El partit que no acumuli despropòsits en aquesta campanya allargada de les dues convocatòries que llenci la primera pedra. Comencem la setmana amb el concurs entre Puente i Feijóo per veure qui ficava la pota amb més afany. Si les frases dites són idees dels seus respectius equips de comunicació, estem de nou en el “que parlin de nosaltres, ni que sigui bé”. Puente retreia el gastat i lleig atribuir al consum d’estupefaents les expressions o maneres del polític que no els agradi. No serveix de res recordar que Argentina està recuperant posicions del PIB com no passava des de fa dècades; els gestos heterodoxos (no normatius, es diu ara) de Milei són el resultat, segons el parer de Puente (és ministre, no us oblideu, encara que sembli increïble) de la ingesta de productes sospitosos. Es produeix, aleshores, el gran embolic diplomàtic (no en teníem prou amb el Sàhara o Israel), i el PP aprofita per carregar contra PSOE, cosa que permet a aquests titllar els populars de deslleials. Per descomptat, el líder argentí no hi ajuda gaire.
En un estrany i poc creïble concurs per veure qui és més patriota, Feijóo va i deixa anar que per a les europees tenen una catalana que ho és per tres vegades: Dolors Montserrat Montserrat, però és clar, a costa de donar-nos a entendre que les que només som una vegada Montserrat, o els que es diuen Fernández, per exemple, són catalans de tercera?
Però en el campionat del despropòsit el llorer és per a Matías Carnero, líder sindical gairebé des de la primera comunió, alliberat etern, com alguns altres, cada cop enlairat a més altes distincions (avui al Consell de supervisió del grup Volkswagen, màxim òrgan de direcció d’aquest, amb els afegits privilegis que això suposa), sense haver de respondre davant de ningú més que l’exigua quantitat d’afiliats que a Espanya tenen els sindicats de classe, sigui UGT o CCOO. Amb la porpra d’“agent social”, però en aquest cas al servei lacai del Govern, no només es permet signar manifestos en suport de la lacrimògena performance de Pedro Sánchez del “m’ho penso cinc dies”, sinó, a més, anomenar covard a qui no gaudeix de la seva posició blindada. La burla escatològica feta a la situació del president Puigdemont (no cal dir-li exiliats per ser educat) no se sol escoltar ni a la barra del bar més crític amb l’independentisme.
Total, que així es van lliurar els combats electorals aquesta penúltima setmana. No cal parlar de les actuacions de les palmeres de Sumar, o de les lectures (literals) de programa de la líder de la CUP. Res de nou en el fet d’eclipsar tant Aliança Catalana com Vox, malgrat que els primers no tenen representació i els segons, 11 escons. Curiosament, els dos partits de la independència ens parlen sols (gràcies, de veritat) de les coses de la gent. Que d’interessant ens oferiran tots plegats els dies vinents?
