Sols hi ha un mot que pot despertar més emocions positives que la paraula amor, però tindre encara uns contorns més difusos i polivalents on hi podem veure’ns tots representats: la democràcia. Tots som demòcrates i valorem la democràcia per damunt de tot. Fem la guerra contra Rússia i ens enfrontem a la Xina per la democràcia, donem lliçons als altres països perquè els nostres valors són superiors i no dubtem de la correcció de la nostra posició moral perquè, malgrat tots els defectes, som representants d’una noble tradició política d’orígens grecs. Tanmateix, democràcies com el govern espanyol espien els independentistes sense ordres judicials per garantir la seguretat nacional, com també ho fan Polònia i Hongria amb molta menor intensitat. La resposta, evidentment, és fàcil: ens trobem davant de tres democràcies imperfectes, il·liberals com diuen els politòlegs ara, i per això es produeixen aquests abusos inacceptables.
Tot i això, aquest argument té un problema: les institucions europees sols veuen un excés al cas d’Hongria, mentre que l’espionatge dels espanyols i polonesos no mereix una forta censura. És cert que encara és un tema en discussió a Brussel·les i l’espionatge massiu ordenat per Madrid és massa gran per a amagar-lo sota la catifa, però, a hores d’ara, tots sospitem que tancaran l’expedient sense fer sang. Al cap i a la fi, sempre hi ha raons d’estat que justifiquen la violació de drets fonamentals i tots els governs democràtics ho fan arribat el cas. En la majoria de casos, es tracta d’aturar activitats terroristes. En un principi, sembla un criteri nítid que, lògicament, genera una àmplia permissivitat, perquè sols els puristes més primmirats podrien oposar-se a qüestionables pràctiques legals si es tracta de salvar vides. Tots entenem que la fi justifica els mitjans quan es tracta de preservar un bé superior al preu del mal menor.
Tanmateix, el problema prové de la flexibilitat dels conceptes: ara hi ha violència política sense morts i un simple tall d’una carretera posa en perill les estructures de l’estat, perquè qualsevol aldarull és terrorisme de baixa intensitat. A un món farcit de violències simbòliques, cremar un contenidor és un acte de brutalitat intolerable. Per tant, si volem espais segurs tant a les xarxes com als carrers, els governs poden justificar fàcilment la vigilància sobre determinades persones que són potencialment perilloses o, com a mínim, disruptives.
Per molt que ens omplim la boca amb la paraula llibertat, a Occident fa temps que s’ha estès la idea que la democràcia és un parc temàtic: un lloc segur, ordenat, on som consumidors que esperem que tot funcioni bé i on tenim una finestreta per queixar-nos quan alguna cosa ens desagrada. Podem elegir a quina atracció volem pujar, què volem beure i com divertir-nos, però l’espai d’esbarjo hi és preconfigurat independentment dels nostres vots o decisions. Si molta gent s’avorreix i les seves preferències canvien, hi haurà una substitució de l’equip gestor i possiblement es modificaran algunes atraccions per entretenir-nos novament; però la trista realitat és que, malauradament, no sabem com construir parcs diferents per molt que hi hagi partits d’esquerra hiperbòlics proposant quimeres.
De mica en mica, la càrrega utòpica que hi havia darrere de la paraula democràcia s’ha buidat fins a reduir el terme a la mera llibertat d’elegir del consumidor. Els primers demòcrates anhelaven reconciliar dos principis antagònics com llibertat i igualtat mitjançant la fraternitat, és a dir, la solidaritat de la nació. L’ideal del ciutadà és mort perquè és un concepte revolucionari que significa un poble armat disposat a utilitzar la violència per defensar les seves llibertats, una imatge que s’acosta més bé al nostre actual concepte de terrorisme que de democràcia. Precisament, els primers ciutadans, els jacobins de Robespierre, foren també els primers a teoritzar sobre el terror i aplicar-ho com a instrument d’acció col·lectiva. El terrible dilema de qui custodiet ipsos custodes a una democràcia sols té com a resposta el poble, però si el poble no té capacitat de detenir i sotmetre els vigilants, els ciutadans, a l’hora de la veritat, no som més que súbdits.
Aquesta desagradable veritat se’ns fa palès quan sabem que el govern comet delictes impunement i no hi ha cap mecanisme legal per exigir responsabilitats. En teoria, els tribunals han de fiscalitzar el poder polític i garantir els drets dels ciutadans per evitar l’escenari de revolta contínua que comporta la doctrina democràtica. És l’ABC del liberalisme que escoltem a tots els contertulians i opinadors a la premsa, però ningú ens sap explicar com es fa això quan els jutges manquen de sensibilitat democràtica i justifiquen sempre la raó d’estat. Es pot guardar sempre l’esperança en les instàncies europees, però el seu abast és molt limitat i no faran miracles.
El dilema insuperable de la confrontació política és que la lluita democràtica pel poder sols és possible quan no hi ha res fonamental en joc. L’oposició activa és tolerada, precisament, quan no és una amenaça de canvis autèntics. Això permet l’espai civilitzat de l’alternança pacífica de partits, però quan es pot trencar realment l’statu quo, passem a un escenari de conflicte, de guerra, on la repressió es justifica progressivament per la necessitat de mantenir l’ordre públic i els drets i garanties per a tots desapareixen. Si es vol fer política, no es pot pecar d’ingenuïtat mai i s’han de tindre presents aquestes fosques veritats dels nostres sistemes polítics. Les garanties democràtiques no s’obtenen omplint formularis ni enviant SMS com a donatius. No hi ha cap ONG que pugui suplir l’activisme dels ciutadans.
Tanmateix, l’energia que sosté el compromís cívic no és una font inesgotable. La solidaritat no brolla de la bondat natural de l’ésser humà, la solidaritat es conrea. Necessitem experimentar-la en espais de sociabilitat compartits per formar els ciutadans de la nació, però les cases del poble, els sindicats o els casinos republicans ja no hi són. La nostra societat està molt més fragmentada: som més individualistes i la nostra singularitat respecte dels altres és molt més marcada. Per tant, la nostra intransigència és també major i es fa molt més difícil col·laborar amb els altres. A més, per acabar-ho d’adobar, tenim les xarxes socials que alimenten el nostre narcisisme més tòxic i ens fan encara més intractables.
Tot això significa que la germanor, l’escalf que de ha de sentir qualsevol persona compromesa per continuar assumint riscos, és molt més gran ara que abans, perquè les temptacions per refugiar-se al nostre món particular i fugir dels problemes col·lectius són molt més elevades. No es pot demanar els ciutadans un exercici de solidaritat d’ONG sense fi, una contribució dominical per la causa de dalt a baix si s’aspira a tindre el menor èxit amb un pols que afecta una institució nuclear de l’Estat espanyol com el CNI. És, certament, un objectiu abastable, no es tracta d’obtenir la independència o instaurar una república, sinó de traure a la llum pública les vergonyes del règim. És un objectiu necessari per impedir o dificultar escalades repressives futures. Tanmateix, amb aquest menysteniment continu als ciutadans, no hi haurà la força necessària als carrers per guanyar aquesta petita batalla.
6
2
