nació. Per exemple, una nació té dret a decidir com vol viure i com es vol articular –o com vol deixar-se d’articular- amb altres nacions. Ha de poder decidir si vol anar sola, si es vol federar o confederar amb altres nacions, si vol participar d’un estat plurinacional. Totes aquestes opcions són legítimes, si les assumeix la majoria de la població. Però també és absolutament legítim el dret a triar quina opció es vol i el dret que aquesta tria sigui respectada. I més enllà –aparentment- de la política: una nació ha de veure protegides i respectades les especificitats que neixen de la seva realitat nacional, la seva llengua, la seva història, la seva cultura. I una nació ha de veure respectats els seus interessos nacionals, no sotmesos i convertits en subsidiaris dels interessos d’una altra nació.
En la primera Diada Nacional de Catalunya del nou govern de la Generalitat, la comunicació institucional manté el terme ‘nacional’ en les seves crides i en la seva propaganda. Certament, ho ha de fer, perquè és la denominació que marca la llei. Però és conscient dels compromisos als quals l’obliga aquest manteniment de la paraula? Si fa una festa nacional és perquè creu sincerament que Catalunya és una nació. La seva actuació política es desenvoluparà d’acord amb aquesta convicció expressada o el manteniment de la paraula és una inèrcia buida de contingut i de convicció, que creu que no el compromet a res? És només el nom, una mica singular, amb el que aquí anomenem la festa de la nostra comunitat autònoma, però la singularitat s’acaba en el nom de la cosa? O realment és un nom singular perquè hi ha una realitat singular i diferenciada, que exigeix, per tant, un tracte singular i diferenciat tant en termes polítics com econòmics com culturals? Una comunitat autònoma ho és perquè li han concedit l’autonomia. Una nació ha de poder ser el que els seus ciutadans decideixin que sigui. Que pot ser una comunitat autònoma o pot ser una altra cosa, inclòs un estat independent, si aquesta és la voluntat dels ciutadans. S’assumeix, això, fent servir les paraules ‘Diada Nacional’? Si s’assumeix, fantàstic. Si no s’assumeix, que li canviïn el nom en la denominació oficial –la gent que creu que Catalunya és una nació no el canviarà pas- i que l’any vinent en digui Festa de la Comunitat.
Certament, el nou govern és molt nou i no hi ha encara indicis suficients en els fets per donar resposta a aquesta pregunta. Hi ha indicis –banderes i abraçades a la monarquia espanyola, posem per cas- però potser encara no són suficients. Però hi ha –com subratllava l’altre dia en aquestes pàgines Salvador Cot– una frase inquietant del president Illa, quan va dir en seu parlamentària que “Catalunya no vol ser més que els altres, però tampoc menys que els altres”. D’acord. Igual que tot els altres. Però qui són, aquests altres? Les altres comunitats autònomes? Doncs llavors, Festa de la Comunitat. Les altres nacions del món? Doncs llavors, de veritat i a fons, Diada Nacional de Catalunya.
