El mal ve de lluny, però aquests dies han coincidit en el temps dos posicionaments polítics inequívocs que fan necessari -i urgent- afrontar com a problema la part més agressiva de l’argumentari de l’esquerra catalana i espanyola sobre el fenomen de la immigració. D’una banda, Pablo Iglesias s’ha passat una setmana per tots els mitjans de comunicació, inclosos els de Barcelona, acusant de “racistes” els partidaris de cedir algunes competències menors en l’àmbit migratori a la Generalitat. Simultàniament, un article d’opinió de David Cid, portaveu parlamentari dels comuns, titulat Som 8 milions, i si en som 10, millor, acusava directament del mateix racisme als que qüestionin afegir dos milions de nouvinguts a Catalunya en els pròxims anys. Cid arribava a parlar dels “vuit cognoms”, com si tot els que estem fora d’aquesta classificació visquéssim en un país ofegat pel supremacisme de sang… Bé, doncs fins aquí hem arribat.
Deixant de banda el cinisme d’Iglesias, que era vicepresident del govern espanyol quan van matar 37 immigrants a la tanca de Melilla -i la catalanofòbia desvergonyida del personatge- el fet és que Iglesias i Cid coincideixen en el mateix dogma ideològic. Per a ells, el simple fet de debatre sobre el creixement explosiu de la demografia catalana és implantejable. No se n’ha de parlar i qui ho faci és un feixista. Punt final.
És significativa aquesta coincidència entre l’esquerra catalanoespanyola i les forces elitistes que impulsen un sistema econòmic que globalitza el mercat de treball amb la intenció de maximitzar els beneficis i, en paral·lel, complementar els sous baixos amb diner públic provinent de les classes mitjanes. Que vol dir que els treballadors assalariats i autònoms i les empreses petites i mitjanes han d’aportar els impostos que eludeixen els de dalt en direcció als que cobraran molt poc per a generar grans beneficis. L’esquerra suposadament transformadora com a tropes de xoc de l’Ibex. Un aplaudiment per a l’Ibex.
I sí, òbviament el deumilionisme de David Cid és una barbaritat. Només ha de preguntar als vuit milions actuals, tinguin el cognom que tinguin, si creuen que els serveis actuals ho resistirien. Però també és una aberració en termes nacionals. Catalunya no té la força institucional que té Espanya que, amb tot el poder de l’Estat, privilegia la immigració hispana per raons lingüístiques i culturals. Aquesta vella nació sobreviu per la pròpia voluntat i això és impossible des del deumilionisme màgic que es limita a insultar.
N’hem de parlar, de tot això. Hem d’obrir un debat perquè les classes mitjanes d’aquest país se senten amenaçades amb raó. I aquest diari hi serà.
