Occident va liderar l’alliberament dels costums i trencar amb aquelles rigideses socials que va permetre emancipar l’individu de tradicions col·lectives asfixiants. En una formulació més clara, es pot dir que vam aconseguir allò que els anarquistes del segle XIX pretenien: inventar l’amor lliure, és a dir, deslliurar-se dels lligams familiars, estatals i dels convencionalismes socials. Prop de sis dècades després de l’estiu de l’amor de 1967 del San Francisco contracultural i de la Revolució parisenca de maig de 1968, podríem pensar que havíem tingut èxit en aquest propòsit. Servidor de vostès, que va dedicar part de la seva tesi doctoral a analitzar el discurs sexual de l’anarquisme, és conscient de com alguns dels textos de teòrics sobre la qüestió com Émile Armand, Han Ryner, o l’obligat i fascinant barceloní Fèlix Martí Ibàñez (1911-1972), el primer sexòleg català, es devien sorprendre de com es van complir les seves profecies, amb algunes generacions d’antelació.
Tanmateix, després de dècades d’evolució social, podríem constatar, tristament, que de l’amor lliure hem passat als afectes desregulats. En el caos civilitzacional que viu occident, són constatables uns alarmants símptomes. El més obvi, i es percep en l’anàlisi acurada de les manifestacions del 8 de març, la reculada dels drets de les dones, on no només sembla registrar-se un estancament pel que fa a assolir quotes d’igualtat social i econòmica, o a l’enquistament de la violència de què són objecte, sinó que la infiltració del moviment queer i determinats discursos procedents del món acadèmic nord-americà avalat per certes actituds inquisitorials, arriben a qüestionar el mateix concepte de dona, i com denuncia l’antropòloga de la UAB Sílvia Carrasco, hem arribat a un punt en què les dones són esborrades o reduïdes a una caricatura hipersexualitzada.
Qualsevol que parli amb gent jove o adolescents pot constatar que una epidèmia de malestar psicològic i emocional s’ha instal·lat en l’inconscient col·lectiu de les noves generacions. En els debats públics es tendeix a exagerar o banalitzar aquesta circumstància, i resulta tan fàcil com temptador atribuir tot això als mòbils, les xarxes socials, el narcisisme o qualsevol altre element aïllat que ens serveix més per demonitzar usos i costums determinats que per fer-nos les preguntes correctes. La setmana passada, el professor Josep Sala i Cullell, articulista de Vilaweb i professor a Noruega des de fa més de dècada i mitja analitzava en un article recent els canvis en els valors i les angoixes dels adolescents, i proposava, de manera encertada, defugir de simplificacions i tractar d’esbrinar les casuístiques complexes que fan constatar un mal occidental. Al cap i a la fi, malgrat viure a milers de quilòmetres, els nostres joves pateixen angoixes similars, de caràcter global, acompanyades de mals específics i locals.
