Potser no ha estat la manifestació més concorreguda dels darrers anys, però aquest Onze de Setembre l’aire que bufava a la concentració era més fresc que el de les edicions anteriors. Ens havíem habituat a veure més insatisfacció que reivindicació, en una davallada més aviat frustrant respecte a les grans demostracions de força de la passada dècada. Ara bé, enguany es respiraven aires diferents; sense el desplegament de poder popular que ens va portar a l’u d’octubre, aquesta vegada s’hi veia un posat de desafiament i d’expectació que ja s’enyorava i tot.
No es tracta de les grans promeses i somnis d’altres temps, els “ho tenim a tocar” o els “ens en sortirem” o els “això anirà bé” de les macro desfilades d’abans. El que flotava en l’ambient aquesta vegada era més subtil i incert, potser més madur i tot; era la voluntat de pressió als negociadors perquè collin de valent el govern espanyol i obtinguin resultats. Amb un fons important de desconfiança cap als polítics, certament; però molt diferent de l’enorme frustració i els retrets àcids de fa poc. En aquests moments la sensació de la gent en general és que alguna cosa s’està movent i que, si bé ningú espera una victòria èpica en tombar la cantonada, tal vegada s’assoleixen avenços en qüestions de llengua, de drets civils o de processos democràtics.
Aquest tomb interessant –i sens dubte necessari per a qualsevol moviment– és fruit de la necessitat, no pas de cap full de ruta brillant. Al president del govern espanyol li calen els vots de l’independentisme si vol repetir en el càrrec; i per tant ha d’abaixar el cap i negociar. Ja veurem què en surt de tot plegat; però les actituds i els posats són ben diferents d’altres ocasions. I cal reconèixer que Puigdemont ha aprofitat amb astúcia l’avinentesa; que el fins fa poc pròfug i fugat, i gairebé terrorista, hagi obligat tota una vicepresidenta espanyola a retre-li honors té mèrit. I l’escena agrada força a la majoria dels que han sortit al carrer per aquesta Diada nacional.
De moment, és com un matx en el qual el teu equip està marcant gols al rival. No s’ha aixecat la copa de la Champions, i està per veure si en sortirem ben parats. Pot ser que d’aquí a uns mesos tornem a trobar-nos com tantes vegades, rondinant sobre la capacitat que té el govern espanyol d’incomplir i enganyar. Ara bé, si més no durant uns dies, estem veient com els representants del poder espanyol han de passar per l’adreçador i fer la cort als seus pitjors dimonis. En un marc molt diferent, recorda el festeig del Majestic d’Aznar amb Pujol. Aleshores ja sabíem que en les actituds hi havia comèdia forçada, però aquella comèdia se’ns posava bé al cos. Enteníem que per al poder espanyol podia arribar a ser un exercici mortificant.
Aquest Onze de Setembre, a molts manifestants se’ls dibuixava a la cara el somriure burleta de satisfacció; el d’entendre que ara toca als poderosos de Madrid baixar del burro i parlar amb l’independentisme, cara a cara, entre iguals i sense fer el fatxenda… perquè encara s’esguerraria qualsevol possible acord. Qui més qui menys ja en coneix la seqüela, i relativitza el desenllaç del vodevil polític. La felicitat dura poc a casa el pobre, i hi ha la convicció que d’aquí no en sortirà, no en pot sortir, cap divorci real. Però per unes setmanes, o dies, sí que en sortirà el plaer gens dissimulat d’haver aconseguit que la hidalguía es rebaixi a amagar l’ardor hispànic i seure a taula per dialogar civilitzadament com si fóssim a Europa. Literalment a Europa, fins i tot havent de resoldre litigis catalans a la capital comunitària. La jugada és bonica, i ha fet que els manifestants d’enguany sortissin una mica del sopor de la derrota. Benvinguts els aires del nord.