En un entorn en què s’han complert els anhels dels anarquistes i socialistes del XIX d’emancipar-se dels convencionalismes, de la institució burgesa de la família, titllada sovint de mecanisme de reproducció patriarcal i jeràrquica a la manera del capitalisme clàssic, avui ens trobem en una situació radicalment diferent. Tanmateix, no són bones notícies. La família patriarcal, enllaçada a la jerarquia desigualitària de les fàbriques i al domini masculí de l’esfera pública i privada, i en certa manera, al capitalisme, està donant pas a la desregulació de les relacions interpersonals, de la dissolució dels vincles familiars, de la banalitat i precarietat dels afectes. Ja fa dues dècades, el pensador Zygmunt Bauman ens alertava en un llibre magnífic, Amor líquid, sobre la fragilitat dels vincles humans d’aquesta transmutació del capitalisme neoliberal amb implicacions sobre les formes de relacionar-nos. La globalització neoliberal, amb els seus pilars de la desregulació, privatització, liberalització, de la mateixa manera que s’havia dedicat a destruir conceptes com l’estabilitat laboral, la carrera professional, els valors universals, la solidesa de les institucions, també havia penetrat en l’àmbit de les relacions personals i familiars per desmantellar-les a fi de fer penetrar els mecanismes de mercat, competència, consum i rebuig. No cal tenir massa imaginació per veure que aplicacions de cites com Tinder responen a aquesta lògica, en què, fins i tot de l’amor se’n fa negoci a gran escala. Aquestes idees les va reblar en un altre llibre, Vides malaguanyades, on entenia que la passió per la novetat i la innovació, convertia els éssers humans en material de rebuig, elements prescindibles. I les relacions humanes, a partir d’una lògica de competitivitat que acabava indefectiblement en vincles amb data de caducitat. Les persones, sense institucions sòlides com la família, la nació, el barri, la comunitat, la feina, sobrevivien sense sensació de tenir propòsits. Malauradament, aquestes idees, saludades pels artífexs de la modernitat com a una existència excitant i desitjable, ha acabat penetrant en la mentalitat d’uns individus atrapats en una deriva de nihilisme existencial. Els nostres joves són així, perquè han acabat acceptant i assumint la ideologia i els valors de mercat que els han inoculat les generacions precedents. El neoliberalisme, això és, la desindustrialització, la deslocalització, el descrèdit dels valors comunitaris ha certificat La Défaite d’Occident (en termes d’Emmanuel Todd). El pensador francès ens recorda que el neoliberalisme no només ha afeblit materialment la nostra societat (l’externalització de la indústria, el dèficit comercial, el deute, les desigualtats astronòmiques), sinó que la desregulació dels nexes i afectes, l’enaltiment d’una multicultural dissolvent, ens ha trinxat espiritualment.
Ara bé, tampoc no hem de menystenir la dimensió material. Com explicàvem, la renúncia a la indústria, a la planificació econòmica, a posar (i regular) l’economia al servei de la societat, en acceptar acríticament els axiomes de la religió destructiva del neoliberalisme (que, com vam veure durant la crisi d’austeritat de 2008-2015, va implicar sacrificis humans), hem deixat sense perspectives les noves generacions. Sense futur, com ja profetitzaven els Sex Pistols quan tot just Margaret Thatcher estava a punt de donar el cop definitiu a l’era del benestar, i sense present. Que els joves no es puguin emancipar ni encetar el seu projecte vital, condemnant-los a una provisionalitat permanent per haver renunciat a controlar el preu de l’habitatge o per fer servir la política per obligar les empreses a pagar salaris dignes, acaba implicant un preu terrible: que la nostra civilització pugui estar experimentant un punt crític, que ja no som capaços de reproduir-nos (ni demogràficament, ni espiritualment), cosa que ens aboca vers l’extinció. Aquest pessimisme occidental sorgit en els darrers anys, malauradament es troba ben fonamentat.
Podria semblar exagerat. Tanmateix, em limito a reproduir l’anàlisi que fa Emmanuel Todd en el seu recent llibre La Défaite d’Occident (em penso que encara no s’ha traduït). Poca broma. Todd és un dels pocs que va pronosticar la caiguda de la Unió Soviètica amb una dècada d’antelació, fent servir una anàlisi de detalls (com ara les taxes de mortalitat infantil, la descomposició familiar o l’alcoholisme), i troba indicis inquietants entre allò que en diem Occident en l’actualitat (increment del consum de drogues, dèficit de creació de llars i famílies, taxa de problemes de salut mental…) que va més enllà de l’innegable declivi econòmic, que podem il·lustrar en la superioritat industrial i militar de Rússia, capaç de superar la producció de tota l’OTAN. En qualsevol cas, no resulta difícil establir el paral·lelisme entre una Unió Soviètica que es va enfonsar per les conseqüències morals d’un sistema econòmic inconsistent i fonamentat en la mentida, a partir d’uns dogmes ideològics, i un Occident que es troba en declivi econòmic i social, a causa també de l’assumpció d’axiomes neoliberals que han afeblit els fonaments de la nostra civilització. Fins al punt que avui la desregulació també ha arribat al fons de l’ànima humana.
